Últims articles
 

Un règim en crisi

Dimensió de la corrupció: crematística, un sistema de poder

“Si dels governs traiem la justícia, ¿en què es converteixen sinó en bandes de criminals a gran escala?”

Agustí d’Hipona

 

A l’Estat espanyol, la corrupció també és filla del disseny institucional sorgit del pacte del 1978, pactat als despatxos i els reservats entre les elits franquistes i bona part dels dirigents de l’oposició democràtica. Aquell esquema elitista, clientelar i partitocràtic es va accentuar els anys vuitanta amb la ràpida expansió de la cultura del pelotazo, quan l’accés a un enriquiment ràpid va impregnar bona part de l’activitat política, social i econòmica, i malbaratà la possible sortida democràtica i social al règim dictatorial estructuralment corrupte que era el franquisme. Vella i nova corrupció s’entrecreuaven, i la segona prenia el relleu de la primera. Perquè en l’immediat cicle posterior al 1978 es van succeir diferents cicles d’especulació, privatització i mercantilització de béns tan bàsics com el sòl, l’aigua, l’energia, la telefonia, l’habitatge o els serveis bàsics, a redós de l’onada neoliberal que Reagan i Thatcher van obrir a finals dels anys setanta als Estats Units i el Regne Unit. Desballestant pilars bàsics i fonamentals de tot Estat social que es preui, a través de la privatització, transferència o adjudicació de la gestió a mans particulars ben afins, van servir en safata nous nínxols de negoci que van acabar enriquint les anomenades elits extractives –polítiques, econòmiques o financeres–, teoritzades pels economistes nord-americans Daron Acemoglu i James A. Robinson a Por qué fracasan los países (Deusto, 2012). En la seva anàlisi, els autors destaquen com a element determinant i factor clau del desenvolupament la qualitat democràtica de les institucions polítiques, inclusives i sotmeses a un eficient control social. Per contra, als països on han prevalgut institucions tancades i endogàmiques, en mans d’elits extractives i cleptòmanes, fracassarien socialment, políticament i econòmicament.

 

Aquesta tesi va ser transportada a l’Estat espanyol per l’economista César Molinas a «Qué hacer con España» (Destino, 2013). En el llibre aplica la teoria de les elits extractives per analitzar el moment actual per explicitar un cicle on, amb paraules d’Enric Juliana, «extracció i especulació immobiliària han anat sempre de la maneta; beneficis astronòmics amb només modificar un plànol municipal; suborns, opacitat i algun cadàver fet desaparèixer sota els forjats de formigó; el cinema neorealista italià ho va retratar de forma memorable a la pel·lícula de Francesco Rosi titulada Les mans sobre la ciutat». Molinas desgrana al llibre un seguit de propostes de reforma que pivoten, fonamentalment, sobre la reforma del sistema de partits polítics, a fi de sotmetre’ls a un major control social i una major democratització, i atenent al caràcter eminentment polític de la corrupció a l’Estat espanyol. Molt enrere queda ja el terme de l’oligarquia terratinent i financera amb què Manuel Tuñón de Lara analitzava el sistema franquista de poder nascut el 1939. Ni oligarquia –govern d’uns pocs– ni democràcia –govern del poble–, a penes una gestoria pública local d’interessos econòmics privats globals. Els temps que corren són ja de plutocràcia: el govern dels que més tenen i més riquesa acumulen. En clau similar, s’ha popularitzat també i sinònimament el terme casta, nascut a Itàlia el 2007 de la mà dels periodistes del Corriere della Sera Gian Antonio Stella i Sergio Rizzo, per qualificar l’enviliment del poder polític i el funcionament hermètic i endogàmic d’un model farcit d’abusos, privilegis i malbarataments.

 

«Toma el dinero y corre» com a banda sonora original, el règim de la Transició es va incardinar en aquestes coordenades. Les privatitzacions van arrencar amb el PSOE de Felipe González –que en va consumar més de 80– i es van consolidar amb l’aznarisme, que va materialitzar més de 50 privatitzacions i joies de la corona com Telefónica, Endesa, Repsol, Argentaria, Tabacalera, Gas Natural i Iberia, on van anar a parar els seus cercles afins, de Juan Villalonga a César Alierta. Serveis públics i béns bàsics com electricitat, gas, telecomunicacions, transport i petroli restaven en mans privades en nom del miracle espanyol, la reducció del dèficit que imposava Maastricht i l’Europa desigual del capital que ja es configurava. Amb Zapatero encara vindrien nous intents privatitzadors parcialment frustrats; i amb Rajoy, una nova onada, amb l’agenda posada en AENA, el registre civil i els serveis ferroviaris, i amb l’ombra privatitzadora sobre les loteries, els ports i correus. Mentrestant Catalunya era pionera en la privatització, coberta i encoberta, de sanitat i ensenyament i els fons privats assaltaven les pensions; una bombolla financera i un tsunami immobiliari sobre el dret a l’habitatge que assotà la societat, i com a teló de fons, un finançament irregular dels partits polítics com a mal endèmic irresolt. És en aquell context que s’ha produït la corrupció política –catalana i espanyola– de la política mateixa.

 

Tot plegat, com en una novel·la negra de Petros Markaris, o com en la vella dita del mexicà Pacheco –«ya somos todo aquello contra lo que luchamos»–, la crònica de l’evolució obsequia paràboles eloqüents dels trànsits de la Transició. Dídac Fàbregas, Pájaro Loco en l’extrema esquerra antifranquista, acaba surant el 2012 a la llista Falciani; el líder sindicalista miner de la UGT, José Ángel Fernández Villa, acollint-se a l’amnistia fiscal pels comptes opacs a l’estranger per 1,4 milions d’euros; o l’assessor fiscal de Jordi Pujol, l’exmaoista Sànchez Carreté, amb dues condemnes per frau fiscal –una de rebaixada i altra, recorreguda– i indultat per Zapatero. El miracle espanyol potser es reduïa a això: a la cultura de la cobdícia i l’avarícia d’uns pocs contra els molts i d’alguns que es van integrar –convidats– en el repartiment del pastís i en l’escalafó dels quadres intermedis de comandament del capitalisme local i l’economia global. Enrere, molt enrere, quedava una pintada al carrer: «Los muertos de Atocha al hoyo y los vivos al Pryca».

 

Sia com sigui, la majoria dels casos de corrupció s’han detectat en aquesta intersecció entre política i negocis i, molt en particular, en l’especulació del sòl i el sector de la construcció, perpetrats a cavall d’una bombolla financera i una orgia especulativa que –salpebrada amb successives retallades antisocials i contrareformes laborals– ens han abocat a un escenari d’atur cronificat, desigualtats estructurals i exclusió social creixent, amb la progressiva degradació de les condicions de vida i treball de la majoria social. La metàstasi –per dalt– de la corrupció també s’ha produït en l’àmbit del blanqueig de diners i la malversació de fons públics per a benefici propi, de tercers o, en molts casos, del grup polític que es volia afavorir. Episodis que han posat en relleu el perjudici ètic, moral, econòmic i polític que, com deia l’escriptor Malem Seña, «implica la deslleialtat a les institucions i a la societat a la qual es pertany».

 

Davant d’aquests escàndols continuats, la indignació ha crescut de forma exponencial entre la ciutadania, especialment la colpejada per l’atur, els desnonaments i les retallades, mentre l’enriquiment il·lícit de les grans fortunes i determinats càrrecs polítics estaven a l’ordre del dia. El 2013, l’Estat espanyol, ocupava el segon lloc internacional on més creixia la sensació de corrupció, mentre The New York Times anunciava: «Hi ha molt més per venir». Mentre la crisi –però també durant els anys desiguals de creixement per dalt i precarietat per baix– feia estralls en la població, l’evasió fiscal, les tupinades urbanístiques, les tresoreries en B, els sobrecostos i el rescat bancari treien el cap. Les sèries estadístiques de diferents organismes no deixen espai al dubte i tracen una tendència constant i que va en augment: la percepció que la corrupció política és habitual i àmplia. D’aquesta manera, a l’Eurobaròmetre especial de 2013 sobre la corrupció a l’Estat espanyol, el 63% dels enquestats (el percentatge més elevat a la UE) es considera afectat personalment per la corrupció en la vida quotidiana: la mitjana de la UE és del 26%. Alhora, el 95% manifesta que la corrupció és un problema estès al país (mitjana UE: 76%) i el 91% subratlla que existeix corrupció a les institucions locals i regionals (mitjana UE: 77%). La corrupció i el frau apareixen, doncs, com una de les tres preocupacions de la població, només per davant de l’atur, tal com va revelar l’informe del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) de març de 2015. En canvi, en les dades referides al 2009, només l’1% de la població considerava que la corrupció era un problema.

Pel que fa a Catalunya, dos estudis dimensionen la gravetat d’aquest fenomen i presenten resultats similars. D’una banda, el baròmetre publicat per l’Oficina Antifrau el 2014, segons el qual el 88,9% de les persones enquestades considera que la corrupció és un problema molt o bastant greu, al torn que un 9,9% considera que ho és poc o gens. I, de l’altra, l’informe publicat pel Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), del qual es desprèn que la corrupció ha provocat una gran desconfiança vers l’actual funcionament de les institucions i dels poders de l’Estat.

 

Des d’aquesta perspectiva, resumidament, podríem identificar quatre grans claus que han propiciat la corrupció com a mecanisme d’impunitat i saqueig de la Transició ençà:

 

Estructures anacròniques: en el procés de reforma política, culminat amb els Pactes de la Moncloa de 1978 i condicionat a la impunitat del franquisme, el sistema institucional, judicial i policial es va assentar sobre l’opacitat, l’elitisme, la no participació política i la no democratització.

 

Neoliberalisme rampant: exemplificat en la privatització, la desregulació i la manca de fiscalització dels fluxos monetaris. Aquesta dinàmica ha concentrat la riquesa en molt poques mans, ja que els governants els han transferit la gestió i la propietat d’empreses estratègiques i prestatàries de serveis bàsics universals. A més, nombrosos dirigents polítics han acabat als consells d’administració d’aquestes empreses.

 

Cultura deslleial: la Transició va heretar una cultura hegemònica amarada de nepotisme, por, impunitat i autoritarisme. En l’imaginari col·lectiu es van normalitzar i interioritzar unes pautes de poder polític consagrades en algunes frases memorables: el «tú pides la comisión… y luego nos la repartimos bajo mano» d’Eduardo Zaplana, o el «yo he venido a la política para forrarme» de Vicente Sanz, exsecretari general de la Ràdio Televisió Valenciana.

 

Partitocràcia: el bipartidisme sorgit de la reforma va copar tots els espais i estadis de poder institucional, fomentà xarxes clientelars i colonitzà l’Administració pública. Política de transició, accés en condicions d’igualtat i meritocràcia no casen gens.

 

 

Abast de les causes per corrupció

 

«Eles comem tudo e não deixam nada.»

Vampiros, José Afonso

 

Com ja hem apuntat, el Consell General del Poder Judicial (CGPJ) assenyala en l’informe del Servei d’Inspecció que els jutjats i tribunals de l’Estat espanyol acumulaven 2.173 procediments relacionats amb pràctiques de corrupció, dels quals 1.661 corresponien a la corrupció política i econòmica. D’aquests, 17 s’estenen a tot el territori i 302 constituïen «macroprocessos». Els delictes investigats abastaven des de la recaptació i blanqueig de capitals, falsedats documentals, prevaricació de funcionaris públics, infidelitat en la custòdia de documents, revelació de secrets o suborn, passant pel tràfic d’influències, malversació de fons, fraus i exaccions il·legals, així com negociacions prohibides als funcionaris i delictes de corrupció en transaccions internacionals.

En la teranyina de clientelisme i la madeixa de nepotisme dels sistemes estatals i les corresponents rèpliques autonòmiques –cadascuna amb les seves especificitats–, a l’Estat espanyol han aflorat, des de l’esclat de la crisi i gairebé sense interrupció, episodis successius de corrupció judicial, econòmica, policial, urbanística i de tota índole, que penalment –i només en alguns casos– s’ha materialitzat en delictes de prevaricació, suborn o malversació. De la dècada dels noranta cap aquí, només cal recordar els casos Filesa, Juan Guerra, Roldán, GAL o Fons Reservats –a l’etapa socialista– o els escàndols posteriors relatius al finançament irregular del PP, encarnat en el cas Bárcenas, fins a estendre’s a les entitats financeres, governs autonòmics o els sindicats de la concertació, com els casos Forcem o PSV.

La radiografia espanyola de la corrupció es podria resumir en el nom i fondària dels sumaris més mediàtics i coneguts. Panorama de terra arrasada: Gürtel (trama de suborn de polítics per assolir adjudicacions, amb epicentre a Madrid, Galícia i el País Valencià amb 175 investigats), Bárcenas (comptabilitat paral·lela en B del PP, sobresous dels dirigents i aportacions de les principals empreses del país com Sacyr, Vallehermoso i OHL), Black Cards (86 consellers i directius de Caja Madrid per despeses fastuoses de 15,2 milions d’euros), ERE d’Andalusia (frau en la formalització d’expedients de regulació d’ocupació, amb 170 investigats,i irregularitats en cursos de formació a patronal i sindicats majoritaris), Nóos (trama societària de negocis i apropiació de recursos públics en nom del rei, desviació de 6 milions d’euros a través de treballs inflats, factures falses i transferències a paradisos fiscals), Palma Arena (duplicació del cost de la construcció del velòdrom de Palma i suborns), Pokémon (suborns per assolir contractes i concessions públiques), o Púnica (adjudicació fraudulenta i falsejada de contractes públics).

 

Pel que fa als Països Catalans, una perspectiva addicional és analitzar els membres dels governs autonòmics dels inicis de l’etapa democràtica formal. Entre els 295 consellers autonòmics que hi ha hagut en l’etapa democràtica (106 a Catalunya, 80 al País Valencià i 109 a les Illes Balears), 51 han estat investigats, disset han estat jutjats i només vuit condemnats, mentre que un centenar llarg han sigut investigats davant l’ombra del delicte que ha sobrevolat els seus despatxos. Les Illes Balears encapçalen el rànquing, amb 24 investigats, nou a judici i cinc condemnes, seguit pel País Valencià, que des de l’adveniment democràtic, ha acumulat 15 consellers imputats, amb un total de tres judicis i dues condemnes. Catalunya tampoc no es queda curta, si bé el nombre d’investigats ha estat de 12, dels quals cinc han passat per la banqueta dels tribunals amb una sola condemna: l’exconseller Planasdemunt, però per fets vinculats a la seva etapa posterior com a director de l’Institut Català de Finances.

 

Entre els representants polítics implicats en casos de corrupció destaquen, a Catalunya, alguns consellers dels governs Pujol, com Macià Alavedra, Josep Maria Cullell o Antoni Subirà, que van haver de dimitir quan es destapà la seva participació en trames de suborn o tràfic d’influències

–arxivades per prescripció delictiva–, a més de l’exsecretari de presidència els anys vuitanta, Lluís Prenafeta. Avui és el dia que fins i tot el mateix expresident de la Generalitat es troba investigat per un presumpte delicte de blanqueig i frau fiscal, del qual també hauran de respondre els seus fills. A l’extresorer de CDC, Daniel Osàcar, se li demanen set anys i mig pel cas Palau, que el fiscal defineix com un «pacte criminal estable» entre la constructora FCC i el poder convergent, que també té imputat el seu exsecretari general, Oriol Pujol, per la trama de les irregularitats del cas ITV. Menció a banda mereixeria la Unió Democràtica de Catalunya de Duran i Lleida, a punt de concurs de creditors per un crèdit de 19 milions d’euros amb la banca i que arrossega condemnes fermes –i indults vergonyants– per finançament il·legal en els casos Turisme i Treball.

 

Pel que fa al País Valencià, el popular Carlos Fabra ha estat engarjolat arran de les seves pràctiques caciquils al capdavant de la Diputació de Castelló, mentre que l’expresident de la Diputació de València, Alfonso Rus, ha sigut expulsat del PP després de ser desvelades unes converses en què participà en un presumpte cas de suborn comptant bitllets a viva veu. També l’expresident valencià José Luis Olivas ha estat enguany detingut per cobrar mig milió d’euros d’una factura falsa i està investigat, entre d’altres, pels casos Bankia, Banc de València i l’ampliació de capital del València Club de Futbol, finançada per Bancaja tot i que l’entitat ja estava en fallida.

 

Mentrestant, a les Illes Balears, han passat per la presó l’expresident Jaume Matas, del PP, l’expresidenta del Consell de Mallorca Maria Antonia Munar, d’Unió Mallorquina, i els qui van ser exconsellers de Turisme en l’etapa del Pacte de Progrés, Francesc Buils, i de l’últim govern de Matas, Miquel Nadal. Tots, condemnats per delictes relacionats amb la malversació de fons i el tràfic d’influències.

CompartirShare on FacebookShare on Google+Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn