Últims articles
 

Ni un pam de net

Catalunya: l’oasi fet femer

“Som unes quatre-centes persones. No hi ha gaires més, ens trobem a tots els llocs i sempre som els mateixos. Ens trobem al Palau, al Liceu, en el nucli familiar i coincidim en molts llocs, siguem parents o no.”

Fèlix Millet

 

Des del restabliment de la Generalitat i l’arribada dels ajuntaments democràtics els anys vuitanta, dues grans famílies polítiques es van repartir i redistribuir el poder a Catalunya: convergents i socialistes. I mentre el PSC convertia els principals ajuntaments i diputacions en feus de control i tutela política, Convergència i Unió transformava la Generalitat a imatge dels interessos del seu partit, en un terreny de joc des d’on va alimentar tota una generació de dirigents i empresaris del seu entorn. Aquest bipartidisme va propiciar un sistema clientelar que, amb ànim de perpetuar-se i reproduir-se, va patrimonalitzar, vampiritzar i partiditzar les institucions, lluny de l’escrutini públic i el rendiment de comptes. Hi ha qui confonia el partit amb el país i la diputació amb la seu partit. I si la primera llei de transparència al món data de l’any 1766 a Suècia, la llei catalana no va arribar fins al desembre de 2014.

 

Amb el pas del temps i el desgavell de la crisi, les denúncies socials i les intervencions judicials han posat al descobert com, per mitjà les diputacions i consistoris, el PSC finançava i recol·locava l’estructura paral·lela de càrrecs i alliberats. De la mateixa manera que, a través de la Generalitat, CiU concedia contractes d’obra pública a empresaris afins durant vint-i-tres anys de pujolisme. D’aquella forma de fer, anomenada «oasi», se n’han servit un estol de famílies i nissagues, testaferros i empresaris, que si a principis de la dècada dels 80 passaven per ser l’expressió viva de la societat catalana del món d’ahir –Pujol, pare de la pàtria; De la Rosa, empresari model; Núñez, president del Barça i senyor dels xamfrans; Millet, prohom de la cultura– avui han enfilat l’ostracisme de la paperera de la història. Un oasi, en tot cas, i durant molts anys, d’impunitat, amb evident suport electoral, complicitat mediàtica i tolerància social.

 

El model va acabar implosionant i saltant pels aires amb la confessió de l’ex-president Jordi Pujol que mai ha aclarit tres aspectes clau encara irresolts: la deixa, el partit i la família, durant vint-i-tres anys de perpetuació al poder. El catedràtic de ciència política Jordi Matas Dalmases, que s’ha especialitzat en l’estudi de la corrupció a Catalunya, considera que hi ha altres factors, al marge d’haver governat durant tants anys, que expliquen el fet que CiU acumuli tants casos de corrupció: «Si ho comparem amb altres partits, CiU s’ha destacat especialment per estar més implicada en afers de corrupció», afirma. I el que és més flagrant, al seu parer, és que, repassant els vint-i-tres anys de Govern de CiU amb Pujol, es constata que «sempre hi havia casos de corrupció», de Banca Catalana al cas Casinos. D’altra banda, Matas apunta que «si mirem els vuit anys de governs tripartits, no hi ha hagut cap conseller investigat mentre estava exercint el seu càrrec», mentre que amb Pujol hi va haver casos com el de Macià Alavedra o Lluís Prenafeta, de l’anomenat sector negocis de CiU, «que van tocar moltes tecles del Govern i han estat investigats diverses vegades». «Això no és fruit de la casualitat», assegura. Al seu parer, «hi ha algunes forces polítiques, els líders o elits de les quals tenen una major tendència a aquest tipus de pràctiques».

 

De sobte, però, l’oasi va ser miratge. I en només tres anys es van multiplicar les causes judicials. Catalunya va passar a situar-se entre les comunitats amb més sumaris oberts, rere les Illes Balears i el País Valencià. Entre 2009 i 2013 van esclatar nou casos, amb quaranta detinguts majoritàriament vinculats a fraus urbanístics, que van capgirar el taulell: la trama Palau (35 milions d’euros de frau) i la trama Pretòria d’exconsellers i alcaldes (20 milions d’impacte). Abans, amb anys de retards, s’havien produït les sentències condemnatòries que acrediten el finançament il·lícit de la Unió Democràtica de Duran i Lleida: del cas Treball –on els condemnats foren indultats pel PP– al cas Pallerols –jutjat setze anys després i on Unió va ser declarada responsable civil subsidiària.

 

Després vindrien el cas Gisa, d’adjudicació irregular d’obra pública, i el cas ITV, d’irregularitats en la concessió de serveis. I encara, Innova, Mercuri i Clotilde. I també la causa arxivada a l’Audiència Nacional –per prescripció delictiva– pels compte a Liechtenstein d’Artur Mas, pare de l’expresident de la Generalitat que constava com a beneficiari del compte. I els catalans de la llista Falciani. I l’operació Petrum, que evidenciava que les comissions il·legals del passat per concessió d’obra pública s’havien dissimulat, amb rang legal, en aparents donacions voluntàries a les fundacions dels partits. Així era –així és encara– l’oasi.

 

 

 

País Valencià: en terra cremada

“Tú haces de intermediario de la venta [de un solar de Benidorm], que yo no puedo, y tú pides la comisión a Javier Sánchez Lázaro, ¿eh? Y luego nos la repartimos bajo mano.”

Eduardo Zaplana, 1990

 

 

En pocs territoris com el País Valencià la corrupció ha regnat amb tanta opulència i ha campat amb tanta normalitat. Així va evidenciar-se, abans, durant la presidència del socialista Joan Lerma (1982-1995), en què part dels interessos dels diners de les diputacions van desviar-se a les arques del PSPV-PSOE. Però, sobretot, aquesta tendència va arribar al paroxisme una vegada el popular Eduardo Zaplana va accedir a la presidència de la Generalitat Valenciana el 1995. Des de la primera a l’última administració, les xarxes clientelars van estendre’s en un context de tolerància i control de l’opinió pública.

 

D’aquesta manera, meritocràcia, transparència i innovació van quedar relegades per l’amiguisme, mentre entorn ecològic, serveis públics, educació i cultura quedaven esclafats per la febre de l’or urbanitzador amb què els dirigents de la dreta van saquejar el territori en benefici propi i del partit i del gremi de constructors. No és d’estranyar, doncs, que el País Valencià, amb més de cinquanta casos oberts, se situï al pòdium dels indrets amb més causes obertes per corrupció de l’Estat. A través del control i la propaganda, el PP ha permès que la discreció arbitrària i partitocràtica regni en l’assignació de recursos públics, via contractes, o la amb generació artificial d’interessos privats camuflats com interès general, a través d’un urbanisme depredador. Només cal recordar els suborns de la trama Gürtel, els contractes irregulars del cas Brugal, les factures falses dels casos Emarsa, IVEX o Terra Mítica, o la prevaricació perpetrada en el marc del cas Montfort.

 

O recordar Alfonso Rus comptant bitllets, o revisar l’hemeroteca d’unes frases que defineixen tot un cicle fet festival de l’economia de la corrupció. «Nos hemos pasado» –va dir la germana de Rita Barberá (cas Taula)–, «antes lo nuestro que lo de los negratas» –en el cas de la desviació de fons destinats a la solidaritat internacional (cas Cooperació). El «te quiero un huevo» de l’expresident Camps a El Bigotes (cas Gürtel), «las traductoras [que havien contractat] hablan francés, griego y kamasutra» (cas Emarsa) o el «soy la polla insaciable» de l’empresari Enrique Ortiz després d’aconseguir una adjudicació trucada de 35 milions d’euros (cas Brugal). O l’errada verbal de Juan Cotino: «Puedo haber metido la mano, pero nunca la pata». No diu el mateix la justícia: avui li demanen 11 anys de presó per trucar les contractacions de la visita del Papa.

 

Un dels últims casos en esclatar és el Fórmula 1, en què s’investiguen presumptes delictes societaris, malversació de cabals públics, prevaricació i falsedat documental entorn del Gran Premi que va celebrar-se a la capital del Túria entre 2008 i 2012, sota el mandat de Francisco Camps. València Societat Anònima: en una concomitància absoluta amb els sectors del totxo, el turisme i els grans esdeveniments, expresidents de diputació com Carlos Fabra, Alfonso Rus o José Joaquín Ripoll, els expresidents de la Generalitat Camps o José Luis Olivas, l’exsecretari general del PP Ricardo Costa, i nombrosos consellers, diputats, alcaldes i altres càrrecs del PP, han protagonitzat una llarga corrua d’irregularitats, moltes de les quals han acabat arxivades, d’altres adormides per pressions a la justícia i encara ben poques amb condemnes fermes.

 

 

Illes Balears: Sicília sense morts

 

“És el peatge o comissió que pagàvem a Urdangarín.”

Jaume Matas

 

La corrupció va arribar lluny, va tocar cel i fons i es va inocular a la vida política, econòmica i social de les Illes Balears. En termes relatius, com a arxipèlag de corrupció, és encara avui la comunitat de l’Estat amb més episodis investigats entre els anys 2001 i 2014 (trenta-cinc casos per milió d’habitants) i la sisena amb més casos en nombres absoluts (un total de trenta-nou). Abans d’aquest període, el Partit Popular ja havia dominat amb mà de ferro les seves principals institucions: durant la presidència de Gabriel Cañellas –aleshores sota les sigles d’Alianza Popular– hi van niar grans trames de corrupció vinculades a l’obra pública i al negoci immobiliari, com el cas Sóller.

 

Tot i així, el moment àlgid va arribar en el període 2006-2013, quan van acumular-se més de cinc-centes imputacions: la majoria referides al tràfic d’influències, les contractacions irregulars i la falsedat de documents. Amb aquest seguit d’operacions, el popular Jaume Matas i la resta del seu executiu van enriquir-se de forma ostentosa a còpia de malversar fons públics i rebre comissions d’empreses a qui concedien contractes per a infraestructures o gestió de serveis. També s’hi va veure involucrada la cúpula de l’extinta Unió Mallorquina, amb Maria Antònia Munar al capdavant, a part d’altres càrrecs relacionats amb l’administració autonòmica i local. Només en els anys del Pacte de Progrés, que en dues etapes va ostentar el Govern de les Illes (19992003 i 2007-2011), la corrupció va disminuir, tot i que alguns dels seus representants –com l’exconseller de Turisme durant l’etapa del Pacte de Progrés, Francesc Buils– també en van sortir esquitxats. Ajuntaments com els de Palma, Andratx, Llucmajor, Santa Margalida, Calvià o Ciutadella han esdevingut focus de pràctiques il·legals; la major part referides a l’intercanvi de favors amb empresaris de la construcció. També se n’han detectat al Consell Insular i a empreses de titularitat pública encarregades de gestionar el turisme, les polítiques de joventut o els serveis funeraris, els dirigents de les quals n’han sortit indemnes tot i les proves que els inculpaven i els forats que deixaven al seu pas. La corrupció ha esdevingut, doncs, una via recurrent d’exercir el poder amb l’objectiu de mantenir-lo i ampliar-lo a qualsevol preu.

 

Només alguns han passat per la presó, i l’abril del 2014 era la comunitat amb més polítics corruptes –catorze– empresonats: l’exexconseller Josep Juan Cardona, l’exdirector general de Promoció Industrial Kurt Viaene, l’exgerent del Consorci per el Desenvolupament Econòmic de les Illes Balears Antònia Ordinas, l’exregidor popular Felipe Ferré, l’exbatlle d’Andratx Eugenio Hidalgo (PP), l’exgerent de l’empresa pública Bitel Damià Vidal, María Antònia Munar (Unió Mallorquina), Miquel Nadal (Unió Mallorquina), Bartomeu Vicens (Unió Mallorquina), Francesc Buils (Unió Mallorquina), Antoni Rebassa, l’exregidor d’Urbanisme de l’Ajuntament de Palma Javier Rodrigo de Santos, l’expresident de l’Agrupación Social Independiente (ASI) Joaquín Rabasco.

 

 

Una mirada a la Catalunya Nord

 

“Eleccions de quant en quant/ Tornar mai cal anar a votar/ Comencem d’en ser farts/ De nos fer representar.”

«L’allioli», Joan-Pau Giné

 

Catalunya Nord, aquell territori català que hi ha a l’altra banda de l’Albera. Però aquesta no és ni molt menys la línia que separa els dos territoris. Un entramat territorial i administratiu complex i fet de moltes capes caracteritza el territori català sota administració francesa. Tampoc el fris cronològic pot ser el mateix. Cal remuntar-se a 1789, i la idealitzada Revolució Francesa, per entendre l’inici de la divisió territorial actual a l’Estat francès: els departaments estan definits negant qualsevol realitat històrica o cultural, amb criteris geogràfics i pràctics com el que no se podia trigar més d’un dia a cavall per anar des de qualsevol indret fins a la capital. És l’inici d’un sistema centralitzat en el qual París és l’objectiu final de qualsevol aspirant a carrera política digna d’aquest nom. Municipi, comunitat d’aglomeració, departament, regió, Estat: cinc esglaons per explotar i col·locar un munt de càrrecs electes. A aquest aspecte, comú a tot l’Estat francès, cal afegir-hi les conseqüències específiques que ha tingut la centralització estatal per a Catalunya Nord.

 

París, capital, però sobretot París, centre del poder i, per tant, centre de decisió i organització del territori, la seua economia, la seua xarxa de transports…. Parlem, doncs, en el cas dels Pyrénnées Orientales, d’una indústria que s’ha vist bloquejada per la supressió de línies ferroviàries, la manca d’inversió local i un monocultiu turístic que s’ha imposat i especialitzat en el turisme low-cost. I una agricultura que segueix sent important però les característiques de la qual no sempre han pogut seguir la dinàmica marcada per la mundialització de l’economia, malgrat un centre neuràlgic com el mercat de Sant Carles. I, per acabar, l’empresari més important de Catalunya Nord: l’Estat. Un ventall ampli de funcionaris en tots els àmbits (educació, correus, institucions locals…) i una dependència de les prestacions socials molt elevada: les condicions ideals perquè ningú vulgui qüestionar la mà que li dóna menjar.

 

I així el decorat ja està muntat: una economia de monocultiu turístic, una majoria de funcionaris que depenen d’unes institucions locals múltiples. Però en tots els àmbits, capacitats de decisió i d’influència limitades. És en aquest context que cal comprendre la xarxa d’influències locals, un entramat d’amiguismes que afecta principalment les adjudicacions de serveis i de construccions d’edificis públics, i sobretot el manteniment de les quotes de poder dels partits polítics, els seus clans i les seues famílies en el sentit estricte i polític del terme. La dinastia Alduy n’és un exemple clar. Any 1959: Paul Alduy es presenta en paral·lel a dues eleccions municipals. I guanya als dos llocs. Sense cap mena de problema, col·loca la seua dona, Jacqueline Alduy, a l’alcaldia dels Banys d’Arles i ell se queda amb l’Ajuntament de Perpinyà. Trenta-quatre anys més tard és el seu fill Jean-Paul Alduy qui el succeeix al capdavant de l’ajuntament, càrrec que li va servir de trampolí, uns anys més tard, per esdevenir senador.

 

Març del 2008: eleccions municipals a tot l’Estat. A Perpinyà Jean-Paul Alduy es torna a presentar, però aquest cop la seua reelecció perillarà. El conegut com l’«afer dels mitjons» explota: el president d’una mesa – reclutats entre els treballadors municipals– és enxampat in fraganti amb butlletes a nom d’Alduy amagades als mitjons i a les butxaques. Més tard se sabrà que també s’havien afegit signatures falses a la llista de votants. L’acusat, Georges Garcia, germà d’un membre de la llista Alduy serà condemnat per frau electoral a 3.000 euros de multa i la pèrdua dels drets cívics durant tres anys. En canvi, Marie-Madeleine Tjoyas, número dos a les llistes d’Alduy, serà absolta, negant així qualsevol possible connexió entre els càrrecs polítics i el frau. Les eleccions es repetiran i Alduy tornarà a guanyar. I no es pot entendre aquesta segona victòria sense parlar del sistema instaurat pels Alduy a la vila. Tothom en parla, però ningú gosa dir-ho gaire fort. La premsa local intenta evitar el tema. Una periodista americana, Fernanda Eberstadt, fa explotar el rumor en un llibre sobre Perpinyà: «Als gitanos els regalen motos per votar Alduy».

 

I aquesta és l’altra clau de volta per comprendre el joc de poders a la vila. La dreta local s’ha encarregat d’alimentar un comunitarisme extrem en el qual cada suposada comunitat ha de ser representada com a tal: els gitanos, els catalans, els peus negres, els àrabs… Un discurs que ha estat el terreny perfecte per alimentar el vot creixent a l’extrema dreta, pràctica que s’ha estès i normalitzat i que la mateixa extrema dreta ha posat en pràctica, tal com se va veure a les últimes eleccions municipals del 2014.

 

Però el frau electoral i els tràfics d’influències entorn de la família Alduy han anat més enllà. Jacques Farran, adjunt al batlle de Perpinyà entre 1977 i 1983, elegit al consell departamental entre 1973 i 1992 i finalment diputat al Parlament francès entre 1986 i 1993, cridat a ser un dels successors de Paul Alduy, va perdre tota possibilitat d’obtenir el càrrec arran de les acusacions que rebé durant l’exercici de la presidència de la Cambra de Comerç i d’Indústria de Perpinyà. Ocupà el càrrec entre 1970 i 1991, any en què fou inculpat per abús de confiança i ingerència i desviament de diners públics.

 

I un altre cop, la família no és gaire lluny. El gendre de Jacques Farran era a finals dels anys 80 el delegat de la Cambra de Comerç a l’aeroport de Perpinyà. En aquell moment el pàrquing de l’aeroport es pagava amb una moneda de 5 francs, i el parquímetre mai donava tiquet. El gendre era, doncs, l’encarregat de treure les monedes de les màquines regularment i posar-les en dos sacs que duia al banc: un l’ingressava i l’altre el canviava per bitllets. A través d’un entramat d’empreses SRL (societat de responsabilitat limitada), SA (societat anònima) i associacions sense ànim de lucre (Llei 1901), Farran i la resta d’implicats en la trama van fer que la Cambra de Comerç comprés el castell de Corbera per 4,3 milions de francs el 1989, reservant, però, el seu ús a la família de Farran i una altra família propera.

 

Cap altre membre de la cambra podia fer-ne ús, esdevenint així un espai privat de la família Farran. Els fets van ser denunciats per la secció de Catalunya Nord del diari El Punt, que el dia mateix que publicava la notícia va rebre trucades dels subscriptors denunciant que el diari no arribava als quioscs. Algú havia donat l’ordre de recórrer tots els punts de venda i comprar tots els exemplars per evitar que la notícia s’escampés. Pocs dies després El Punt treia una segona edició extraordinària per primera vegada a la seua història que aquest cop va poder arribar a mans dels lectors. Farran va ser condemnat a dos anys de presó amb llibertat provisional el 1995 per desviar fons de l’1% patronal i desviar 500.000 francs dels parquímetres de l’aeroport.

 

Però la corrupció no només la trobem a la capital del Rosselló. Un dels casos més rellevants i mediatitzats va ser el de l’alcalde de Sant Cebrià, amb final tràgic. Jacques Bouille va guanyar l’alcaldia de Sant Cebrià per primer cop el 1989. Durant anys, la seua gestió va ser qüestionada per diverses associacions del poble que denunciaven actuacions irregulars: moviments sospitosos referents al museu de Sant Cebrià –creat pel seu antecessor– i la compra d’obres d’art, però també construccions i obres viàries fantasma que es pagaven i mai se feien, obres amb un sobrecost injustificat i un llarg etcètera de pràctiques il·legals. No va ser fins al 2007 que la Tracfin (brigada contra el blanqueig de diners) va començar a investigar el cas a causa dels importants ingressos d’origen dubtós en el compte bancari de la parella Bouille, uns 200.000 euros en efectiu. L’enquesta només va poder destapar que entre 2003 i 2008 el batlle UMP va comprar, a càrrec del municipi, obres d’art per un valor de 7,5 milions d’euros. La majoria d’aquestes obres havien desaparegut o es van trobar al despatx del batlle o a casa seua. A més, durant aquests anys el municipi havia pagat més de 28.000 euros en taxis per transportar aquestes obres d’art. Va ser el desembre del 2008 quan, en ple exercici de les seues funcions de batlle, Bouille va ser detingut, i més tard empresonat. Després de sis mesos en detenció provisional, acusat de malversacions, actes de corrupció i compra massiva d’obres d’art, Jacques Bouille se va suïcidar a la presó de Perpinyà, el maig del 2009.

 

El febrer del 2015 s’iniciava el judici a quinze persones del seu entorn o col·laboradors de l’ajuntament. Quatre van ser absoltes, i entre les altres onze, quatre van ser condemnades a presó incondicional. Mentrestant, al poble de Sant Cebrià el deute per habitant és set cops més elevat que als altres pobles similars. Faltarien moltes pàgines per fer un repàs de tots els casos de corrupció a Catalunya Nord, i encara més temps per descobrir els que continuen ocults. Però sembla que el mecanisme no s’atura, i tal com deixen entreveure els casos esmentats de corrupció, una de les problemàtiques principals que permet mantenir el caciquisme local a Catalunya Nord és l’acumulació de càrrecs. Un exemple clar n’és l’última institució creada al departament: l’aglomeració de Perpignan Méditérranée, que reuneix trenta-sis municipis. Compta amb més de vint elegits que es reparteixen tots els càrrecs, la majoria amb títol de vicepresidents, que reben una indemnització pel seu càrrec, i sempre amb un doble exercici municipal i a l’Aglomeració, com a mínim, si no és que, a més, són elegits al departament, al senat o a l’Assemblea Nacional. Una institució que encara no ha tingut problemes amb la justícia, però que ja ha hagut de reduir el seu nombre de vicepresidents de quaranta-dos a quinze per respectar la llei i que apunta maneres poc transparents.

CompartirShare on FacebookShare on Google+Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn