Últims articles
 

El capitalisme dels amiguets

La variant catalana del capitalisme dels amiguets

El pujolisme, doncs, ha estat un sistema integral de poder i, sobretot, una forma d’exercir-lo, entendre’l i distribuir-lo entre els afins, des d’aquell primer lema del 1976 d’«Ordre. Progrés. Benestar», passant pel mite socialcristià convergent fins a identificar-se amb el model especulatiu irlandès. Amb encert i rigor, el periodista Ernesto Ekaizer ho va definir com una variant catalana del «capitalisme dels amiguets». Ekaizer va ubicar l’origen d’aquest concepte en la crisi financera que va arrasar els anomenats «tigres asiàtics» i que els experts van explicar per l’estructura del chronic capitalisme, capitalisme d’amiguets que hi operava. Països exitosos econòmicament, segons els paràmetres del capitalisme financer, però que van aconseguir aquesta fita gràcies a articular un sistema econòmic molt endogàmic, fins i tot de caràcter familiar, en què les relacions entre el poder i les empreses eren tan promíscues que va degenerar en conseqüències sistèmiques letals.

 

Aquesta descripció, amb el matís català respectiu, s’ajusta com un guant al pujolisme de Jordi Pujol Soley. De Banca Catalana a ocupar la direcció del poder a Catalunya: la teranyina d’interessos entre poder polític i econòmic, que és la base a partir de la qual es va construir el pujolisme durant trenta anys. Empresaris, banquers, directors de diaris, càrrecs electes, intel·lectuals orgànics, polítics; tots configuraven un conglomerat amb un mínim comú denominador: defensar els propis interessos fent veure que defensaven els del país. Fèlix Millet ho va reblar amb aquella frase: són quatre-cents i són els mateixos que sempre es troben arreu, endogàmicament. Són els quatre-cents que constitueixen el nucli del «capitalisme d’amiguets».

 

La pota empresarial del «capitalisme d’amiguets» articulat per Jordi Pujol basculava sobre Lluís Prenafeta, que va ocupar la secretaria general de Presidència, des d’on operava de corretja de transmissió entre els empresaris i el Govern de la Generalitat. Carles Sumarroca i Carles Vilarrubí també eren –i són– dos alfils de la pota empresarial. Sumarroca i Vilarrubí operaven d’homes de confiança de Pujol, primer a l’Administració i després des de l’empresa privada. Pujol va encarregar a Vilarrubí impulsar les loteries de la Generalitat, i ell va complir la missió seguint fil per randa els cànons que manava: va adjudicar el negoci de les loteries a la família Suqué-Mateu, una nissaga perfectament inserida en el «clan dels quatre-cents» ressenyat per Fèlix Millet. Poder a quota, Vilarrubí va acabar a Telefònica rere el pacte PP-CiU de 1996 i, dècades després, apareixeria tant a la llista Falciani com als papers de Panamà. Al seu torn, Carles Sumarroca fou fundador de Proelec, el germen de l’actual Emte i que va presidir Premsa Catalana, l’editora del desaparegut El Correo Catalán, que va operar com a altaveu oficiós de CiU.

 

Aquesta amalgama entrelligada de diners i poder no hauria estat possible sense la complicitat dels mitjans de comunicació. Existia, era certa i eficient; vetllava perquè el silenci al voltant del pujolisme fos infranquejable. El periodista Lluís Foix, en l’entrada del seu bloc del 23 d’abril de 2016, descriu una recepció del president de la Generalitat amb la flor i nata del país amb motiu de la Diada de Sant Jordi. Foix narra que «consellers, directors de diaris, periodistes de política, dirigents de tots els partits, empresaris, banquers, constructors, alcaldes i personatges de les lletres hi eren presents. La gent s’arremolinava a l’entorn del president per felicitar-lo». Foix reconeix que «la complicitat entre polítics, empresaris i periodistes era d’una gran normalitat «encara que molts sabíem que hi havia coses que no anaven bé. Ensumàvem corrupció però no la investigàvem. El control polític sobre els mitjans de comunicació, públics i privats, era molt elevat».Tan elevat que, sense embuts, Foix desvela que a La Vanguardia qui escrivia les entrevistes al president de la Generalitat era Jordi Pujol: «Si Pujol escrivia una entrevista, tota sencera, amb preguntes i respostes, s’havia de publicar sense tocar ni una coma. La vigília de la publicació trucava per parlar de qualsevol tema però per preguntar, finalment, quin era el títol de l’entrevista. Home, president, deixi’m-ho per mi, això. No permetia ni col·locar ni formular una pregunta marginal. Un dia vaig decidir no signar l’entrevista a La Vanguardia que ell mateix havia escrit de dalt a baix. Hi vaig posar ‘declaracions recollides per aquest diari’. El silenci de Pujol va durar uns quants mesos. Estava castigat. M’havia dit aquell dia que qui millor li feia les entrevistes era Jordi Pujol i Soley».

 

El dens silenci mediàtic: una forma de corrupció (periodística)

Fet i fet, el discurs i el relat oficial es bastia dels grans mitjans, les elits dirigents i els restringits cercles de l’alta burgesia catalana. Poques referències, per no dir cap, a un marc general procliu a alenar la corrupció; a la cultura de la tolerància que hi havia instal·lada, amb les tupinades més diverses; a les visibles portes rotatòries que giraven i entrellaçaven privatització i corrupció; als interessos d’un país concertat privadament en gairebé tots els àmbits –sanitat, ensenyament, dependència, cultura–; als deficitaris mecanismes de control públic o al que es coïa a les entitats financeres que regalimaven publicitat.

 

El paper dels mitjans de comunicació i el control de la informació –els mitjans del poder, el poder dels mitjans; els mitjans públics sota control governamental, els privats sota control financer i subvencionats; el mapa partitocràtic dels mitjans afins– ha estat clau en la reproducció i legitimació del model. Novament el catedràtic Víctor Lapuente recorda que «el sistema mediàtic presenta unes característiques que limiten la capacitat dels ciutadans per castigar els governants que es veuen afectats per un escàndol de corrupció. En concret, l’elevat nivell de complicitat entre partits polítics i mitjans de comunicació provoca que la informació que aquests darrers publiquen estigui estretament vinculada als interessos d’un partit determinat». Fet i fet, cal recordar que va ser un expresident de la Generalitat qui, en seu parlamentària i a micròfon obert i rere una pertinent filtració a El Periódico, va etzibar a CiU que el seu problema es deia 3%: ho deia l’expresident –veritats nòmades de l’hemeroteca– d’un PSC que ja tenia condemna ferma en el cas Filesa per finançament il·legal.

 

Entorns, xarxes, interessos: el poder és, sobretot, una relació. I els nostres i nostrats Chicago Boys, còpia defectuosa dels de Milton Friedman, construïen el país d’acord amb el poder del diner i el diner del poder. Tot amb tot, el 2003, Jordi Pujol va escriure El llibre Roig de Jordi Pujol en què assevera amb rotunditat que «la carència de valors és un luxe de gent rica i propi de gent poc solidària i, a més, sovint tibada». Cinisme en estat pur, perquè el 2003 l’expresident de la Generalitat sabia perfectament els efectes col·laterals del «capitalisme d’amiguets» que havia teixit des que va arribar a la Generalitat i també, òbviament, que feia trenta anys que, enganyant a tothom i probablement a ell mateix, amagava comptes opacs a Andorra.

CompartirShare on FacebookShare on Google+Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn