Últims articles
 

Les amistats perilloses

De fer país a repartir el pastís

El pujolisme es vestia de pulcritud i honorabilitat i de «fer país» mentre repartia el pastís del poder, i a cada nou nínxol de mercat hi col·locava els seus. La cort, el pessebre o el tinglado en nom de l’hegemonia. Qui ara ha emergit com a impostor confés va recosir una veritable trama d’interessos i personatges sense els quals no s’entén l’estructura política i econòmica actual. D’aquella relació crematística entre poder polític i negoci empresarial, en queda l’evidència que les icones econòmiques més rellevants d’una etapa d’expansió i creixement han acabat a la banqueta dels acusats. Les icones de l’època –De la Rosa, empresari model; Millet, prohom de la cultura; Josep Lluís Núñez, senyor dels xamfrans; Pascual Estevill, el jutge que CiU va nomenar al CGPJ– han anat a parar a la paperera de la història. De mode similar a la caiguda i decadència de les elits espanyoles: els qui omplien titulars –Rodrigo Rato, Mario Conde, l’amic del Rei Prado y Colón de Carvajal– van acabar enjudiciats.

 

Les amistats perilloses de Pujol, el cercle de poder, recorden una novel·la negra de Markaris: l’advocat que el va defensar en el cas Banca Catalana, Joan Piqué Vidal, està condemnat avui per blanqueig de diners del narcotràfic del càrtel mexicà de Sinaloa; el seu assessor fiscal, l’exmilitant de l’extrema esquerra Joan Anton Sànchez Carreté, ha viscut dos procediments per frau fiscal; la icona del sector negocis de CDC a l’ombra del poder, Lluís Prenafeta, està investigada en el cas Pretòria; tota la seva família està investigada; el seu advocat, Cristóbal Martell, és l’advocat habitual de bona part dels imputats per corrupció a Catalunya. I síntesi final: l’extresorer, l’exsecretari general i l’expresident de CDC estan investigats per corrupció o frau fiscal. En aquest sentit, caldria recordar les encertades paraules de l’exfiscal José María Mena: «A Catalunya mai hi ha hagut oasi, hi ha hagut impunitat». Des d’aquesta perspectiva, la CUP va sostenir en les conclusions finals de la comissió Pujol que es podia afirmar que «si bé la corrupció no ha estat generalitzada i sistemicoestructural, tampoc ha estat esporadicoaïllada, però sí que recurrent, habitual i endèmica, i, sobretot, impune. Vinculada, estandarditzada i sostinguda a l’exercici del poder polític en complicitat connivent amb esferes del poder econòmic i financer».

 

Si el temps és l’únic detector de mentides, amb la confessió de Pujol queia tot un model, com un castell de cartes, i tota una generació de dirigents polítics i econòmics: una etapa sencera, a la paperera de la història i a la banqueta dels acusats. La pregunta pertinent –irresolta encara– és com va ser possible que aquell model pervisqués tants anys, guanyés tantes eleccions i teixís tantes complicitats.

 

De la llei del silenci i els mitjans del poder

 

El periodista Jordi Pérez Colomé va realitzar el setembre de 2015 un llarg reportatge titulat «El libro negro del periodismo en Cataluña». A través d’El Español, i amb dades extretes de vuitanta entrevistes amb directors, redactors, presentadors i caps de comunicació, definia quatre realitats de l’estreta relació entre mèdia i poder que havien minvat la independència del periodisme i els havia lligat curt: els ajuts públics a la premsa privada –dels més alts de l’Estat i amb un flux dinerari constant–, l’adhesió a la causa democràtica catalana –sortint d’una dictadura i amb el parany-escut que era donar munició a l’adversari–, el temor del poder, i la dimensió –petita – del país on afinitat ideològica, amistat o diner. El periodista sintetitza que els casos reiterats de favoritisme, nepotisme o martingales sota el pujolisme no van merèixer l’atenció de la premsa, i que la funció de control i fiscalització atribuïda al quart poder es va esvair: «Davant casos flagrants, la premsa catalana no ha clamat; davant casos dubtosos, no ha insistit; davant casos ignorants, no ha furgat.» Colomé clou la sèrie de reportatges afirmant que «Els draps bruts es renten millor en públic. És la millor manera que no es tornin a embrutar».

 

La crònica recull, de primera mà, algunes anècdotes de tota una època. La darrera trucada insistent que va rebre Álex Sàlmon el 2004: era de Macià Alavedra, per protestar per haver posat en portada el sopar que havia protagonitzat amb l’exjutge Estevill, aleshores jutjat per prevaricació. Lluís Foix, director adjunt de La Vanguardia entre 1987 i el 2000, recorda que rebia «centenars de trucades» de Pujol. Abans, Foix ja havia estat destituït com a director i Colomé recorda una conversa en què Miquel Roca havia afirmat: «Para La Vanguardia es o Foix o Convergència». Però, encara, Foix recorda una anècdota en què fou el mateix president qui es va autorealitzar l’entrevista per a La Vanguardia a principis del 1990. L’expresident li va etzibar: «Saps qui és la persona que millor em fa les entrevistes? Jo!» Aquella entrevista no la va signar cap periodista i hi apareixia un aclariment lacònic que deia: «Declaracions del president de la Generalitat recollides per La Vanguardia». Antonio Franco també recorda les trucades intempestives de Pujol, esbroncada inclosa, sobretot arran de la publicació en scoop de l’obertura d’investigacions pel forat de Banca Catalana.

 

Enric González, un dels periodistes que va destapar el cas Banca Catalana, recorda a les seves Memorias Líquidas (Jot Down Books, 2013) que un dia un antic company d’El Correo li va trucar: des del gabinet de premsa de la Generalitat li havien encarregat la confecció d’un informe sobre ell. «Vols que hi posi alguna cosa en especial?», li va dir. La qüestió dels informes sobre l’orientació ideològica va surar amb el primer Govern tripartit, que van acabar a la Fiscalia sense prosperar judicialment: de Salvador Alsius es deia que tenia «unes clares tendències antinacionalistes i sobretot anticonvergents i antipujolistes»; d’Àngels Barceló, que era «quintacolumnista, col·laboracionista i botiflera».

 

La memòria del periodista Siscu Baiges –que amb Enric Company i Jaume Reixach, impulsor d’El Triangle, havien resseguit el cas Banca Catalana– també recorda la precarietat del periodisme d’investigació que, rere l’eclosió durant la Transició, havia rebut el tret de gràcia dels amos del diari a partir dels anys vuitanta i l’advertència amb l’exili, judici i empresonament de Xavier Vinader. Baiges havia anat a veure el cap de premsa de Macià Alavedra i, durant l’espera, va recollir un paper que s’havien deixat a la fotocopiadora: eren els deutes del CARIC (Comissió d’Ajudes a la Reconversió Industrial de Catalunya) que el Departament d’Economia havia renunciat a recuperar. Vint empreses amb avals perdonats, entre elles les d’Antoni Subirà –aleshores portaveu de CiU al Parlament i cosí segon del president–, del Grup Zeta i de Bruguera. D’aquell cas, tot i no veure delicte en la condonació del deute, el fiscal general de l’Estat Eligio Hernández va afirmar que hi veia «flaires de corrupció».

 

Les relacions entre premsa i poder deixen més anecdotari eloqüent. Alguna mà invisible va ser prou subtil per ressenyar l’exposició de pintura de la dona de Macià Alavedra: «pintora de categoría y que se basta y sobra por sí sola para triunfar». En l’àmbit internacional, sens dubte molt més lliure de les misèries de la política, hi destaca la crònica del reputat periodista del The New Yorker Jon Lee Anderson sobre una visita a Panamà el 1999, acompanyant l’aleshores nova presidenta Mireya Moscoso, que anava acompanyada per Nicolas Barletta –membre del govern acusat de cobrar comissions d’una petroliera americana– i de Rosillo –un empresari pròfug condemnat a sis anys per estafa a Diagonal Mar. Hi havia també, recorda Colomé, «un acompanyant espanyol» que era tractat com un autèntic vip, amb desplaçaments en helicòpter inclosos: era Josep Pujol Ferrusola, que es va mostrar permanentment incòmode amb la presència del periodista. Actualment, Josep Pujol treballa a Miami en la multinacional espanyola Indra. Abans, el 2001, Europraxis –empresa propietària del segon dels fills– va assessorar la multinacional Lear per tancar la seva factoria a Cervera (Lleida). Aleshores el secretari d’Indústria es deia Oriol Pujol. El 2002, Indra –que havia comprat Europraxis– va rebre contractes milionaris de la Generalitat. El 2006, un informe de la Sindicatura de Comptes palesava «concessions irregulars» a la multinacional tecnològica, amb un peu a la indústria militar.

 

En el mateix reportatge de Jordi Colomé sobre «el llibre negre del periodisme», pren la paraula Fèlix Martínez, un dels periodistes que va provar d’investigar els negocis de la nissaga, que recorda que els negocis de Júnior «a penes deixaven rastre». Però el 1991 ja s’havia fet present: Natural Stone, empresa de la qual era soci, va subministrar marbre a FCC per a l’aeroport de Barcelona, i una jutgessa, pels negocis de la mercantil Hot Line, havia decretat el seu arrest domiciliari si no abonava 100.000 pessetes per la bancarrota. I Foix reconeix que un dia va comentar al president la remor que corria sobre el fet que el seu fill es passegés per Barcelona cobrant comissions. Foix, que en un article de 2015 reconeix que el silenci d’aquells anys era «clamorós», diu a Colomé: «M’ho va raonar dient que tothom ho feia, però que el seu fill ho feia molt millor, més ràpid i amb millors resultats».

 

Aquell capitalisme d’amiguets, fins i tot familiar, vinculava aleshores les famílies Pujol i Sumarroca. Val la pena recordar-ho, perquè avui la investigació del cas Petrum els torna a vincular en doble sentit: el juliol de 2015, Jordi Sumarroca –fill de l’empresari– reconeixia pagaments a CDC, calculats d’acord amb l’obra pública concedida i fent-ho passar per donacions voluntàries a la fundació. L’agost de 2015, en l’escorcoll a CDC, la Guàrdia Civil afirma que va trobar papers relatius a Teyco a la trituradora convergent; a l’octubre, el tresorer Andreu Viloca fou empresonat durant un mes i va quedar en llibertat sota fiança de 250.000 euros, que va abonar la mateixa CDC. De Sumarroca, el periodista Alfons Quintà recorda una anècdota singular quan ell era el primer director de TV3, un ens que mereixeria, més aviat que tard, una història política de la monitorització i control del poder, especialment en la vessant informativa: «Com a antecedent, exposaré la primera i única vegada que vaig parlar, només per telèfon, amb el patriarca del clan Sumarroca. Va ser en el, diguem-ne, curs 1982-1983, quan jo era director general del Projecte d’empresa pública de producció i emissió de Televisió de Catalunya, adscrit a la Presidència de la Generalitat. Un dia a mitja tarda, la secretària em digué que em trucava “el senyor Sumarroca, de part de senyor [Lluís] Prenafeta”. Només de posar-me al telèfon va anar al gra, amb un to que vaig considerar d’amo rural: “Li truco de part del senyor Prenafeta perquè em doni el text del concurs per l’adjudicació de la instal·lació elèctrica de la futura televisió catalana”. Era important. Crec que de prop d’un bon grapat de milions de pessetes.

 

Educadament, li vaig respondre que no podia fer-ho perquè s’havia de fer públic, de manera que qualsevol aspirant a concórrer-hi se n’assabentés en el mateix moment. El patriarca potser em va prendre per ximple, cosa que ja m’anava bé. Va insistir que em trucava de part de Prenafeta, que li havia dit que jo tenia aquell text. Li vaig respondre que efectivament el tenia, que estava tancat amb clau i que no pensava donar-l’hi. Va respondre de manera gens agradable, dient que ho faria saber a Prenafeta. «La propera vegada que vaig despatxar amb Prenafeta, del qual jo depenia en virtut del decret de Pujol de delegació de funcions, no em va parlar del tema. Però poc després em demanà aquell text perquè, com era preceptiu, era ell qui el feia publicar en el Diari Oficial de la Generalitat. Tothom pot sospitar el que vulgui. No vàrem parlar més de la qüestió.»

 

No cal dir que els Sumarroca van guanyar el concurs. En una peça del 1999 a El País, el periodista Andreu Missé, actual director del mensual Alternativas Económicas, recordava detalladament la relació entre el cas Casinos i la premsa afí:

 

«El caso Casinos ha sido el gran escándalo de financiación irregular de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), el partido de Jordi Pujol. El asunto estalló hace ocho años, en enero de 1990, tras una denuncia de Jaime Sentís, director financiero de Casinos (Inverama), en la que acusaba al presidente de la sociedad, Arturo Suqué, de desviar más de 3.000 millones de pesetas de la empresa,

1.000 de los cuales fueron a financiar al partido de Pujol. La denuncia de Sentís descubrió un flujo de dinero de Casinos a CDC. En ocasiones, el dinero fue recibido por Francesc Gordo, uno de los fundadores de CDC y durante años responsable de finanzas y de la costosa operación reformista que encabezó Miquel Roca. Inverama siempre ha negado la entrega de dinero al partido, pero Suqué aportó documentación sobre un contrato de patrocinio al diario Avui por 770 millones de pesetas. Gordo reconoció haber recibido 200 millones para pagar publicidad de Casinos, 100 de los cuales fueron a La Vanguardia y otros 100 al desaparecido El Correo Catalán. En su declaración judicial, Suqué insistió en que fue Sentís quien había robado 480 millones de la empresa y había huido.»

 

CompartirShare on FacebookShare on Google+Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn