Últims articles
 

Decàleg

“La veritat no canvia res.”

Silvio Berlusconi, 2013

 

 

Burxant l’hemeroteca, dolorosa, del temps transcorregut

De te fabula narratur és una al·locució llatina que remet al bucle, al déjà vu, a la repetició de la mateixa història: aquests fets ja havien estat explicats abans. I així és: la primavera de 1990 l’escriptor Manuel Vázquez Montalbán escrivia, a petició d’Izquierda Unida, un sòlid mani fest anticorrupció que, revisitat avui, no deixa de ser tan tristament eloqüent com vivament vigent. Vint-i-cinc anys després, a les acaballes de la comissió Pujol, la CUP-Alternativa d’Esquerres va elaborar un decàleg del panorama desèrtic que deixava el cràter de la corrupció. Els paral·lelismes entre tots dos textos, tan lluny i tan a prop, són més que evidents però són la constatació d’un fracàs polític i social, però també col·lectiu. La comparativa acredita que en vint-i-cinc anys no ha canviat res. I que en vint-i-cinc anys no hagi canviat res no permet dir que estem igual: obliga a afirmar que estem pitjor, perquè acumulem un temps perdut de vint-i-cinc anys respecte al que calia fer –el que encara cal fer–i el que la nul·la voluntat política no només no va fer mai, sinó que va impedir materialitzar. Tot al contrari, d’aquell intent de la crisi dels noranta, quan treia cap la corrupció democràtica, es va passar de seguida a la «festa» del tsunami immobiliari. I així anem. Encara.

 

Manifest anticorrupció (1991)

per Manuel Vázquez Montalbán

 

Quaranta anys de franquisme no van passar endebades i, al costat d’herències estructurals causades per la lògica de la Transició, han quedat seqüeles de cultura política reaccionària que descansen en l’afirmació bàsica de «tots els polítics són iguals» i en la complementària: «la política per a qui visqui d’ella». A un substrat apoliticista anarquitzant es va sumar la interessant despolitització antidemocràtica practicada pel franquisme, i ara sembla com si la democràcia recuperada el 1978 volgués aportar la seva dosi de nihilisme. Corre la sospita que vivim en ple estat de corrupció, com vam viure freqüentment estats de setge o excepció en el passat, i que aquest estat de corrupció és connatural amb la política democràtica i els seus privilegiats intermediaris: els polítics professionals. Ajudar a instal·lar la consciència social espanyola en la fatalitat que la corrupció ni es crea ni es destrueix, simplement es transforma, obre una caixa de Pandora de la qual poden sortir feixisme o cinisme: el primer com a expressió política final de l’apoliticisme i el segon com

estat ètic col·lectiu que contempla la corrupció com una segona pell de la relació política-economia-societat.

 

Des de fa mig any la vida política espanyola gira entorn d’escàndols econòmics, en gran part referits a possibles suborns habituals en la relació entre empresaris, gestors polítics i intermediaris que relacionen als primers amb els segons. Les mordidas, mossegades obtingudes en aquesta relació tracten, sembla ser, d’ajudar a finançar els partits, tot i que és evident que deixen algunes engrunes als intermediaris perquè hagin pogut acumular fortunes miraculoses de la nit al dia o per engreixar fortunes que vénen de lluny, repetidament amnistiades per la història.

 

Només des d’una posició interessadament involucionista o sapastrament carronyaire es pot sostenir que l’estat de corrupció ha estat conseqüència de l’hegemonia socialista d’ençà de 1982. Però és evident que afirmacions i gestos que massa freqüentment emet el poder han ajudat a crear una impressió col·lectiva de xafarranxo d’enriquiment. Se’ns ha dit temptadorament que Espanya permetria ràpides riqueses i que un lloguer de 400.000 pessetes mensuals per un apartament era comprensible. I si les afirmacions han estat difícils de comprendre venint del patrimoni ideològic d’on venien, molt més escandalosos són els gestos: foment d’una nova classe rica intermediària del poder, protagonisme dels herois de les OPA agressives per sobre dels herois del futbol o del rock, fascinació dels gestors públics davant el poder bancari, tota classe d’obscuritats en la reprivatització de Rumasa, el mal exemple d’una nova mesocràcia funcionarial amb rebost i clau en el guarda-roba i el cotxe oficial, amistats perilloses amb tafurers internacionals, incomprensió davant les reivindicacions dels treballadors i pont de plata als profetes de tota sort de trens d’alta velocitat… De la categoria a l’anècdota, part del brou de cultiu de l’estat de corrupció s’ha fomentat des del poder, per més que de tant en tant s’hagi recomanat als seus servidors que marxessin de vacances amb un càntir, la sogra i un mocador amb quatre nusos al cap, a faisó de jipijapa postmodern.

 

Casos com el de Juan Guerra, Naseiro, Prenafeta o el que afecta les concessions del joc al País Basc han estat puntes d’un iceberg que no té perquè circumscriure’s a Andalusia, València, Catalunya o el País Basc. Aquestes quatre puntes de l’iceberg s’han vist o s’han detectat per telèfon, però res convida a pensar que en altres punts de la geografia espanyola el saqueig, inclús legal, no s’hagi comès. Perquè, de saqueig, cal parlar-ne quan concessions polítiques, que haurien de tenir en compte, per sobre de tot, l’interès públic, hag pogut fer-se tenint en compte qui donava la comissió més alta. ¿Quantes concessions no queden ara sota la sospita d’aquest interès particular no necessàriament concertat amb el general? Allò que va ser remor, malvolença, suspicàcia fins a finals del 1989, es va convertir als inicis del 1990 en evidència. Era el moment per a una reacció depuradora a iniciar pel mateix Govern i per la institució que reté en primera instància la delegació de la sobirania popular: el Congrés dels Diputats. Tot al contrari. Tant el Govern com un sector sorprenentment majoritari de ses senyories es van tancar en banda, van decretar un particular estat de socors mutus a qui algú va arribar a anomenar bloc constitucional, contribuint així a la sospita antiga i moderna que Déu els cria i ells s’ajunten. Pressionats per bona part dels mitjans de comunicació, van posar en marxa un tartamut procés d’investigacions moroses i garrepes que encara avui pertanyen al secret del sumari de l’argot parlamentari. Allò que era una greu crisi de credibilitat democràtica col·lectiva, va esdevenir estricta lluita per la conservació del poder, inculcant des del mateix poder la prevenció que tot l’escàndol era fruit de mitjans de comunicació fugits de mercaderies escandaloses i de l’oposició de fons que no es resignava davant els successius «hostiots» electorals.

 

Així estan les coses. L’anomenat cas Naseiro no ha merescut cap altre gest per part del Govern que la proposta del senyor president que don José María Aznar, si entra en raó, podria sumar-se al club de socors mutus, accentuant així el sospitós caràcter de tan interessada aliança. Front aquestes crítiques filibusteres del Parlament, es corre el perill que tot el treball de conscienciació crítica assumida pels mitjans de comunicació no groguencs esdevingui progressivament una setmanal litúrgia de la sospita, sense el menor caràcter moralitzador social. Encara més. Si quelcom caracteritza el to moral social és l’augment del cinisme i el sarcasme, concretat en l’expressió «Si jo pogués, també ho faria». Testimonis i denúncies dels mitjans haurien ultimat la seva eficàcia si haguessin estat assumits pels polítics, que podien convertir-les en mesures legislatives, operatives i culturals de canvi ètic. Encara s’és a temps perquè el Govern i el Parlament es desbloquegin i prenguin la iniciativa en un procés clarificador que, sense dubtes, passa pel sacrifici dels responsables dels disbarats, però que restituiria el poder i la glòria a una sana majoria de gestors polítics.

 

Encara sent el nostre problema, és fonamentalment el seu problema. Com a representants de la societat civil no podem pretendre altra cosa que ells actuïn i autoreglamentin el gir ètic, que difícilment pot defugir comissions d’investigació sobre el que ha succeït, no només a escala Congrés dels Diputats i Senat, sinó també en les dimensions del poder autonòmic i municipal. Urgeix una complementària xarxa d’auditories, de caràcter administratiu o privat, però sempre prou tècniques perquè no esdevinguin simples batalles de descrèdit preelectoral. Perquè és important ressaltar que no és temps de sermons, però tampoc de jugar a veure la palla en ull aliè, a l’espera que nous escàndols vagin reduint el club dels virtuosos i augmentant el club constitucional. Allò que està en joc no és l’hegemonia del partit en el poder o la capacitat d’alternativa de l’oposició majoritària, sinó la confiança social davant la majoria democràtica i la democràcia mateixa. Si aquesta confiança s’extingeix, queden afectats per igual virtuosos i viciosos, dins i fora del poder.

 

Però la societat civil no ha de desentendre-se’n, malgrat que la política professional hagi fet tot el possible perquè se’n desentengués, arrasant la ja escassa disposició associativa del poble espanyol, arrasament que va estar a punt de passar per damunt de fins i tot els sindicats. Si les associacions de veïns no estiguessin tan delmades i escèptiques o tan colonitzades, molts dels tripijocs realitzats haurien estat impossibles. Si els professionals que intervenen en la relació política-economia-societat disposessin de mitjans col·lectius de pressió crítica, aquesta relació no hauria quedat en mans de saltejadors de sobretaula o de telèfon. Si la societat civil espanyola estigués articulada i disposés de sabers capaços de forcejar dialècticament amb els del poder, les garanties socials de les decisions arribarien a un punt òptim. Per això convoquem formacions polítiques, moviments socials o simples persones que alguna cosa volen fer per recuperar un clima de confiança democràtica que és impossible recuperar a base de controls telefònics. Una situació on la barbàrie del cinisme generalitzat només pogués contrarestar-se mitjançant un control policíac en la frontera del legal arruïnaria la lògica del mateix estat de dret.

 

Tot abans que acceptar la corrupció com una malaltia crònica que arribaria a ser part del sistema, com a poder mateix en les repúbliques bananeres i com a poder paral·lel en repúbliques tan sofisticades i europees com la italiana. Dotze anys de democràcia no ens donen dret a tanta apatia, i bastaria un esforç coalitzat de Govern, partits, moviments socials i ciutadania, perquè l’exigència ètica es fes cultura i no enunciat, regla i no excepció. Facin el que facin Govern i parlamentaris, tot i ser fonamental, no exclou que proposem un treball de debat sobre la situació i la possible sortida, en una campanya estatal de conscienciació sobre la relació democràcia-ètica-política, és a dir, sobre l’honradesa intrínseca de la democràcia. Debat al qual convoquem, en primer lloc, als sindicats, perquè, com vam veure el 14 desembre, van saber vertebrar un desassossec civil amorf. A tot l’associacionisme supervivent, a tots els col·lectius existents o per crear, a tots els mitjans de comunicació, a tots els professionals que intervenen en la creació de saber i opinió. No es tracta de substituir als polítics, sinó d’ajudar-los a sortir del Laberint de les Sirenes.

 

Escrit a petició d’Izquierda Unida (IU) i publicat a El País el 31 de maig de 1990

 

 

Decàleg (2016)

Des de tots els fets analitzats, els antecedents acumulats i l’anàlisi exhaustiu dels determinants i condicionants institucionals, polítics i econòmics, considerem:

(a) que la triada reconeixement (dels fets), reparació (del dany) i garanties de no repetició (reforma institucional) queda encara pendents de resoldre en la seva triple dimensió.

(b) que si bé la corrupció no ha estat generalitzada i sistèmico-estructural, tampoc ho ha estat esporàdico-aïllada, però ha estat recorrent, habitual i endèmica, i, sobretot, impune. Vinculada, estandaritzada i sostinguda, a l’exercici del poder polític en complicitat connivent amb esferes i cercles o entorns del poder econòmic i financer en un context de creixement econòmic i inversió pública que avui no es dóna; no és tant que avui hi hagi menys corrupció sinó que no hi ha possibilitat de corrompre, atesa la recessió

(c) que el pujolisme, com a sistema integral de poder, va covar en el seu sí i en els seus angles una xarxa clientelar i un entorn que va propiciar pràctiques irregulars, també corruptes, i que va confondre el país amb una empresa i el govern amb un consell d’administració

(d) que la corrupció -il·legal, alegal i legal– més que del sistema, ha estat el sistema; un model de gestió político-econòmica de les elits del país, que avui ha entrar en crisi, fallida, deslegitimació i final de cicle. Model i règim que va néixer dels pactes entre les elits franquistes i les noves elits sorgides del pacte de la transició i la cultura política dominant subseguent, que hi han contribuït, amb corresponsabilitat plena, dinàmiques partitocràtiques, judicials i institucionals i clarament dels grans mitjans de comunicació orientades a reduir-ne, minimitzar-ne o silenciar el seu abast.

(e) Que la versió catalana del ‘capitalisme dels amiguets’ -que corromp i corca les bases mateixes de la democràcia- va ser tolerada, emparada i protegida per l’Estat, com recorda Ernesto Ekaizer, fins que el procés polític democràtic català va agafar embranzida social

(f) Que el frau fiscal és un patró de conducta sistèmic de les elits extractives, de les grans fortunes, els grans patrimonis i les grans empreses, que cal eradicar i que la impunitat, cap a les elits, és política d’Estat acompanyades de l’estructura del silenci que és l’omertà.

(g) Que aquestes elits extractives són les que han saquejat i endeutat el país; les mateixes que van alenar el boom immobiliari, l’endeutament públic i la cultura de la cobdícia que ha dut a la major socialització de deute privat de la història, privatitzant els guants i socialitzant les pèrdues i abocant a la ruïna social a la majoria de les classes populars.

(h) Que el capitalisme ha aprés de la màfia tot el que la màfia pensava que havia aprés del capitalisme.

CompartirShare on FacebookShare on Google+Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn