Últims articles
 

De 40 anys de règim

40 anys d’impunitat, aquí i arreu

La crisi política, socioeconòmica i democràtica en què ha entrat el règim del 78 ens ha despullat del cicle viscut de corrupció sistèmica, ens ha palesat una impunitat sistemàtica i ens ha desvetllat de l’acumulació sistematitzada –per despossessió de la majoria– exercida per les elits extractives durant les darreres dècades. Aquest realitat, prèvia a l’esclat de la crisi, no és pas patrimoni exclusiu del marc català i cal emmarcar-la amb les especificitats pròpies d’un país que sortia d’una dictadura franquista on la corrupció era la norma, en el context europeu i global.

 

Al mateix Estat espanyol, el retaule de la corrupció també afecta, esquitxa i implica les més significades esferes de poder i, de la monarquia en avall, a les més altes estructures institucionals. Dels negocis dels borbons; passant per exministres del PP –el 75% dels ministres del darrer govern Aznar han estan investigats o imputats en diverses causes– i del PSOE (Magdalena Álvarez); banquers de renom com Botín i les black cards de Rato i Blesa; el tresorer del principal partit polític (Bárcenas) i els pagaments en negre a tota la cúpula del PP; expresidents autonòmics (Chavez, Griñán), membres de governs autonòmics empresonats (Granados) i condemnats (Blasco, Fabra); expresidents de diputacions (Castelló, Lleó); exalcaldes (de Pokémon a la Púnica); l’expresident de la patronal espanyola (Díaz Ferrán); dirigents de les caixes d’estalvis (Bankia, Caja Madrid); dirigents del sindicalisme de concertació (el cas dels ERO andalús o el del dirigent de SOMA-UGT José Ángel Fernández Villa amb comptes a Suïssa) i fins a empresaris de la construcció (com David Marjaliza o Marcos Martínez) i nombrosos alcaldes i regidors. Més de 1.700 causes amb més de 1.900 investigats l’abril de 2014. La recent memòria de la Fiscalia Especial Anticorrupció especifica que, ara per ara, està personada en 371 procediments penals, des que el 1992 es van obrir les primeres causes.

 

Kohl, Chirac, Berlusconi, Sarkozy, Sócrates, Ahern

Però en l’evident relació intrínseca entre avançament neoliberal i retrocés democràtic, només cal mirar el sud d’Europa i la vella UE per descodificar un model compartit de (des)govern, on els casos de corrupció també han sacsejat les respectives societats i afectat els màxims responsables polítics. A Alemanya, Helmut Kohl fou condemnat pel finançament il·legal de la CDU i els escàndols de Siemens i Volswagen. A l’Estat francès, Jacques Chirac fou condemnat a dos anys de presó per malversació de fons públics, l’exministre d’Interior Charles Pasqua va ser condemnat també a dos anys de presó i 150.000 euros de multa per desviar fons públics per a la construcció d’una galeria d’art que mai es va fer i Nicolas Sarkozy, candidat presidencial de nou, està investigat pel finançament irregular de la campanya electoral del 2012.

 

Al Regne Unit, la desviació de «despeses parlamentàries» per a despeses personals –de lloguer a hipoteques– es va succeir i va acabar afectant quatre diputats laboristes i dos tories. El 2010, l’exprimer ministre Gordon Brown va cessar dos exministres que van ser enxampats –per periodistes de The Times i Channel Four– quan cedien a les pressions d’empreses fictícies nordamericanes. «Som com un taxi, llestos per ser llogats», deien en una de les converses intervingudes, on posaven tarifa: 3.300 euros per dia de treball. Dos anys després, el Barclays va ser condemnat a pagar un multa de 263 milions d’euros per manipular el líbor i l’euríbor. A Portugal, l’exprimer ministre José Sócrates fou empresonat i està processat per una trama de corrupció i blanqueig de diners. I a Irlanda, rere quinze anys d’investigacions, els tribunals van establir greus acusacions de corrupció sobre l’exprimer ministre Bernie Ahern –que havia dimitit el 2008i diversos mandataris del partit instal·lat al govern, Fianna Fáil, amb relació als vincles i negocis amb empreses de la construcció durant la planificació urbanística a Irlanda.

 

De Grècia a Itàlia a l’FMI i la FIFA

A Grècia, estan processats més de trenta exministres i diputats i el «sobre» és conegut popularment com a fakelaki. La llista de causes és enormement llarga: l’exministre de transport fou detingut per conduir sense carnet i amb matrícula falsa, però durant la investigació es va descobrir que duia anys desviant fons estructurals de la UE per a finques, palauets i comptes particulars. L’alcalde de Tessalònica fou condemnat a cadena perpètua el 2013 per malversació, i el ministre de Defensa, ex número dos del PASOK de Papandreu, a vint anys de presó per blanqueig. Esquitxades en casos de corrupció, s’han vist implicades directament les delegacions de les principals empreses alemanyes –Siemens, Daimler o Rheinmettal– en casos de suborns sistemàtics, concursos falsejats i concessions fraudulentes. A Itàlia, on la màfia continua sent una realitat de poder paral·lel, Silvio Berlusconi ha estat condemnat i la Lega Nord és investigada per finançament il·legal i blanqueig de diners, rere la dècada negra dels 90, on es va visualitzar la corrupció integral del sistema polític, financer i econòmic italià. Rere Tangentopoli i els Mane Pulita es van produir 1.233 condemnes –i trenta suïcidis–, que van afectar principalment el partit socialista de Craxi –condemnat a presó i pròfug a Tunísia– i la democràcia cristiana d’Andreotti –condemnat a vint-i-quatre anys per inducció a l’assassinat. Van surar també pagaments a jutges, diners a l’estranger i una vasta xarxa d’interessos creuats. Tangente es referia a la mordida, el fakelaki, el cobrament de comissions. El 1994 Berlusconi, però, es va autoamnistiar i va aprovar l’anomenat «decret salvalladres», en què s’excloien de la pena de presó els delictes típics de la corrupció política italiana: suborn, frau, abús de poder o finançament il·legal. Un dels darrers escàndols remet a la desviació massiva de fons públics destinats a l’acollida de persones migrants. Un dels caps de la trama, l’exterrorista d’extrema dreta Massimo Carminati, afirmava en una conversa intervinguda: «Amb els immigrants es guanyen més diners que amb la droga».

 

La pitjor excusa

La cultura de la cobdícia, els negocis bruts, les bombolles inversores i la tirania crematística –en el cicle del diner que genera més diner– va arribar també a l’FMI –tres dels quatre darrers presidents, investigats–, a la FIFA –suborn, frau i blanqueig en el FifaGate i el cas Blatter– i les sospites actuals sobre el COI, amb els antecedents de Samaranch al cas Salt Lake City. I, és clar, del cas LuxLeaks –on el president de la UE, Jean Claude Juncker, apareix com a epicentre de trames d’evasió i elusió fiscal a Luxemburg– fins als Papers de Panamà. Ni un pam de net, enlloc, a les altes esferes del poder.

 

Però emparar-se en l’argument que «a tot arreu passa» és encara avui la pitjor excusa de totes: la més mediocre, la més banal, la més inútil, la més contemporitzadora. I la que més pretén minimitzar i justificar la corrupció soferta, com si res no es pogués fer i el seu caràcter fos inevitable. En aquest panorama global, tornant a casa, només als Països Catalans s’han acumulat cent cinquanta casos de corrupció política, entre els quals destaquen el casos Palau, Mercuri, Pretòria o ITV, però també les trames de la Gürtel, Brugal, Nóos o Palma Arena. I el recent cas Taula, on han quedat investigats nou dels deu regidors del Grup Municipal del PP a la ciutat de València. Casos perpetrats a cavall de la bombolla financera, la cultura de la cobdícia, les xarxes clientelars, l’assalt al bé públic, l’orgia especulativa o la globalització de l’economia delictiva, i que han acabat amb un resultat prou conegut: un cràter d’elevadíssims costos socials, una desconfiança cronificada, la major crisi de deslegitimació del sistema i la constant degradació de les condicions de vida de la majoria social.

En retrospectiva paradoxal, fet i desfet, si el maig del 2011 algú hagués aterrat als Països Catalans hauria comprovat que al País Valencià era investigada la plana major de l’arquitectura institucional valenciana –el president Camps, finalment absolt, i els tres presidents de les tres diputacions i desenes de càrrecs locals–; que a les Illes Balears el president Matas era investigat –i, finalment, condemnat–, i que a Catalunya esclatava, després del cas Palau, l’afer Pretòria, que evidenciava que era en la sociovergència, l’espai polític que s’havia repartit el poder autonòmic i municipal, on es concentraven la majoria d’incipients casos de corrupció.

 

És tant com dir que tota la cúpula del poder autonòmic institucional estava posada en dubte, sota sospita i amb imputació judicial. Una dissort de tangentopoli a la catalana, a la valenciana o a la balear, enmig d’un panorama desolador? Sigui com sigui, avui ja sabem que el miratge de l’oasi català feia aigües; que el País Valencià ha estat la terra mítica d’un autèntic laboratori de cleptomania i saqueig; i que les Illes Balears, en justa i trista expressió encunyada per l’escriptor Guillem Frontera, han esdevingut una dissort de «Sicília sense morts».

 

Mal mirat, entre els dos-cents noranta-cinc consellers autonòmics que hi ha hagut des del 1980 a Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears, un centenar han estat investigats i fins a cinquanta-un van ser imputats: un 17%, gairebé un de cada cinc. Disset van arribar a seure a la banqueta dels acusats, però només vuit van ser finalment condemnats. Mal mirat, síntesi per dalt i poder sota sospita, l’expresident Jordi Pujol està investigat per frau i blanqueig de capitals; l’expresident balear Jaume Matas està condemnat, i l’expresidenta del Consell Mallorca, Maria Antònia Munar, d’Unió Mallorquina, empresonada. I l’expresident valencià José Luís Olivas va ser detingut a mitjan 2015 per cobrar mig milió d’euros d’una factura falsa i està investigat, amb altres responsables polítics, en els casos Bankia, Banc de València i l’ampliació de capital del València Club de Futbol.

Passin i vegin el pessebre de la transició, doncs: governants, gestors, polítics, empresaris, constructors. Així han actuat els responsables d’una democràcia de pèssima qualitat, low cost i baixa intensitat. Un teatre de cartró pedra que, d’esquena a la societat i mitjançant l’opacitat, la llei del silenci i pràctiques fraudulentes, va cooperar mútuament amb la plana major dels sectors econòmics i financers per construir un futur pitjor.

CompartirShare on FacebookShare on Google+Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn