Últims articles
 

Radiografia

Per una anatomia del frau, la impunitat i la corrupció

Auris sacra fames

De corrupció n’hi ha hagut, n’hi ha i n’hi haurà. Però malgrat que alguns vulguin reduir-la únicament als necessaris aspectes filosòfics sobre una condició humana capaç del terrible i del sublim, la corrupció política que hem viscut i que vivim no s’endinsa pas en aspectes individuals, conductes personals o actituds excepcionals. Aquest és, simplement, el peregrí argument oficial –cas aïllat o poma podrida– per minimitzar i banalitzar una realitat política que arrela en la suspensió moral de la política i la suspensió política de la moral, que arrela en el cistell sencer, en les relacions i interessos del poder i en els propis fonaments sistèmics. La corrupció és del sistema o ha estat del sistema? La requisitòria és pertinent, atès que els darrers anys, especialment des de l’esclat de la pitjor crisi política, socioeconòmica i democràtica des del final de la dictadura, la catifa s’ha aixecat, s’han succeït periòdicament, com la gota, casos de corrupció política que afectaven el moll de l’os de les institucions, el cor d’un sistema econòmic i els tentacles del règim nascut el 1978. Tots ells derivats, majoritàriament, de cinc grans focus irradiadors interrelacionats entre ells: el finançament il·legal dels partits polítics, les dinàmiques urbanisticoespeculatives viscudes sota el boom immobiliarifinancer –palanca de la pitjor crisi social i econòmica des del final de la dictadura franquista–, l’opacitat en l’àmbit de la concertació d’obra pública amb interessos privats, la indústria organitzada del frau fiscal i l’economia global del delicte. Enmig del mapa de la corrupció als Països Catalans, aquestes cinc dinàmiques encara defineixen el cicle polític, social i econòmic.

 

Per atendre i entendre el context de crisi i la visualització de la punta de l’iceberg d’una piràmide de corrupció sistèmica més que sistemàtica, cal dimensionar adequadament els fets en el marc internacional i, especialment, en el nostre entorn sud-europeu. Perquè tot lliga i relliga: el castell de cartes especulatiu irlandès, la fallida comptable grega, els recents escàndols portuguesos que vinculen directament l’exprimer ministre, l’òpera bufa berlusconiana italiana, el processament de tres expresidents de l’FMI o el frau-estafa de Lehman Brothers amb què es va encetar oficialment la crisi són el rerefons ineludible dels fets analitzats, formen part del mateix sistema de poder i d’una forma de concebre la gestió pública –la pròpia de les elits extractives– que malmet tot interès públic. Tal com apunta Juan Pedro Velázquez-Gaztelu (Alternativas Económicas, núm.24, abril de 2015): «La corrupció no només és un fenomen global que deteriora la fibra moral d’un país i la convivència ciutadana, sinó que comporta un enorme cost per a les economies nacionals». En el cas de l’Estat espanyol, afegeix que «les males pràctiques en la vida pública durant els anys més durs de la crisi han privat l’Estat de fons vitals en el moment en què més es necessitaven, a més de crear un ambient d’impunitat i pessimisme que desanima els ciutadans a crear nous negocis i a pagar els seus impostos». «A la darrera dècada», afegeix, «l’Estat espanyol ha estat testimoni de tota la gamma de comportaments corruptes: suborns, adjudicacions irregulars de contractes per part de les administracions públiques, requalificacions de sòl, finançament il·legal dels partits polítics, apropiació de fons públics…». I clou: «Desafortunadament, els experts sospiten que allò que hem vist és la punta de l’iceberg, només un grapat de casos descoberts gràcies a l’esforç

–d’alguns– mitjans de comunicació, dels jutges, de les organitzacions no governamentals i dels mateixos ciutadans».

 

Una crisi de règim que, en el cas de l’Estat espanyol, es visualitza en les altes esferes del poder i les més altes estructures institucionals que s’han vist afectades: des de la mateixa monarquia, passant per exministres (el 75% dels ministres del darrer govern Aznar van ser investigats o encausats), el tresorer del principal partit polític (Bárcenas), expresidents de comunitats (Matas), membres de governs autonòmics empresonats (Francisco Granados, Ignacio González) i condemnats (Munar, Blasco), expresidents de diputacions (Castelló, Lleó), l’expresident de la patronal espanyola (Díez Ferran), dirigents de les caixes d’estalvis (Bankia), dirigents del sindicalisme de concertació (el cas ERO andalús o el dirigent de SOMA-UGT José Ángel Fernandez Villa, amb comptes milionaris a l’estranger), fins a empresaris de la construcció i el sector immobiliari (com Román Sanahauja, Villar Mir o David Marjaliza) i nombrosos alcaldes i regidors.

 

Pot semblar una metàfora simptomàtica, però és així: avui i aquí, no hi ha dades oficials encara sobre l’abast de la corrupció. Ni Estat espanyol ni Generalitat les proporcionen. El 2014 el CGPJ va signar un conveni amb Transparència Internacional pel qual es va comprometre a incorporar, publicar i actualitzar aquest tipus de dades de forma periòdica: el setembre de 2016 encara no ho havia fet. A l’Estat espanyol, segons dades recopilades per Europa Press relatives a la darrera legislatura, existeixen ja 1.900 encausats –i 170 condemnats– amb relació a les principals 135 causes obertes per corrupció, la majoria vinculades a delictes de corrupció urbanística, frau fiscal i contractació irregular. La xifra del total d’investigats pujaria fins a 3.000 implicats i des de 2012 fins al març de 2015 s’haurien detingut 1.600 persones.

 

El febrer de 2016, en compareixença institucional, el Ministeri de l’Interior va facilitar algunes dades globals. Des de l’any 2010 s’haurien detingut 8.321 i s’haurien iniciat 4.091 investigacions en relació amb la lluita contra la corrupció. L’evolutiva era significativa: dels 389 detinguts el 2010 als 2.442 detinguts –set al dia de mitjana– el 2015, amb el rècord situat el 2014: 2.743 detencions. Les dades no estaven desagregades, tenien un marcat caràcter post i preelectoral –«durant la darrera legislatura s’havien produït 7.140 detencions» venia a ser el titular– i incloïen dades genèriques, barrejades i no desagregades. Així, les més de tres mil investigacions (3.255, entre 2011 i 2015) obertes durant la darrera legislatura les encapçalava el frau a la Seguretat Social (amb 530 investigacions, un 16%) en què estaven implicades 6.488 empreses per un frau de 80 milions d’euros. Al darrere, el suborn (12% amb 407 delictes detectats), la prevaricació administrativa (320), els delictes contra la hisenda pública (263) i la prevaricació urbanística (77).

 

Segons les dades del Servei d’Inspecció del CGPJ, a principis del 2014 s’estaven investigant 1.661 casos de corrupció –305 dels quals eren macrosumaris– del total de 2.173 procediments judicials oberts a tot l’Estat. En la memòria més recent publicada aquest setembre de 2016, la Fiscalia Especialitzada contra la Corrupció, integrada per 133 persones entre fiscals i personal col·laborador, detalla que durant el 2015 es van produir 22 sentències –totes condemnatòries excepte dues– i que actualment intervé en 371 causes pendents, respecte a les 340 del 2014. Retrospectiva eloqüent: el 1993 només s’encarregava de dos procediments.

 

D’aquests 371 procediments oberts en què participa la fiscalia especialitzada, els tipus penals imputats –poden ser diversos delictes en un mateix sumari– són els següents: 161 per delictes contra l’Administració pública, 102 contra la Hisenda pública, 98 per blanqueig de capitals, 60 per estafa o apropiació indeguda, 45 per falsedat documental, 36 per associació il·lícita, 31 per un delicte contra l’ordenació del territori, 29 per delictes societaris, 15 per delicte de frau en subvenció, vuit per delictes contra el mercat i els consumidors –principalment pel delicte d’informació privilegiada– i dos per corrupció a l’esport. En relació amb la distribució jurisdiccional de les causes, 144 es tramiten davant l’Audiència espanyola, 37 davant jutjats i tribunals de Catalunya, 37 a la Comunitat Autònoma de Madrid, 77 a Andalusia, 10 a les Illes Canàries, 25 al País Valencià, 27 a les Illes Balears –principalment a Ciutat de Palma–, nou a Múrcia, dues a l’Aragó i dues a Astúries. Segons dades addicionals, en aquest cas del Ministeri de l’Interior, el 2015 es van produir 2.242 detencions relatives a 1.108 afers vinculats a la corrupció: l’any 2010 foren 369 detinguts en relació amb 366 causes. El Sepblac –servei del Banc d’Espanya contra el blanqueig de capitals– va obrir 4.637 investigacions el 2014.

 

No cal dir que la majoria dels càrrecs públics imputats pertanyen, evidentment, a les dues formacions que han definit el bipartidisme del règim (PP i PSOE). De la mateixa manera que, en el cas català, on el poder és de matriu sociovergent, els investigats estan vinculats a CDC, Unió i PSC, com exemplifica metafòricament l’àmbit relacional del cas Pretòria. I tampoc cal dir que ni imputats ni condemnats acostumen a estar empresonats, si no és per un període breu: l’abril de 2014, enmig de l’esclat de desenes de casos, a penes hi havia vint presos a l’Estat espanyol relacionats amb la corrupció. Els recursos en cas de condemna, la dilació en la instrucció, la justícia de classe, l’indult o el pacte per eludir la presó –el més proper, el de l’expresident balear Jaume Matas, a qui sol·licitaven onze anys de presó– ho eviten continuadament.

 

Al seu torn, la crisi de règim autonòmic en el cas dels Països Catalans es manifesta –amb patrons delictius idèntics– en el fet que, amb relació a les principals causes obertes, i també a la darrera legislatura, existeixen 605 investigats i s’han produït 50 condemnes. En el cas català, 178 imputats i 20 condemnes recents (relatives al cas Caixa Penedès, Hisenda, Pallerols i una de les peces del cas Palau). En el cas balear, 313 imputats i 20 condemnes relatives als casos Scala, Maquillatge, Andratx o Palma Arena. I en el cas valencià, 114 imputats i 10 condemnes, relatives al cas Cooperació i la Diputació de Castelló.

 

En el cas autonòmic català, i des d’una teoria de les elits, cal afegir i destacar que les icones que van protagonitzar tota una etapa política (Jordi Pujol), econòmica (Javier de la Rosa, Sanahuja), financera (Narcís Serra), constructora (Núñez i Navarro) i cultural (Fèlix Millet) estan sent investigades o bé disposen de condemnes ja fermes per greus delictes econòmics. I que una part de l’entorn més significatiu d’allò anomenat pujolisme, com a sistema integral de poder, també ha estat condemnada o està sent processada: Prenafeta i Alavedra (cas Pretòria), assessor fiscal personal de la família Pujol (Sànchez Carreté), advocats (Joan Piqué Vidal), el ja citat «empresari model» De la Rosa o l’exjutge Lluís Pascual Estevill (nomenat per CiU el 1994 al CGPJ). En aquest sentit, fem nostres les escaients paraules de l’exfiscal José María Mena. A Catalunya «mai hi ha hagut oasi, hi ha hagut impunitat». En aquest sentit, podríem afirmar que si bé la corrupció no ha estat generalitzada i sistemicoestructural, tampoc no ha estat ni esporàdica ni aïllada, sinó recurrent, habitual i endèmica i, sobretot, impune. Vinculada a l’exercici del poder polític i estandarditzada i sostinguda per ell, en complicitat connivent amb esferes del poder econòmic i financer.

 

 

Des d’aquesta perspectiva de metàstasi vinculada al cicle econòmic i polític més recent, cal apuntar com a dada afegida que la Policia de la Generalitat-Mossos d’Esquadra (PG-ME), entre l’1 de gener de 2010 i el 24 de novembre de 2014, ha obert 147 procediments per causes relacionades amb la corrupció. Els procediments han derivat en 155 detencions, 232 denunciats i 214 investigats. Per tipologia, 32 dels procediments ho han estat per delictes contra l’Administració pública, 31 per malversació de cabals públics, 23 per infidelitat en la custòdia de documents i secrets, 19 per prevaricació de funcionaris públics, 25 per tràfic d’influències, 5 per fraus i exaccions legals, 4 per corrupció en transacció comercial internacional i un per abandonament de destinació i omissió del deure de perseguir delictes. A més, s’han implementat un total de 40 investigacions en l’àmbit de la corrupció. Des de 2008, la PG-ME disposa d’una unitat central d’investigació dedicada exclusivament als delictes de corrupció política i administrativa, la Unitat Operativa Adjunta a la DIC (Divisió d’Investigació Criminal), que ha desenvolupat 20 investigacions des de la seva creació.

 

Reconceptualitzant la corrupció

Com apunta el preàmbul del Conveni Penal sobre la Corrupció del Consell d’Europa, del gener del 1999 «la corrupció constitueix una amenaça per a la primacia del dret, la democràcia i els drets humans, destrueix els principis d’una bona administració, de l’equitat i de la justícia social». Corrupció, etimològicament, prové del verb llatí corrumpere, que significa «perdre, descompondre, destruir o pervertir». Es tracta, doncs, d’una conducta immoral i delictiva, que pot travessar qualsevol sistema jurídic, polític, època, lloc i activitat humana, però que es produeix sobretot en contextos de concentració de poder, en què els límits entre l’àmbit públic i el privat es difuminen i les institucions es demostren inoperants. També quan la justícia no s’adapta a la realitat del país i la cultura dominant es basa en la crematística –diners per diners, segons Aristòtil–, és a dir, en la conquesta de guanys a qualsevol preu, ignorant els efectes socials, humans o ambientals. I, lligat a això, quan predomina l’egoisme i l’individualisme, valors que condueixen les persones a mesurar l’èxit pel seu nivell de poder o béns materials que ostenten. Més encara, en un context d’indiferència social i despolitització induïda: com recorda el filòsof Santiago Alba Rico, la corrupció s’ha desplegat «forjada en el consumisme, l’hedonisme de masses i la democràcia abstracta».

 

La corrupció, però, va més enllà de l’àmbit polític. Es produeix en tots els plans de la vida pública i privada, l’existència de la qual pot posar en risc els sistemes democràtics formals, ja que compromet al conjunt de la col·lectivitat. «És l’incompliment del pacte de la justícia», rebla John Rawls. Es tracta d’un comportament mancat d’ètica i honestedat, tant al nord ric com al sud pobre. Ho diem perquè durant anys s’ha ubicat la corrupció sistemàtica en països amb estructures institucionals deficitàries, amb índexs de justícia i d’igualtat baixos, on la cohesió de la comunitat és feble, i la policia i els jutges acostumen a ser poc eficients, i on la cultura del lucre i de l’acumulació prevalia en detriment de l’equitat, el bé comú i l’interès general. Avui aquests indicadors –que durant anys es reservaven per als països empobrits– ja s’han d’aplicar també a les democràcies autoritàries de mercat del sud d’Europa, cada cop menys democràtiques i més desiguals i autoritàries. El clixé occidental i eurocèntric que els graus d’enviliment eren cosa del mal anomenat tercer món és avui una altra mentida desmentida.

 

La corrupció, doncs, com a patró de conducta té lloc quan la concurrència –o promiscuïtat– entre el món polític, econòmic i judicial es normalitza com a pauta de funcionament, confonent el bé públic amb el bé privat. «Sembla una constant històrica l’existència d’un maridatge, no sempre ben avingut, entre la política i els diners. Tant una com l’altre es busquen mútuament amb el fi de mantenir, assegurar o incrementar les seves àrees respectives d’influència. I tant l’una com l’altre exploren camins no sempre legítims per assolir aquest objectiu», apunta Jorge F. Malem Seña. Si aquestes pràctiques no es depuren és perquè esdevenen l’instrument necessari perquè aquestes elits puguin operar amb tota impunitat. És quan el poder esdevé aleshores «un gran delinqüent impune», com descriu l’escriptor Leonardo Sciascia, en la mesura que dissenya la seva pròpia cuirassa per mantenir-se, reproduir-se i ampliar-se a través d’aquell «conjunt d’activitats amb les quals transgredeix compromisos adquirits utilitzant la confiança i els privilegis atorgats amb l’objectiu d’obtenir un benefici aliè al bé comú».

 

En aquest sentit mateix sentit, cal portar a col·lació les reflexions de Víctor Lapuente, professor de l’Institut de Qualitat de Govern de la Universitat de Göteborg, a l’hora d’analitzar el fenomen. Lapuente recorda que cal distingir entre baixa i alta corrupció. La baixa corrupció és aquella que afectaria la vida quotidiana de les persones, obligades a suportar suborns a petits funcionaris, policies, metges, professionals o d’altres professionals. Estructural, quotidiana i habitual sota el franquisme, ha anat desapareixent evolutivament fins a expressions mínimes; així ho certifiquen els treballs de camp. L’Eurobaròmetre del 2013 recorda que només un 2% dels enquestats a l’Estat espanyol va ser objecte d’una petició, implícita o explícita, de suborn durant l’any anterior, davant la mitjana europea d’un 4%. El dilema, assenyala Lapuente, és la gran corrupció de les altes esferes del poder, derivada de la viciada relació entre poders polítics i econòmics, que és on rau el problema, per categoritzar: «Som com el nord d’Europa en corrupció baixa i com Itàlia o Grècia en alta corrupció» (Alternativas Económicas, 2015).

 

En aquest sentit, cal afegir una altra reflexió: de corrupció, n’hi ha de tot tipus. Sempre immoral, jurídicament la podem categoritzar triplement: il·legal, alegal –en el llindar del delicte– i, finalment, legal o exempta de reprovació penal. I diem legal perquè el forat deixat per les caixes catalanes –15.000 milions d’euros–, l’endeutament com a societat fins a l’any 2018, l’elusió fiscal organitzada, les comissions per deslocalitzacions o la tirania de l’austeritat s’han fet sota la cobertura de marcs jurídics legals canviats de cop, i de reformes constitucionals ad hoc, tot i que són les formes més evidents i lesives –corrupció de rang legal– d’hipotecar, ofegar i corrompre el sistema democràtic, l’interès general, el bé comú i el patrimoni col·lectiu.

CompartirShare on FacebookShare on Google+Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn