Últims articles
 

La CUP davant Pujol

Deu minuts és poc, òbviament, per intentar parlar de tot un règim i de tot un model, però en tot cas la intervenció de les Candidatures d’Unitat Popular se centrarà en la veritat jurídica d’un frau persistent, en la realitat política d’un règim que decau i en la veritat o la realitat eticomoral d’un sistema farcit de mentides. En nou apunts.

 

El primer és que avui, per fi, sí que toca, toca passar i retre comptes en un temps de catarsi i en una societat tan indignada com atropellada i sotragada. Si fa no fa, la primera referència podria ser el doctor Jekyll, no? L’omnipotència, arrogància i supèrbia del doctor, que va manipular la seva part més fosca i va ser liquidat per ella.

 

Avui, però, nosaltres no farem preguntes –se n’han fet moltes; les compartim, la majoria–: farem un pas més enllà. Avui pensem que cal passar del moment purament econòmic, crematístic, o egoista personal, per arribar al moment eticopolític, que permeti una major consciència del país i de la gent, del que som, del que no hem sigut i del que no som encara i de tot el que ens queda per fer. Val a dir que des de l’esquerra independentista, des dels moviments socials, cal recordar que ens vam activar políticament, èticament, socialment, ara fa precisament dues dècades i precisament contra el pujolisme, contra tot un sistema de poder integral. Aquells punks de base que cridaven «que pagui Pujol», el moviment ocupa que li tapiava la casa de Queralbs, com deu recordar, el 1996 o els independentistes catalans torturats el 1992 a qui vostè, que ha patit tortura, mai va voler escoltar. Ja sabíem aleshores, com a joves incrèduls i que ja patíem la crisi, que l’oasi era un femer amb olor de perfum. I és veritat que va haver-hi resistències polítiques al pujolisme. En podríem dir moltes i agrair-los el seu anonimat en la lluita contra un sistema de poder. Però per començar en recordarem un: Joan Oliver, Pere Quart, que va ser el primer que va rebutjar la Creu de Sant Jordi. Deia el poeta: «I és així com s’amplia / la nostra economia. / Qui roba a la menuda / té la fama perduda, / i els qui a l’engròs ho fan / són gent molt important.»

 

Segona: Pujol, no estàs sol. La corrupció és la suspensió política de la moral o la suspensió moral de la política. I la corrupció –sempre ho hem dit–, per nosaltres, no ha set del sistema, ha sigut el sistema mateix. Pitjor que la corrupció d’avui és la impunitat quotidiana de la corrupció. I és d’un cinisme vergonyant, d’una hipocresia infinita i d’una doble moral esparverant que alguns avui no diguin ni ase ni bèstia, ja que parlem del frau fiscal, d’Emilio Botín, el major defraudador fiscal del Regne d’Espanya –2.000 milions a Suïssa–, de l’exrei Joan Carles –1.800 milions de patrimoni no acreditat segons el New York Times– o de les empreses de l’IBEX 35, que roben cada dia i que, segons elles mateixes, operen en un 70% en paradisos fiscals. Pujol, no estàs pas sol en la llarga llista d’oligarquies catalanes i espanyoles –de fet, és el mateix: l’oligarquia catalana sempre ha sigut oligarquia espanyola que ha defraudat i esfondrat el país. Només el darrer any li fan companyia la nissaga Carceller, els Carulla, els Godia, els Sanahuja, els Cuatrecasas, Núñez i Navarro –que ve d’antic–, i ara els Pujol. L’últim, Abel Matutes, en la crònica mafiosa: li entren a l’empresa, li roben la caixa forta, diu que li han robat 180.000 euros, i quan la policia enxampa el lladre resulta que eren 3 milions d’euros en diner negre. Hi ha un silenci selectiu de l’Estat, nosaltres no ho negarem. L’Estat és avui el bressol de l’omertà. Des de 2010, Montoro… Escoltar el PP parlar de corrupció és com escoltar el Ku Klux Klan parlar d’antiracisme. Montoro protegeix els noms de dos mil defraudadors fiscals des del 2010 que a Suïssa i a Liechtenstein han amagat més de 20.000 milions d’euros. Són coses publicades i que tothom sap. Qui calla i empara i protegeix els defraudadors fiscals i qui decreta amnisties fiscals vergonyants és el Partit Popular. Avui vostè compareix aquí com un Rodrigo Rato qualsevol. Com a mínim, compareix. La senyora Camacho encara no ha comparegut. Han desobeït Luis de Guindos, Salgado, Solbes, entre d’altres, i MAFO –Miguel Ángel Fernández Ordóñez– a la comissió de caixes. No van voler venir, van desobeir. Però, Pujol, no estàs sol, i la cosa ve de lluny –també hi ha Bárcenas, hi ha Gürtel, hi ha els sobres, hi ha Matas, hi ha Fabra…–, però utilitzaré moltes vegades paraules seves.

 

Vostè deia el 1981: «Vostè i jo som les autoritats. Com podem elogiar una economia clandestina, com podem aplaudir senyors que no paguen impostos, que no paguen llicències fiscals?» Jordi Pujol i Soley –doctor Jekyll i Mr. Hyde–, 1981, Cercle d’Economia. Aleshores ja mentia i aleshores ja defraudava. De raons d’estat i raons de mercat. El 1984, en aquell balcó també deia que «quan m’ataquen a mi ataquen Catalunya». Avui ja no és així, és tot el contrari. Els Països Catalans no són pas Espanya, Pujol ja no és Catalunya i el frau fiscal és un robatori.

 

Vostè és un home d’estat, sempre ho ha sigut; un home d’Estat espanyol, que ha tapat vergonyes i terrorismes d’estat fins i tot, que ha salvat el sistema –la Transició, González, Aznar…–, que ha sigut executor del projecte europeu neoliberal i que és ni més ni menys el virrei d’Espanya i el peó de la troica. Però persisteix en l’error, com s’ha dit, i en l’horror, perquè diu una cosa i fa la contrària. No es pot dir per carta que es col·laborarà amb la justícia i el dia següent articular tota la defensa jurídica per torpedinar-la, bloquejar-la, dilatar-la i evitar-la.

 

Sap què passarà, en la nostra convicció? Que vostè quedarà impune, n’estem convençuts. I, mentre vostè quedarà impune com a home d’estat, l’Estat activarà la setmana que ve tota la maquinària repressiva per negar la paraula a tot un poble. Però de l’àmbit de la trama suïssoandorrana només li volem fer tres preguntes que fan fetor de clavegueres d’estat i de mercat. Vostè ha dit una cosa: que no és un polític corrupte –per nosaltres ho és, òbviament; el frau fiscal per nosaltres és una forma de corrupció. Però els seus fills han sigut corruptes, en el nom del pare? Però les tres preguntes són molt concretes. Vostè se’n recorda, del tinent coronel José Matas Zapata? Se’n recorda, de la relació que tenia la seva família a través de la banca privada andorrana? Un home del Cesid, del CNI, durant vint anys, era el guarda de corps de l’evasió?

Quarta, del silenci i de l’omertà. Es pregunta quantes coses callarà avui… I el tornem a citar, també avui. El febrer del 97 deia: «Què pot fer-nos perdre la por dels polítics a dir la veritat? És a dir, la seva manca de coratge.» Com vostè sap, el demos l’ha fet fora de la polis i l’ha portat ja a l’ostracisme; som en un punt de no-retorn. Però, si és cert que tan penedit està i tant vol expiar, trenqui tots els silencis. Mirall trencat i coral romput. Faci un últim servei al país, el darrer, i respecti’l i expliqui-ho tot. Faci un quart llibre de les memòries que es digui «El que em quedava per dir». «Tot» és tot, com s’ha dit: els Sumarroca, el finançament del partit, Banca Catalana. No ens faci enterrar i desenterrar el cadàver del pujolisme cada dos per tres ni fer-ne vuitanta autòpsies; amb un funeral n’hi ha prou. I nova cita de vostè mateix, l’octubre del 2006: «A hores d’ara aplaudir sistemàticament la transgressió, tolerar amb mitja rialleta comprensiva la manca de respecte, rebutjar l’autodisciplina, dir que tot s’hi val, no està en la línia del progrés sinó del fracàs.» Títol? «La frivolitat es paga». Jordi Pujol i Soley –doctor Jekyll, Mr. Hyde.

 

Cinc, l’ombra de la sospita, la porta giratòria i el país fet negoci: la fira, el pessebre, el nepotisme, el despotisme. Vostè va dir a TV3, com s’ha recordat: «Si entrem per aquí, prendrem mal.» Hi ha hagut en aquest país –vostè ho sap– condemnes per finançament il·legal al PSC –Filesa– i a Unió –en el cas Treball i Pallerols. Ens pot assegurar que Convergència Democràtica de Catalunya no s’ha finançat mai de forma il·legal? Perquè fa quinze dies –i això ens sorprèn– un conseller nacional de Convergència Democràtica de Catalunya reconeixia a una delegació internacional que s’havien finançat entre un 3 i un 5% de l’obra pública. Deia més coses: que era el model que els havia facilitat el Partit Socialista Obrer Espanyol. I deia més coses: que l’inventor d’aquell model es deia Guido Brunner i era l’ambaixador alemany entre 1981 i 1991 a Madrid. Tautologia doble: el cas Pujol impugna el passat, fa trontollar el present, però allibera el futur. Però el cas Pujol no va començar el 2012, amb el sobiranisme, sinó el 1978. I abans també, com recorda el periodista Marc Andreu quan recorda com feia costat vostè –i Narcís Serra i Miquel Roca– al porciolisme, en contra de les demandes del moviment veïnal. També, òbviament, amb aquella lògica paradoxal de veure com el 1959, sota la dictadura, doncs, el seu pare també sortia al BOE com a evasor de divises.

 

Sis, fi de cicle: la fi d’un règim i la fi d’un negoci. «El poder desgasta qui no el té», això deien Andreotti i Kohl, grans amics seus –per cert, tots van caure en desgràcia també, vinculats a trames profundes de corrupció. En una trobada amb el senyor Andreotti vostès deien que el que era important era entendre i estimar la gent. Jo puc entendre que l’ha entès, perquè ha governat vint-i-tres anys, però la pregunta és si l’estimava o si més aviat s’ha estimat una idea de si mateix que avui també ha tornat a reproduir.

 

Set, ètica, valors, responsabilitat. Sorpresa: nosaltres ens pensàvem que el Llibre roig era de Mao Tse-tung, però remenant la biblioteca resulta que és de Jordi Pujol, El llibre roig de Jordi Pujol. (L’orador mostra un llibre.) Hi ha dues frases: «La societat moderna ha evolucionat amb un desconeixement del que són els deures.» I una encara de més colpidora: «La carència de valors és un luxe de gent rica i propi de gent poc solidària i, a més, sovint tibada.» Ha parlat de la por del seu pare, de la por dels rics. I la por quotidiana dels pobres? Com es fa per dir el contrari del que es pregona? Com es dissocien paraules i fets? Què en queda, si no concorden paraules i fets? Doncs, el no-res i el desert de la impunitat.

 

I acabo, president –m’allargaré un minut i mig. Vuit, la màfia –que és la nostra reflexió que, a més, volíem aportar avui–, fase superior del capitalisme: Falcone, Borsellini i un jutge, que és Scarpinato. I ho cito obertament, gràcies al filòsof Santiago Alba Rico. I diu això per resumir com ho veu la gent jove d’aquest país, pensem, com a mínim les candidatures d’Unitat Popular: «Cada cop succeïa amb més freqüència i m’adonava que el món dels assassins comunicava a través de mil portes giratòries amb insospitables salons i algunes alcoves encoixinades del poder. He hagut d’assumir que no sempre tenien rostres miserables i trets populars. Al contrari, els pitjors d’ells havien freqüentat les nostres millors escoles, podíem trobar-los en els millors ambients i a vegades podies veure’ls a l’església colpejant-se el pit al costat d’aquells que ja havien condemnat a mort. Si l’Estat» –segueix el jutge Scarpinato– «neix de la superació dels poders i regles privades mitjançant la constitució d’un ens superior que mitjança entre poders privats en favor de l’interès general, l’Estat mor o comença morint quan aquests poders privats se n’apropien i el sotmeten a les seves pròpies lògiques. Aleshores l’únic principi regulador de les relacions socials és la força, aleshores sobre aquells que no formen part de cap tribu social forta –joves precaris, aturats, avis pobres, marginats i milions de ciutadans– es carrega tot el cos social de les transaccions fetes entre les diferents tribus en el seu interès exclusiu».

 

Llegim això perquè el crit «fem fora la màfia» és de fa temps molt més que una consigna. «Foc nou, per fer net» és un programa polític contra la camorra nostrada, els cacics de l’oasi i «els del peix de tots al meu cove», els que confonen el país amb negoci i el Govern amb un consell d’administració. I ara ja sí que acabo, amb una reflexió –nou– sobre l’humanisme i la cristiandat. No n’hi ha prou a demanar perdó. Això és la tradició judeocristiana; d’altres tradicions, com la calvinista o la japonesa, són molt més dures. Però per nosaltres estem davant d’un delinqüent de coll blanc. Els manaments diuen: «No robaràs, no mentiràs.» Això no és un judici, senyor Pujol. Vostè ha confessat, com ho va fer Millet, ha robat i ha mentit.

 

I acabo. A la gent jove ens deixa les runes i les ruïnes. És una herència que no pensem rebre en dot, perquè no som pas els hereus, sinó les víctimes, i som els obrers i obreres del nou país, que hem de construir a esquena nostra, refent el teixit ètic del país. Toquen campanades a mort d’un règim. Pujolisme, mai més, enlloc, contra ningú. Ni oblit ni perdó. I dues coses més. Si no contesta, no ens quedarem a escoltar-lo. Vostè és lliure de contestar, però si no contesta nosaltres també serem lliures de marxar.

 

Deu segons. Malgrat tot, i a fi de bé, el procés enterrarà el pujolisme, i en el viatge a Ítaca li comuniquem que no té cap cadira reservada. Aquest viatge va començar sense vostè i sense vostè acabarà. Bon vent i barca nova.

 

Intervenció de la CUP davant Jordi Pujol i Soley, setembre de 2014

CompartirShare on FacebookShare on Google+Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn