Últims articles
 

Autòpsia mínima del pujolisme

Durant vint-i-tres anys continuats en l’exercici del poder, Jordi Pujol i Soley ha sigut la figura entorn de la qual s’ha conformat una densa teranyina de poder que ha sobrepassat l’àmbit institucional i ha definit el sistema de poder autonòmic nascut amb el règim del 1978. D’allà va néixer una xarxa clientelar, una lògica d’adscripcions i lleialtats, una teranyina relacional d’interessos creuats i un reclutament plutocràtic que impregnaren tots els àmbits de poder i definiren tot un model: polític, institucional, econòmic, financer, mediàtic. L’espanyol de l’any, segons l’ABC de 1984, el pater familias, el pal de paller del nacionalisme conservador català –amb un caràcter alhora redemptor, alhora familiar, alhora patrimonialista– va edificar un partit-país, d’ànima weberiana: una forma de «socialització que, descansant en un reclutament (formalment) lliure, té com a fi proporcionar poder als seus dirigents dins d’una associació i atorgar per aquest mitjà als seus membres actius determinades probabilitats ideals o materials (la realització de fins objectius o l’assoliment d’avantatges personals, o totes dues coses). Poden ser formes de socialització efímeres o de certa durada i aparèixer com a associacions de tota classe i forma: seguicis carismàtics, servituds tradicionals o adeptes racionals (racionals en funció dels fins)».

 

En la deliberada i permanent confusió entre bandera i cartera, malversant la legitimitat de la construcció d’institucions democràtiques recuperades a la dictadura franquista, el nou disseny institucional es va convertir aviat en una mena de col·locadora. I mentre això passava, i malgrat totes les remors, Pujol mirava cap a una altra banda, consentia les aventures del sector negocis de CDC i feia l’orni amb els negocis del seu fill. Aplicant la teoria de les elits, de les influències endogàmiques i de les afinitats selectives, els favors i les contraprestacions van ordir una cort que excloïa i marginava qualsevol veu que s’hi oposés, i s’arribava al paroxisme de la identificació pujolista amb el país.

 

Aquella xarxa clientelar –que en molts àmbits encara perdura– va créixer, reproduir i ampliar el seu poder i es fonamentava en el consens polític –complicitats i acords– de la construcció d’un país que naixia de la dictadura. Pivotava exactament sobre el mateix model que el règim transicional espanyol: cooptació, elevació i privilegis per a una nova elit dirigent. Un nou repartiment del poder, de compensació i servei a les elits econòmiques i de lògica plutocràtica: el poder serveix qui més té. I el poder se serveix de si mateix per servir-se’n ell mateix, no per servir l’interès general. La «galàxia CiU» apuntalava, en connivència amb les elits econòmiques, un sistema que avantposa els privilegis d’una minoria sobre de les necessitats de la majoria social. Hi manava una visió autoritària, jeràrquica i clientelar i no pas una forma republicana, democràtica i social d’entendre la governança. També familiar: el consentiment amb què els seus fills també s’incardinaven en aquesta trama de polítics, empresaris i famílies benestants que es lucraven a l’ombra del líder és només un serrell més.

 

Però, tot i el relat oficial, hi ha sempre l’altra història. Un 20% dels consellers de Pujol van arribar a estar investigats judicialment per diverses causes, malgrat que només un fou condemnat: Jordi Planasdemunt, per fets econòmics de frau i estafa, amb posterioritat al seu pas pel poder. També van haver de passar pels tribunals l’exconseller d’Economia i home fort del pujolisme Macià Alavedra i l’empresari Lluís Prenafeta, exsecretari general de la Presidència i mà dreta de Pujol durant la dècada dels vuitanta, fins que va plegar, el 1990, i tornà a l’empresa privada com a assessor en els sectors immobiliari i elèctric, exercint de president de Petrocat i Túnels del Cadí i dedicant-se a invertir en societats russes. Mentre que Alavedra fou exonerat en el cas Subirà (1992), relatiu a l’exconseller d’Indústria Antoni Subirà, tot i haver-se acreditat que havia concedit avals a diversos empresaris alhora que mantenia responsabilitats a l’àmbit privat, Prenafeta va afrontar un presumpte cas de tràfic d’influències pels seus vincles amb diferents companyies –Iberia, Companyia Anònima d’Assegurances, Barcelonesa d’Obres i Contractes o Consultoria d’Economia i Tributs– que fou arxivat el 1993. Un i altre avui estan investigats en el cas Pretòria (2014), que investiga una trama de corrupció urbanística a diverses poblacions barcelonines i pel qual la Fiscalia els demana diversos anys de presó. A Prenafeta, malgrat tot, encara se’l va veure a la cerimònia oficial d’investidura d’Artur Mas, el desembre de 2010, al Palau de la Generalitat. Va fundar la neoliberal Fundació Catalunya Oberta el 2001 i, avui dia, encara és membre del patronat.

 

 

L’estimació de la fortuna dels Pujol: una incògnita

Una de les frases de tot un règim era el clàssic «això no toca» que va popularitzar el president en les rodes de premsa: era ell qui fixava l’agenda pública. Avui, és clar, sí que toca. Però encara queda molt per saber. Sobre la fortuna i el patrimoni exactes dels Pujol, per exemple, se n’ha escrit molt i se n’ha especulat més, però les fonts han traginat irregularment entre el ridícul –atribuir 3.000 milions a Oleguer Pujol, quan es tracta de la quantitat dels fons d’inversors que dirigeix– o fonts dubtoses i gens fiables: l’estimació personal de «no menys de 500 milions» al BPA i d’una fortuna indirecta de 1.500 i 1.800 milions d’euros surt d’un informe reservat de l’estructura policial espanyola, redactat pel comissari Villarejo, que no cita cap mena de font.

 

En tot cas, allò que resta acreditat avui és una part dels negocis de Júnior com a «dinamitzador econòmic»: l’abocador de Tivissa, la promoció d’apartaments de luxe a Eivissa, els pelotazos urbanístics a Mèxic, al port de Rosario, la compra de diamants, els negocis a Panamà i Gabon, la col·lecció de cotxes de luxe, el moviment massiu de milions a Andorra, la intermediació permanent des del carrer Ganduxer, i els deu empresaris –a més de la família Gironès, la de la seva exdona– que ha arrossegat a l’Audiència Nacional en la investigació sobre comissions en l’obra pública catalana: Xavier Tauler, delegat de la constructora Copisa; els Sumarroca, com a membres de la constructora EMTE; l’empresari Alejandro Guerrero; els empresaris Gustavo Buesa i Josep Mayola, i Lluís Delso, president de la corporació Isolux.

 

De la resta de germans, cap s’ha salvat de la investigació judicial en curs. Però n’hi ha més: Josep Pujol treballant en l’esfera multinacional –«sí, sóc ric», va dir a la comissió Pujol– i acollint-se a l’amnistia fiscal del 2012; els contractes reiterats de l’empresa on treballa Pere Pujol –Entorn– amb la Generalitat; el contracte anòmal, des de 2006, de Marta Pujol Ferrusola com a arquitecta de Sant Vicenç de Montalt sense haver passat cap procés de selecció i amb retribució fixa de 2.264 euros mensuals per nou hores setmanals; el pis de protecció oficial concedit a Mireia Pujol mentre ocultava una fortuna a Andorra; els negocis de broker financer d’Oleguer Pujol, el nom del qual va acabar surant als papers de Panamà, o el proper judici a l’exsecretari general de CDC, Oriol Pujol, en el cas ITV.

CompartirShare on FacebookShare on Google+Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn