Últims articles
 

De la guerra bruta

La guerra bruta també és corrupció: cintes, mentides i missatges de mòbil

 

«La corrupció és guerra bruta, la guerra bruta és corrupció.»

Feliu Ventura

 

«Un cabo de tu policía nacional»

Daniel de Alfonso, exdirector de l’Oficina Antifrau

 

 

«Hi ha qui utilitza la guerra bruta per negar la corrupció i hi ha qui utilitza la corrupció per tapar la guerra bruta». Aquest ha estat un escenari recurrent amb el procés independentista com a teló de fons, amb la voluntat d’empastifar-lo i emprar l’ariet de la corrupció contra les demandes democràtiques. Informes apòcrifs, acusacions falses, filtracions interessades a la premsa, enregistrament de converses privades, SMS, diners de fons reservats, posades en escena mediàtiques d’operacions policials o reconeixements explícits completen el quadre. Amb la paradoxa que és que un partit de Govern –el PP– ofegat pels casos de corrupció, que destrueix els discos durs dels seus ordinadors i que paga les obres de la seu amb diner negre, és qui acusa de corrupció un altre partit de Govern –CiU– amb nombroses causes judicials greus obertes. Els uns i els altres.

 

Destriant la palla del gra és necessari aclarir que la guerra bruta és una altra variant de la corrupció, que utilitza amb fins polítics i criminalitzadors les institucions i els recursos públics i que evidencia una política d’Estat que neix a les clavegueres, opera a través dels periodistes del règim i acaba en grans titulars. L’operativa resta, avui, mínimament clara: el ministre Jorge Fernández Díaz empra comissaris de confiança, periodistes propers i mitjans afins per combatre per vies alegals i excepcionals el que ja no pot combatre per vies democràtiques. Guerra bruta, sí. Com recorda el periodista Pedro Águeda: «La Llei d’enjudiciament criminal (Lecrim) i diversa jurisprudència del Tribunal Constitucional i del Suprem prohibeixen les investigacions policials prospectives, és a dir, triar un objectiu i sortir a “pescar”, com és el cas de la unitat que ha creat el ministre Fernández Díaz, dedicada exclusivament a rastrejar informació sobre presumptes irregularitats i delictes de polítics catalans que avança l’ARA.

 

L’article 284 de la Lecrim estableix que “de seguida que els funcionaris de la policia judicial tinguin coneixement d’un delicte públic, o siguin requerits per prevenir la instrucció de diligències per raó d’algun delicte privat, l’han de fer partícip a l’autoritat judicial o al ministeri fiscal, si poden fer-ho sense cessar en la pràctica de les diligències de prevenció”. A més, l’article 5 de la Llei de forces i cossos de seguretat de l’Estat assenyala que els seus integrants han d’actuar en les seves funcions “amb absoluta neutralitat política i imparcialitat”». I de les evidències d’aquesta guerra sòrdida en queda constància en diversos serrells de l’anomenada operació Catalunya.

 

[Unitat policial paral·lela contraseparatista]

Va ser el periodista Pedro Àgueda qui va desvetllar l’existència d’una unitat policial paral·lela especialitzada en la lluita contra el procés polític català, invisible i silent, integrada per una trentena d’agents i centrada a investigar polítics de l’arc sobiranista català per utilitzar la informació –certa o falsa– contra el reclam independentista en moments polítics àlgids. Els agents camuflen la seva adscripció en les seves tasques a Afers Interns i Planificació i Estratègia, enllesteixen els informes i trien si ho envien a Fiscalia –via UDEF– o als mitjans, amagant l’existència del grup. Segons les investigacions d’Àgueda, que va desvetllar el cas: «Les fonts policials consultades atribueixen la creació de la unitat secreta al comissari Eugenio Pino, el responsable de la direcció adjunta operativa on radiquen les dues unitats que nodreixen d’agents el grup secret. Pino és el policia de total confiança del ministre Fernández Díaz. El comissari col·laborava en el disseny de la futura policia quan el PP ja era a l’oposició. Al CNP i al ministeri són àmpliament conegudes dues de les fixacions de Pino: la Guàrdia Civil -amb la qual manté un enfrontament soterrat per qüestions competencialsi el procés català. El director adjunt operatiu és el responsable, per exemple, de l’enviament intempestiu de centenars d’antiavalots a Catalunya en dates prèvies al 9-N. També és responsable de la militarització de la Policia amb el canvi d’insígnies, els càntics castrenses i la salutació militar. La seva mà dreta és Marcelino Martín Blas-Aranda, comissari en cap d’Afers Interns.»

 

Sense cap mena de control judicial i fora dels circuits legals ordinaris, una de les primeres pretensions i obsessions d’aquest grup paral·lel va ser voler escorcollar la seu de CDC enmig de la campanya electoral del 2012: dos comissaris –José Luis Olivera, del Centre d’Intel·ligència contra el Crim Organitzat (CICO), i Marcelino Martín Blas-Aranda, cap d’Afers Interns– es van desplaçar el 29 d’octubre de 2012 fins a la Ciutat de la Justícia per convèncer els fiscals anticorrupció, que s’hi van negar perquè consideraven els suposats nous indicis com molt febles. L’estranya visita, fora de tot procediment ordinari en les relacions entre Fiscalia i la policia en l’àmbit de la lluita contra la corrupció, va suscitar les queixes del Consell Fiscal. Mesos després, tots dos comissaris rebien la medalla al mèrit policial amb distintiu vermell, un reconeixement remunerat.

 

El frustrat intent va derivar després en la informació publicada pel diari El Mundo, el 16 de novembre de 2012 i a nou dies de les eleccions, que filtrava un suposat informe de la UDEF –que un mes després s’ampliava amb el dossier «Palau. Informe de situación»– que va córrer per moltes redaccions i on s’arribava a sostenir la dependència de Jordi Pujol i Soley d’una bruixa anomenada Adelina. El comissari de la UDEF, Manuel Vázquez, va declarar davant el jutge de Barcelona que el paper no havia sortit de la seva unitat. Ningú se’n va fer responsable. La investigació formal oberta per Interior per esclarir l’autoria es va tancar en fals setmanes després: ningú en sabia res.

 

[Acusacions falses]

Rere aquest grup també es troben les gravíssimes acusacions falses contra l’exalcalde de Barcelona Xavier Trias. L’informe policial va acabar a la portada d’El Mundo tretze dies abans del 9-N, acusant-lo de tenir comptes secrets i opacs en un banc suís, fet que va ser desmentit pel banc citat. Trias va denunciar els autors de la informació i va demanar, infructuosament, la dimissió de Fernández Díaz. La Directa va aclarir dies després que qui tenia vincles suïssos era la família Trias: el pare ja havia estat sancionat el 1959, i el 1979 la família –especialment el germà Joan Maria– tancava acords milionaris amb els negocis farmacèutics que regentava, amb escala a Suïssa.

 

Similar situació va haver de viure la formació política Podemos, sempre sota el cridaner reclam que ubicava la font en «informes d’intel·ligència», el gener del 2016 en un altre moment clau: 24 hores abans de la constitució imminent de les Corts espanyoles el debat sobre la formació d’un nou govern alternatiu al PP. L’informe PISA (Pablo Iglesias Sociedad Anónima) va acabar en no res –amb un demolidor rebuig del Tribunal Suprem–, malgrat els enormes titulars que va generar. En aquest sentit, cal recordar una de les darreres advertències del banquer Emilio Botín, que va situar les seves preocupacions en les tensions independentistes a Catalunya i l’auge de Podemos.

 

Els informes «fantasma», mai signats ni amb segell oficial, sempre coincideixen amb moments polítics clau. Investigacions selectives rastrejant passat i present, sense cap control judicial, els resultats dels quals acaben fonamentalment als mitjans i rarament a un jutjat. Tres dies abans de la Diada de 2014, elconfidencial.com publicava un nou «informe d’intel·ligència» amb greus acusacions que no ha derivat, dos anys després, en cap causa judicial o investigació en curs. La fórmula d’informe fantasma permet eludir tota responsabilitat. Aquest recurs, però, va començar a canviar l’abril de 2016 quan noves filtracions –en aquest cas, la presumpta compra del primer ministre de Letònia per fer declaracions a favor del procés català– sí que duien segell: Unidad de Inteligencia Policial, que dependria de la Direcció Adjunta Operativa (DAO) de la policia espanyola. Pel periodista Pedro Águeda, autor de les millors i més documentades investigacions sobre aquesta guerra bruta, «amb un nom solemne emergeix la unitat secreta de la qual Interior va negar la seva existència quan eldiario.es en va informar el novembre de 2014». «Per justificar-la s’ha de recórrer a una pirueta que vinculi la seva actuació a algun indici de delicte, per exemple de la corrupció, malgrat que per a això ja existeix la UDEF [i malgrat que] no consta que aquell informe de la “Unitat d’Intel·ligència” hagi estat judicialitzat». El ministre, però, va ubicar l’autoria de l’informe PISA, sobre Podemos, en la «unitat d’intel·ligència» de la DAO. És a dir, intentava legalitzar amb aparença ordinària el que feia anys que funcionava de forma paral·lela, política i il·legal.

 

En el comandament operatiu d’aquesta unitat paral·lela hi hauria destinats el cap d’Afers Interns –Marcelino Martín Blas–, el comissari Villarejo i l’inspector José Ángel Fuentes Gago, sota la supervisió del comissari Eugenio Pino, màxim responsable de la DAO i mà dreta del ministre, a qui s’atribueix la creació de la unitat secreta contraseparatista, amb el coneixement previ d’Ignasi Cosidó, director general de la policia.

 

[Les confessions del comissari Villarejo]

Arran del cas del Petit Nicolás, el comissari Villarejo va declarar als jutjats el juliol de 2016. S’hi va despatxar: va revelar moltes de les maniobres policials a Catalunya que el Ministeri de l’Interior ha negat de forma persistent. Villarejo, enmig de les batalles tèrboles i la batalla campal entre alts comandaments policials i especialment la que ell manté amb Martín Blas-Aranda, va reconèixer que ell mateix, sense cap control judicial, va investigar polítics vinculats al procés sobiranista i que la Unitat d’Afers Interns va participar intensament d’aquella tasca, malgrat que la seva funcionalitat no hi tingués res a veure. Literalment, Villarejo va declarar al jutjat: «Durante todo el 2102 estuvimos viajando a Barcelona, teniendo reuniones, comiendo, tomando café… trabajamos intensamente». «Què fan» –es demana Pedro Águeda– «el cap d’Afers Interns de la Policia [encarregat de la lluita contra la corrupció dins del cos] i una mena de comissari alliberat treballant “intensament” a Catalunya? En part, devien ser els que es van demanar dos fiscals anticorrupció el 29 d’octubre de 2012 quan Marcelino Martín i el comissari José Luis Olivera van viatjar a Barcelona per intentar convèncer-los que calia escorcollar la seu de CDC en plena precampanya de les eleccions autonòmiques del 2012». En la declaració judicial, Villarejo aclareix: «Tenga en cuenta que en el tema de Cataluña yo me encargaba fundamentalmente de investigar delitos, a la familia Pujol, etc…, y él se encargaba de apoyar en algunas citas y algunas historias, y en otras de captar fuentes, como el señor éste que ha salido ahora con las grabaciones estas del ministro, que era una fuente que decía él que tal…[es refereix a Daniel de Alfonso, d’Antifrau]». La naturalitat de Villarejo va sorprende fins i tot l’advocada de l’Estat: «No es por nada, pero el tema de los Pujol ¿no se estaba llevando por la UDEF, la Unidad de Delincuencia Económica y Fiscal de la Policía que actúa a las órdenes de un juez?»

 

Villarejo respongué: «Se ha judicializado por la UDEF, que son los que están aportando y trabajando la información que nosotros previamente hemos aportado. Aunque le moleste mucho al CNI, la Policía también tiene un estatus de responsables de inteligencia, que somos los que nos encargamos de captar información y esa información luego la pasamos, si es judicializable, a las unidades que la trabajan».

 

No és només Villarejo qui confessa. També l’inspector Marcelino Martín, que remet un informe de 572 pàgines on proposa la imputació de Villarejo: «Cabe reseñar que dicho comisario de Policía, durante la última legislatura, una de las competencias que desempeñaba era el proceso independentista catalán, por lo que conoce a todos los interlocutores perfectamente». La investigació també acredita intercanvi assidu de trucades entre Villarejo i el secretari d’Estat de Seguretat, número dos d’Interior: 53 trucades en tres dies. La declaració de Villarejo deixa altres perles, com quan qüestiona la veracitat de les informacions que facilita Javier de la Rosa. El comissari Villarejo també va ser guardonat i condecorat el 2014 amb retribució mensual vitalícia. El maig del 2015, El País va publicar que el comissari, ja jubilat, acumulava un patrimoni milionari, amb dotze empreses per valor de 16 milions d’euros.

 

[Cas Camarga]

Jorge Moragas, cap de gabinet de Mariano Rajoy, va animar l’examant de Jordi Pujol Ferrusola a anar a la policia a denunciar les irregularitats del fill gran de l’expresident. En l’SMS, Moragas li deia: «Si donessis una entrevista i ho expliquessis tot, salvaries Espanya». I després: «Et farem un monument». Informacions posteriors han acreditat que, poc després, va ser el mateix comissari Villarejo qui va viatjar a Barcelona per convèncerla que declarés davant la UDEF i l’Audiència Nacional.

 

El 23 de febrer de 2015, la imatge de Jordi Pujol i Ferrusola exhibint un disc compacte a la Comissió d’investigació sobre el frau, l’evasió fiscal i les pràctiques de corrupció política va esdevenir viral. Es tractava de l’enregistrament que, el juny de 2013, diversos mitjans de comunicació havien filtrat i on res reproduïa la conversa íntima que Alícia Sánchez-Camacho, líder del PP català, havia mantingut amb Victoria Álvarez, exparella de Jordi Pujol i Ferrusola, al restaurant La Camarga, de Barcelona. La cita, que va tenir lloc el febrer de 2010 en el conegut local situat al carrer d’Aribau de la capital catalana, va ser gravada per l’agència d’investigació Método 3 amb un micròfon ocultat en un ram de flors situat al bell mig de la taula. Segons Francisco Marcos, responsable de Método 3, el dinar i l’enregistrament de La Camarga van ser ordenats per una de les parts, motiu pel qual no n’han derivat actuacions judicials per espionatge, sinó per falta de diligència en la custòdia de les cintes.

 

En qualsevol cas, Sánchez-Camacho va perdonar l’agència de detectius Método 3 a canvi d’una indemnització de 80.000 euros. En tot cas, la seu del PSC va ser escorcollada –la gerent fins i tot imputada– i s’hi van trobar factures de l’agència per valor de 1.750 euros. L’acord promogut per Sánchez-Camacho no va permetre escatir mai la veritat, però resta clar que tant el PP com el PSC estaven interessats en la corrupció al si de CDC i en el paper de Jordi Júnior.

 

Però en relació amb el cas de La Camarga, cal destacar-ne, fonamentalment, dos aspectes cabdals addicionals: a) el coneixement previ d’hipotètics delictius comesos per Jordi Pujol Ferrusola per part d’Alícia Sanchez-Camacho des de l’any 2010 i que mai van ser posats en coneixement de la Fiscalia –només ho va fer quan el 2012 va finir l’acord de governabilitat que mantenien amb CiU, és a dir, l’ús d’informació sensible amb espuris fins polítics i encobrint durant dos anys el coneixement d’il·lícits penals– i, b) les pràctiques d’espionatge polític privat que desvetlla l’afer Método 3.

 

[Cas De Alfonso]

El darrer cas d’aquesta conxorxa entre salons i claveguerams va ser la publicació de les converses entre el ministre Fernández Díaz i l’excap de l’Oficina Antifrau de Catalunya, Daniel de Alfonso. Publicades abans de les segones eleccions espanyoles del juny de 2016 pel diari Público, les converses evidenciaven la maquinació política per investigar polítics sobiranistes, la filtració mediàtica com a estratègia preferent, l’ús partidari de la Fiscalia i el paper –mediocre i nefast– del l’excap d’Antifrau. «Eso sí, los funcionarios de turno, el periodista gacetillero que está siempre por ahí, el amigo del fiscal… Muchas veces, cuando lo publicas, generas una presión mediática que al final haces que cosas que interesan: la frase és del ministre. De Alfonso havia estat designat per Artur Mas, a proposta de membres d’Unió quan el pacte CiU-PP era vigent.

 

Algunes de les frases pronunciades –sobre com operaven, sobre el coneixement de Rajoy– en els enregistraments, al mateix despatx del ministre, han quedat per a l’antologia. En el cas de De Alfonso:

 

«Nosotros estamos investigando cosas de Esquerra, pero son muy débiles. Esta es la verdad, ministro, son de CESPA, pero no acabamos de… Tenemos cuatro adjudicaciones al hermano de Oriol Junqueras. Estoy intentando convencer al Grupo Planeta para que me haga una investigación […] de una información […] que no sé si es verdad, de un enriquecimiento en el municipio de Puigcerdà del padre de Oriol Junqueras con temas de terrenos y demás.»

 

«De Felip Puig yo tengo una cosa, las dos cuñadas…»

 

«No soy de la Generalitat, la oficina no pertenece a la Generalitat, somos independientes. Les hemos dado en todos los morros con Ramon Bagó, les hemos destrozado el sistema sanitario, les hemos acusado, estamos jorobándoles el CTT…»

 

«Yo soy español por encima de todo […] considérame un cabo de tu Cuerpo Nacional [de Policía].»

 

«Esto pasaría por que Artur Mas dejara el partido o dejara la presidencia, eso es evidente, y ahí es donde entraría Germà [Gordó]. Yo, a Germà, todavía tengo que hacerle la tarea de “oye, dentro del partido tenéis que liderar y coger las riendas”…»

 

«Y el presidente, por desgracia, el president de la Generalitat, está en la idea de “palante, palante, palante”.»

 

«Por mi cuenta he ido moviendo hilos […], y vas hablando con empresarios fuertes y dicen: “Esto lo tienes que hablar, esta es una salida”. Y, por supuesto, con la gente de Unió también, que está dispuesta a segregarse de Convergència si esto sigue adelante y así me lo han hecho saber.»

 

En el cas de Fernández Díaz:

 

«El presidente del Gobierno lo sabe […] Yo se lo dije a él, es un hombre de lo más discreto. Por supuesto, su mano derecha no sabe lo que hace su mano izquierda. Yo lo conozco muy bien, desde hace muchos años. Llevo trabajando y colaborando con él ininterrumpidamente desde febrero del 91, en la oposición, en el gobierno, en la oposición.»

 

«Esto la Fiscalía te lo afina, hacemos una gestión.»

 

«Lo ideal es que eso [los informes sobre los posibles investigados] esté en el juzgado, y, si sale nadie sospechará que sale de la Policía.»

 

«Yo puedo hacer la gestión con el fiscal general. Decirle: “Mira, hay eso. Y mira, a ver, escucha, si eso… ¿no?” Pero, claro, me pedirá documentos.»

 

«Plebiscitarias. El presidente les tenía convencidos de convocarlas con lista única y creo que se reunía esta semana – me dijo Germà– con ellos a solas en reunión conjunta para febrero. Yo eso es lo que creo que hay que combatir.»

 

«Yo estoy convencido, absolutamente convencido, de que si eso se gana, estos proclaman la independencia unilateral y entonces ya sí que acabamos… acabamos a leches»

 

«El fiscal jefe tiene que asignar el asunto. Sin su OK, la Fiscalía Anticorrupción no va a tirar para adelante. […] Entonces yo mañana se lo dejo a Antonio Salinas y le haré la explicación de qué va y le diré que por favor dedique este fin de semana a mirarlo, él o quien él quiera que lo mire, y el lunes me confirme si quiere que ya de forma oficial se lo entregue. Si me lo confirma de forma oficial te diré el mismo día: Ministro, confirmado esta semana va para el fiscal anticorrupción.»

 

«El fiscal del Estado se debe mojar abriendo su propia investigación con una o dos personas de absoluta y plena confianza y que la policía parezca dirigida desde la Fiscalía en la investigación.»

 

«Tenemos abierto un diseño, una estrategia de cómo jugar el partido. Intentamos esta estrategia y seguimos conservando la munición; y si esta munición, además, la podemos agrandar, agrandemosla….»

 

«Una vez así es un golpe mortal […], yo me aseguraría de que estuviera bien asestado, porque si es mortal que sea mortal. Pero lo más grande que podrían sacar a la luz es “tener 12 o 13 millones de euros sin declarar en el extranjero”.»

 

L’escàndol va suposar que el Parlament, en mecanisme especial previst reglamentàriament, retirés i revoqués el càrrec a De Alfonso, que es va reincorporar a la carrera judicial. La Fiscalia General de l’Estat va anunciar que no hi havia delicte en les maquinacions del ministre. Però, finalment, sembla que la tardor del 2016 sí que s’obrirà una comissió d’investigació parlamentària al Congrés dels Diputats sobre aquesta guerra bruta liderada per Fernández Díaz, que empra barroerament la corrupció per combatre la voluntat política d’independència del 48% de la societat catalana.

 

[Pressions a BPA]

Els darrers dos episodis en relació amb la guerra bruta tenen el mateix protagonista: el Ministeri de l’Interior de Fernández Díaz. Un, la denúncia del periodista Miguel Ángel Aguilar, sobre els diners que Interior hauria pagat per obtenir informació –falsa– sobre Xavier Trias . El segon, la denúncia explícita dels banquers andorrans de Banca Privada Andorrana de les pressions policials espanyoles que van rebre per facilitar les dades dels comptes andorrans dels Pujol.

 

Segons el publicat pel digital Ahora el 16 de setembre de 2016, Interior hauria pagat 1,5 milions d’euros per la informació falsa sobre els comptes suïssos de Xavier Trias. El pagament l’hauria efectuat l’inspector José Ángel Fuentes Gago, que hauria recollit la maleta al mateix despatx de Fernández Díaz. Aguilar descriu l’ús partidista i polític de la policia i clou: «El caso prueba que la sombra del PP en Interior es alargada y viene a sumarse a la serie de acciones emprendidas por la que se ha dado en llamar policía política formada por comandos patrióticos», en relació directa amb l’operació Catalunya per fabricar proves contra líders del moviment independentista català. El juny de 2016, l’inspector Fuentes Gago va ser destinat a l’ambaixada dels Països Baixos, amb un sou mensual de 10.000 euros. Gago també va ser la persona que va ordir les trobades amb Daniel de Alfonso.

 

En relació amb les pressions rebudes pels màxims dirigents de BPA, els germans Cierco –que es van negar a comparèixer a la comissió d’investigació del Parlament de Catalunya– van declarar davant la justícia andorrana haver rebut fortes pressions policials i coaccions per lliurar la documentació relativa als Pujol, sota l’amenaça –finalment consumada– d’intervenir el banc. Aquesta denúncia concorda amb un dels informes policials del comissari Villarejo, on es reconeix: «Part d’aquestes informacions, encara que de forma forçada i obligada per les circumstàncies, les haurien facilitat els mateixos responsables del BPA», deixant clar que van ser coaccionats perquè delatessin els Pujol i van entregar les dades «davant la por de poder perdre la llicència per exercir a Espanya com a banca privada a través de Banco Madrid (…), han optat per acceptar prestar col·laboració a les autoritats judicials i/o fiscals espanyoles». Aquell informe –Dinero Offshore, on es recull la captura de pantalla dels comptes andorrans– va ser lliurat l’1 de juliol, poc abans que El Mundo el publiqués, que Oriol Pujol dimitís i que Jordi Pujol confessés.

 

Els banquers andorrans Higini i Ramon Cierco van anunciar a l’agost que presentarien una querella criminal contra el comissari Martín Blas per «coaccions i amenaces». Segons ha transcendit, la querella s’ampliarà a Celestino Barroso, agregat d’Interior a l’ambaixada andorrana, i al seu antecessor, Bonifacio Díaz. Va ser Martín Blas qui hauria donat ordres a Barroso per cercar sota pressió –«o del contrari, el banc morirà»– una reunió que, finalment, es va produir a Madrid entre el comissari Blas i el conseller delegat de BPA, Joan Pau Miquel. La trobada es va produir a l’Hotel Villamanga de la capital espanyola.

 

[«Manos limpias», guerres brutes i negocis tèrbols]

També en un ordre diferent, però similar, caldria recordar el final de l’organització ultradretana Manos Limpias. L’abril de 2016, en el marc de l’operació Nelson, els màxims responsables del sindicat ultradretà i de l’Asociación de Usuarios de Servicios Bancarios (Ausbanc) eren detinguts, empresonats i processats per «extorsió, pertinença a organització criminal, frau en subvencions, estafa i administració deslleial», que es basava a extorsionar entitats bancàries –entre elles, la Caixa– o de retirar acusacions per corrupció a canvi de «no iniciar accions legals contra elles als tribunals». La darrera derivada és una conversa enregistrada entre advocats de Manos Limpias, on s’explicita que la Zarzuela ha ofert 2 milions d’euros per retirar l’acusació contra la infanta Elena en el cas Nóos.

 

Més greu, però, és l’evidència que l’Estat tenia constància feia anys de les tupinades dels Pujol però que no ha estat fins que li ha calgut políticament quan ho ha emprat: no contra els corruptes, sinó contra el procés. Així ho acrediten les declaracions del ministre Montoro –«des del 2000 que ho sabíem»–, les declaracions del coronel Matas Zapata destinat a Andorra, la conversa de La Camarga –Sánchez Camacho no va fer res entre 2010 i 2012 amb relació als negocis andorrans de Jordi Pujol Ferrusola, malgrat tenir-ne indicis– i les declaracions recents de l’històric espia Mijel Lejarza, de sobrenom El Lobo i actiu en l’espionatge des de la dictadura franquista. Sobre la fortuna dels Pujol, ha declarat que els serveis secrets «fa més de vint anys que teníem tota la informació», «ho sabíem perfectament» però «aleshores potser no interessava». Lejarza situa el coneixement de la fortuna l’any 1992, quan treballava a Catalunya en tasques de contraespionatge contra l’independentisme.

 

Blanc sobre negre, més eloqüents i clarificadores són les paraules del periodista José Antonio Zarzalejos, del 2 d’agost de 2014, publicades a El Confidencial, on reconeixia el rol de l’Estat després d’anys de consenti ment i encobriment. El pacte d’Estat, clar i català, va durar mentre va durar:

 

«A Jordi Pujol, según estamos enterándonos estos días, se le consintió este continuo comportamiento corrupto mientras el ex presidente de la Generalitat se instaló en la política de “la puta y la Ramoneta”, es decir, en una soportable ambigüedad que no amenazaba la integridad del Estado. Durante décadas, Pujol practicó la política de “más vale pájaro en mano que ciento volando” (eso que los catalanes resumen muy bien en la expresión peix al cove, que es una forma excelsa de realismo). Pero en el momento en que –con los bolsillos no precisamente de cristal, unos hijos presuntamente corrompidos y un esposa que, dedicada a la jardinería, no había maceta catalana que se le escapara– decidió que se hacía independentista y respaldó a su delfín –Artur Mas– en su misión de vanguardia del secesionismo, el Estado sólo ha tenido que tirar de la cuerda que él mismo se puso al cuello hasta provocarle la asfixia.»

 

«Todas las preguntas remiten a la misma contestación. ¿Por qué ha confesado Pujol? ¿Por qué en este momento? ¿Por qué con una historia tan inverosímil como la del legado del padre depositado en Andorra hace 34 años? Y la respuesta es que el Estado –a través de su longa manu– le ha hecho al que fuera Molt Honorable, un traje a la medida. Porque para enfrentarse al Estado, desafiándolo, hay que atarse los machos y estar limpio como una patena, con los bolsillos transparentes y en disposición de que los servicios de inteligencia pasen el escáner y no encuentren nada que no esté en su lugar.»

 

«Cuando Pujol se preguntó retórica y públicamente “¿Qué coño es la UDEF?”, alguien debió contestarle: es el Estado, señor Pujol, que le está radiografiando para ver si usted –y tras de usted, otros– está lo suficientemente aseado. Es decir: si tienen superioridad moralpara atentar contra su integridad. España está débil y padece muchas patologías pero el Estado se defiende cuando percibe que está siendo atacado. Los políticos secesionistas de Cataluña -no todos, pero si algunos importantes han demostrado que, además de ingenuos, son imprudentes. El independentismo de Mas et alii se planteó desde Barcelona como una partida de mus sin cartas ganadoras. Y así no se hace política de desgarro, de volteo de la situación, de ruptura de un Estado con siglos de trayectoria.»

 

«Alguien le dijo a Jordi Pujol que era mejor que confesase a que se resistiera a hacerlo y debió ser muy persuasivo porque el ex presidente de la Generalitat se ha guillotinado y ha desbaratado a su partido, además de dejar malherido a su delfín. En Cataluña -abierta la caja de Pandoraalgunos se están tentando ahora la ropa. Si el Estado ha podido con Pujol, tanto podrá con otros. Se ha acabado el juego de la ingenuidad, de la política naíf, de manejar la ilusión popular del viaje independentista a Ítaca. Porque para capitanear esa nave hay que ser una réplica de San Luis Gonzaga, un dechado de virtud y honradez. De lo contrario, el Estado se comportará -en legítima defensacomo lo ha hecho con Jordi Pujol, que ahora ya sabe lo que es la UDEF.»

 

Quanta merda i quant poc sabó, la fetor de clavegueram ha surat en aquests anys de lluita contra la corrupció evidenciant el manipulador ús polític, partidari i governamental dels aparells de l’Estat, acreditant l’existència –com a variant de la corrupció– de la guerra bruta i palesant la podridura moral en tants àmbits. Recapitulant, però, cal discernir sempre entre guerra bruta i corrupció, apamar l’abast de cadascuna i lluitar fermament contra totes dues: la corrupció existeix; la claveguera estatal també. Però el cas Palau, el cas Petrum i el cas Mercuri –a tall d’exemple– no neixen pas de cap conspiració estatal ni de cap DAO ni de cap UDEF ni de cap titular de premsa inventat, sinó d’una denúncia interna anònima en el cas Palau, de la denúncia d’una regidora d’ERC, en el cas Petrum, i de la denúncia del teixit social sabadellenc en el cas Mercuri. Consigna: que la guerra bruta no tapi la corrupció i que la corrupció no tapi la guerra bruta. I que la guerra bruta sigui combatuda com una forma més de corrupció de la democràcia.

CompartirShare on FacebookShare on Google+Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn