Últims articles
 

Els Sants Innocents de 2014

Ens volen culpables però no som innocents, deia una vella proclama de carrer. Es cridava, anys enrere, quan a tort i a dret plovien els garrots de Julia Garcia Valdecasas –delegada de ferro del PP– sota la primera aznaritat. Corria l’any 1996 i la Princesa no era pas cap Cristina en dificultats, sinó una cinema farcit d’esperances i utopies al bell mig de la Via Laietana, que el poder prou que es va encarregar de desallotjar amb baptismes de foc.

Ens volen culpables –sí–, però ja som menys innocents, menys ingenus i més descreguts. Un repàs a l’hemeroteca d’aquest any que clou, conclou algunes veritats nòmades. Nòmades, classistes i desiguals, en uns Països Catalans amb 18.000 persones preses, privades de llibertat en el marc d’un regressiu populisme punitiu que rutinàriament castiga i empresona la pobresa. Ho cantava Evaristo: a la presó “els rics mai entren i els pobres mai surten”. 2014 ho confirma. Un cop més.

 

Esclaridor i classista contrast de classe. I una realitat real que xiula que alguns culpables segueixen vivint com innocents. La quotidiana innocentada grossa, dia sí dia també, que també ens deixa el desori i el rosari d’enguany. Fil a l’agulla, en l’àmbit de la corrupció, per a un 2014 descosit per innocents que no ho són pas. I només són alguns exemples:

 

*Innocentada és la carpetada final del cas Caixa Penedès, la extercera caixa catalana. Recorden? Abans ho van negar i callar tot mil cops, però el dia del judici, memòria sobtada per eludir presó, es van declarar culpables. “Reconec els fets”, va dir lacònic amb el cap cot Ricard Pagès. I apa, cap a casa. Van venir a dir: “Va, què es deu?”. 28 milions d’euros, els hi van dir a l’Audiència Nacional. I els estratagemes de la defensa de togues d’or van fer la resta: van aconseguir, de cop, una substancial rebaixa de les penes de presó –reduïda fins als dos anys– que no els va fer ingressar a cap centre penitenciari. Per furtar-nos 28 milions no està pas malament. Així opera la impunitat. Veurem, demà, com acaba ara la crònica d’altres, avui, molt menys innocents: Adolf Todó i Narcís Serra. El Banc d’Espanya acaba de dir als jutjats de Barcelona que Caixa Catalunya va amagar informació al magistrat, en la causa oberta arran de la denúncia de la CUP sobre sous estratosfèrics, reconeixent que Todó i Massana, en plena crisi, es van apujar pensions i bonificacions un 62%, amb el beneplàcit del Consell d’Administració. De la falsedat comptable a la falsedat documental. Quan tot lliga i relliga en el major escàndol financer català, que ens ha costat ja 13.000 milions d’euros, més del doble que totes les retallades patides des de 2010.

 

* Innocentada és el Cas Pallerols. Al setembre, els titulars anunciaven que aquest cop no hi hauria indults –com al cas Treball, quan el maig de 2012 el PP va indultar els ‘economistes’ d’Unió per finançament il·legal: se’ls commutava una pena de 4 anys de presó per una multeta de 3600 euros– i que era imminent l’ingrés a presó dels condemnats. Bé, avui, a penes tres mesos després, no queda cap condemnat del cas Pallerols engarjolat. Tots gaudeixen de beneficis penitenciaris concedits i, sobretot, d’una privilegiada i ràpida aplicació. Allò que mai li passa a cap pres social. Lluís Gavaldà, per exemple, havia de complir 540 dies de presó: n’ha complert 73. Un 13%. Vicenç Gavaldà i l’empresari Fidel Pallerols van complir 45 dies d’una pena de 7 mesos. Tot sigui dit, el rècord antològic de pas breu per la presó el continuen tenint Vera i Barrionuevo per la condemna del segrest de Segundo Marey a càrrec dels GAL. La darrera entrada a presó la van protagonitzar el 30 de maig de 2001. Havien de sortir deu anys després, el 2011. Però van escapolir-se només 10 hores després, sortint per la mateixa porta per on havien entrat. 10 anys o 10 hores: vostès diran. Bromes de la democràcia quan la democràcia és de conya.

 

* Persistent innocentada acumulada –tota ella– és el Cas Hisenda il’excarceració de Josep Lluís Nuñez, pare i fill. El menys innocent és excarcerar una persona d’edat avançada –principis socials de l’humanisme penal– i de retruc, el seu fill, per a que cantin Nadales a casa. Més “culpable” és l’estratègia dels corruptes: allargar el procés, dilatar el judici, endarrerir planificadament l’acció de la justícia, recórrer al Suprem –que va rebaixar la pena de 6 a dos anys– i sol·licitar l’indult. Sia com sigui, gairebé 12 anys de retard judicial per a un cas –el major de frau fiscal organitzat, una trama de “brutícia i cobdícia” segons la fiscalia– que es remunta a la dècada dels 90 i on es van estalviar en impostos 13 milions d’euros. El ‘senyor dels xamfrans’ de Barcelona ha complert 40 dies de presó –amb tracte intern privilegiat– d’una pena de dos anys i 2 mesos. Un 5%. El mateix que va complir el general Rodriguez Galindo: un 5% de la pena de 75 anys al que fou condemnat per assassinar en calç viva Lasa i Zabala.

 

* Innocentada pornogràfica ha set la parranda de les ‘blacks cards’ de Bankia –com la parranda borbònica de Noos i la defensa d’Estat del fiscal Horrach–, monitoritzades per aquell Rodrigo Rato que en la seva compareixença al Parlament es va arrencar amb un “gràcies per la invitació, però no sé què faig ací”.

 

* Innocentada cruel és la pensió d’or per als dos agents de la Guàrdia Urbana, condemnats en ferm per tortures i implicats directament en el cas del muntatge policíac del 4F, i que, tot just abans de fer-se efectiva la sentència, van ser prejubilats –amb 34 i 38 anys– amb una pensió vitalícia de 1.800 euros. Innocentada i insult i la impunitat, a l’altar i el pessebre del Nadal. Però no es pensin: és un patró de conducta. Als autors materials de la mort de Lasa i Zabala –els agents Dorado Villalobos i Bayo Leal, dels grups especials AT1del museu dels horrors de la caserna d’Intxaurrondo– els hi va ‘passar’ el mateix: condemnats a 75 anys –en van complir 6– tot just el dia abans de ser expulsats de la Guàrdia Civil se’ls hi va concedir pensió vitalícia de 1.800 euros. Horrors d’Estat.

 

* Contrainnocentada, per ser innocent de totes totes, és el cas del casteller Sergi Rubia. Detingut després dels fets de Can Vies, va ser empresonat 23 dies per resultar categòricament absolt després. En Sergi –per no fer res– va complir 23 dies de presó preventiva. Millet, per robar 35 milions, 13 dies.

D’exemples, ben malauradament, n’hi hauria molts més: Montserrat Caballé paga 500.000 per eludir presó, com ho han fet els Carulla aquest febrer (un pacte monetari de 6’4 milions per evitar el mal tràngol del judici), Apple-Facebook-Google declaren haver guanyat només 9 milions a l’Estat espanyol o una vocal del CGPJ enxampada a la frontera d’Andorra. Vella lògica neoliberal: qui paga, mana. I qui paga, no entra a presó. “I més, senyora, i més”, bramaria Ovidi Montllor. Només cal pensar que avui, vostè i tots nosaltres, abonem la màxima pensió militar als colpistes del 23F, als mercenaris del GAL i algun tricorni narcotraficat. Tal com sona, tal com raja. Com raja la impunitat.

Arran del cas Palau, “el problema” –va dir la Maria Mas, presidenta de l’Associació de Veïns i Veïnes, antiheroïna anònima que va denunciar la tupinada de l’hotel Palau– “no és robar milions sinó melons”. Ho deia la Maria, professora al Carmel i veterana lluitadora social, el juliol del 2010. I així seguim encara. Tanmateix i a la contra, hi ha una estadística encara colpidora dels anys 90. A les presons catalanes hi van morir aquella dècada mil persones. Per malaltia, pena o desesperació. No cerquin minuts de silenci oficials. A ells, l’humanisme penal mai els arriba o els arriba tard i en taüt. La mitjana de compliment de pena a les presons catalanes és de 2.700 dies –i 2.700 nits– i les dades falsejades dels tòpics són encara una vergonya. (Deu tristos tòpics, La Directa)

En el dia dels innocents del 2014, doncs, retrona Scascia: “el poder és sempre un gran delinqüent impune”. Un poder, però, que sempre tira d’altres innocentades que vinclen unes i altres. Detalls i serrells de la santa innocència estadística. Ahir, ahir mateix i arran de carrer, hi havia tancada d’aturats a l’església del Pi. Reclamaven –antigament– “pa, sostre, treball, dignitat”. Posem-hi la calculadora de la resposta del Govern:

* Pa. A Catalunya, ja són 1.600.000 persones les que viuen per sota del llindar de la pobresa. La Generalitat ofereix –després de retallar-les l’agost de 2011 acusant els usuaris, ves per on!, de “frau”– 30.000 pirmis, les rendes mínimes d’inserció. Un 1’8% de cobertura, quan la renda basca mínima supera 10 cops l’abast de la catalana. La proposta de Renda Garantida Ciutadana, que cobriria tothom que sobreviu amb dificultats, té un cost estimat de 2.600 milions d’euros anuals. Poc? Massa? Poc si ho comparem amb els 15.000 milions de rescat públic de les caixes catalanes; poc si ho comparem amb els 16.000 milions anuals de frau fiscal; poc si ho comparem amb els 10.000 milions d’interessos del deute abonats des de 2008. No gens si hi comparem amb el patrimoni dels 10 catalans més rics: 16.000 milions d’euros. Capitalismes senils.

* Sostre. A Catalunya, hi ha 450.000 habitatges buits. S’estima en 230.000 les demandes urgents d’habitatges socials i assequibles,mentre seguim encapçalant un any més el rànquing de desnonaments. El parc públic català –autonòmic i municipal– a penes supera les 30.000 unitats: a penes un 13% de la demanda. Això sí, enguany, la Generalitat ha aconseguit 900 pisos cedits de la SAREB. Oh. Au. Vés. Però dels 450.000 pisos buits, 100.000 són de la banca i 80.000 nou de trinca.

* Treball. La nova pobresa ja és assalariada, un terç dels treballadors no arriben al salari de 700 euros mensuals i la precarietat implosiona, portes endins i finestres enfora. Només en l’àmbit de la pobresa energètica, ens esbatussem avui per assolir un fons de 30 milions que eviti freds i foscors a les famílies més castigades per la crisi. Bé: en els darrers 525 dies les tres operadores més importants a Catalunya han assolit uns beneficis nets superiors als 9.025 milions d’euros nets. Ens estalviem la comparativa estadística. O no: 30M€ contra la pobresa energètica que pateixen 70.000 famílies és el 0,32% d’aquests beneficis. Més comparativa eloqüent: 38 milions és el que destina el pressupost de la Generalitat de 2015 al circuit de fórmula 1 de Montmeló. Derrapant, el frau treu fum.

Així seguim, i seguirem sense edat per a la innocència, fins que els mercaders no siguin foragitats del temple. Mentrestant, a alguns no els hi cal jugar a la loteria, simplement apostar a les privatitzacions. Perquè sempre hi guanyen, mentre tota la resta perdem. En aquest sentit, la privatització de Tabasa (Túnels dels Cadí), ara fa dos anys, és paradigmàtica: el banc brasiler BTG va comprar una part per 60 milions d’euros. Aquest novembre se l’ha venut per 145 milions. Plusvàlua de 86 milions sense fer gaire res i endavant vailets, “que tot està per privatitzar i tot és possible”. A veure com acaba el cas d’ATLL… Entremig, més notícies amagades del novembre sobre les dacions en pagament que si que rutllen: ‘La Banca perdona 86 milions a Copcisa’

En fi, rodolint rodolant, que sí, que ens volen culpables, però ja fa temps que no som innocents. O ens en sortim junts, o se’n sortiran ells solets. Llufa de democràcia, en la seva broma perpètua. La innocentada permanent.

—
PS. 2014 clou amb 1.900 imputats per corrupció a l’Estat espanyol.

CompartirShare on FacebookShare on Google+Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn