Últims articles
 

Ombres i gargots

Ombres i gargots en el trencaclosques de la crisi

L’onada de corrupció els darrers anys ha instal·lat entre la ciutadania un sentiment d’impunitat, de rebuig i d’incredulitat respecte als poders polítics i financers. D’impotència, també. És evident, doncs, que en l’anàlisi dels costos i impactes de la corrupció no sols concorren els

impactes quantificables econòmicament. També provoca greus impactes ètics, polítics, institucionals, socials i culturals que generen desafecció, descrèdit i desconfiança. Una desconfiança que, sumada a la percepció que el sistema judicial no és imparcial ni ràpid, va provocar una devaluació i degradació que, de retruc, va derivar, en primera instància, en un augment de l’absentisme i el desinterès ciutadà respecte als processos de participació política i social. El moviment dels indignats va semblar capgirar aquella dinàmica de forma potent, però els límits es van evidenciar amb una enorme i cínica paradoxa democràtica, sovint desesperant: malgrat que la majoria social es posiciona clarament contra la corrupció i l’ha situat en nombrosos estudis demoscòpics com a principal problema, és aquesta mateixa majoria social qui, contradictòriament, acaba validant de nou i votant les formacions polítiques directament afectades i esquitxades per la corrupció.

 

El vot no castiga la corrupció, tal com indica el darrer Índex de Percepció de la Corrupció (CPI), que l’ONG Transparència Internacional publica anualment: l’Estat espanyol era el segon país del món on més havia augmentat la percepció de corrupció, 20 punts per sobre de la mitjana registrada a la Unió Europea. El mateix informe indica que la percepció ha crescut especialment durant el període de crisi, ja que mentre els anys de bonança el CPI donava una puntuació de 70 punts (100 indica el nivell més baix de corrupció), el darrer balanç l’ha situat a 60. «Els casos de corrupció que s’han produït els últims mesos assenyalen diverses debilitats estructurals del sistema legal, així com en l’adjudicació de contractes públics o la normativa sobre l’ús del sòl», assenyala l’estudi. També, segons l’ONG Transparència Internacional, als països on hi ha menys corrupció –Dinamarca, Nova Zelanda, Finlàndia i Suècia– el sistema educatiu és més igualitari i la seva societat té una elevada cultura cívica. I és que, finalment, «la corrupció posa en perill els valors mateixos del sistema: la democràcia és ferida en el cor; la corrupció substitueix l’interès públic pel privat, mina els fonaments de l’Estat de dret, nega els principis d’igualtat i de transparència i afavoreix l’accés privilegiat i secret de certs agents als recursos públics» (Donatella Della Porta i Yves Mény, 1995). I més encara: «La corrupció accentua les diferències socials en limitar el paper de l’Estat com a mediador de les demandes dels diferents grups socials. Les classes populars o marginals es veuen sotmeses a un procés d’exclusió social i polític, ja que la corrupció els allunya del sistema formal i els obliga a accedir de manera informal als seus mitjans de subsistència» (Rowland Michell, 1998).

Les especificitats de la corrupció catalana i espanyola –règim del 78, tsunami immobiliari, partitocràcia clientelar i democràcia low cost, de baixa intensitat i pèssima qualitat– no s’allunyen, però, d’un marc global sud-europeu i, fins i tot, internacional. El capitalisme de connivència,

el capitalisme dels amiguets o l’antiga plutocràcia s’ha desenvolupat de forma desigual, però similar, en el nostre entorn. Una de les realitats que més ho acrediten és el fenomen –global– de les portes giratòries, la poderosa influència dels lobbies estratègics i el pes i la ingerència de les elits econòmiques en les decisions polítiques.

 

El capitalisme d’amiguets a casa nostra s’ha traduït visiblement en el pas continuat de responsables públics a l’empresa privada, i viceversa: el conegut fenomen de les «portes giratòries». L’abril de 2011, 48 dels 487 llocs dels consells d’administració de l’IBEX 35 (el 9,8% del total) estaven ocupats per persones que havien desenvolupat càrrecs públics des de la Transició. Els exemples no s’esgoten ni amb exministres del PSOE, com Felipe González (Gas Natural Fenosa), José Bono (bufet Cremades & Calvo Sotelo), Josep Borrell (Abengoa), Narcís Serra (Caixa Catalunya) o Elena Salgado (Chilectra, filial d’Endesa), ni amb exministres del PP, com José María Aznar (Endesa), Rodrigo Rato i Ángel Acebes (Bankia), José María Michavila (JP Morgan), Josep Piqué (Vueling i EADS) o Eduardo Zaplana (Telefónica Europa). Ni amb CiU, és clar. Respecte a Catalunya, cal destacar el pas de l’exsecretari general d’ERC i exconseller del Govern de la Generalitat Joan Hortalà a la Borsa de Barcelona; el nomenament de l’exsecretari de Comunicació i Estratègia de CDC David Madí com a assessor d’Endesa i directiu de Deloitte; l’entrada de l’exdirigent de CDC i exportaveu de CiU al Congrés de Diputats espanyol Miquel Roca al consell d’administració d’ACS i Endesa; el nomenament de l’exconseller d’Agricultura entre 1999 i 2003, Josep Grau (CiU), a la presidència del consorci de constructores Aigües del Segarra Garrigues SA que ell mateix va aprovar, o el cas de l’exalcalde socialista de Barcelona Jordi Hereu, que ha passat a ser delegat de la companyia Agbar a Colòmbia. L’esquema no és només català i espanyol: a escala internacional el darrer exemple ha estat el nomenament de Durao Barroso com a membre –president no executiu– de la direcció de Goldman Sachs, mantenint –això sí– la seva pensió mensual de 18.000 euros que cobrarà de la UE quan compleixi 65 anys. Que Mario Draghi, president del BCE, provingui també de Goldman Sachs o que Luis de Guindos fos el delegat de Lehman Brothers, no deixen de ser metàfores despullades.

 

El fenomen giratori, és clar, es produeix també a la inversa. El «govern dels millors» presentat per Artur Mas el desembre de 2010 no era res més que la cooptació política del món empresarial i les elits del país. Així, el conseller de Salut Boi Ruiz (CiU) provenia de la Unió Catalana d’Hospitals, la patronal del sector sanitari concertat; l’Agència Catalana de l’Aigua quedava en mans de Leonard Carcolé, directiu de la multinacional Agbar; Treball, en mans d’un professor de l’elitista i liberal factoria ESADE que advocava per la reducció de salaris i provenia del Banc Sabadell; Justícia, en mans de l’advocada que va prohibir la consulta d’Arenys; la directora d’Ocupació, una experta en deslocalitzacions; el número dos de Cultura, un advocat de la SGAE; aviat el CAREC (Comissió Assessora per a la Recuperació Econòmica) va recaure en Salvador Alemany, totpoderós president d’Abertis i aleshores president del Cercle d’Economia. En un país de peatges, poc va trigar el Cercle d’Economia, a través del seu Observatori d’Infraestructures, a demanar «un paper rellevant per a la iniciativa privada» i demanar la cessió de «la construcció i posterior gestió» de les infraestructures, amb «fórmules de finançament que s’han de basar en el principi de la coresponsabilitat dels ciutadans i materialitzar-se en sistemes de pagament per ús i internalització d’externalitats». El país, concebut com a negoci.

 

 

 

Ni cas aïllat ni poma podrida: una qüestió de model

 

«Mentre es desmantellava l’agricultura i la ramaderia per obeir les exigències de Brussel·les, mentre es venien sense càlcul les empreses més sòlides del país a multinacionals estrangeres, el somni de la modernitat s’anava convertint, a mesura que s’apropava el final de la dècada dels 80, en una desmesurada representació barroca, en una bogeria de malbaratament i exhibicionisme que infectava de la mateixa manera els hàbits públics i els costums privats.»

Antonio Muñoz Molina.

Castillos de España (1995)

 

«Els nous sobirans seran els gerents de les empreses multinacionals, la seva capital administrativa serà Brussel·les i la bandera de conveniència, la de la UE.»

Nicholas Hildyard, Maastricht: el proteccionisme del lliure mercat (1995)

 

Sense l’aido i sense el diké de la Grècia antiga –ni sentit de decència ni sentit de justícia–, la crematística s’ha imposat en un model, el del 1978, que va implicar fonamentalment la reestructuració del capitalisme a l’Estat espanyol, la integració a la UE com a perifèria del centre i la definició d’una nova elit que, de seguida, obriria el cicle del pilotasso i els happy 80, el cicle privatitzador i l’onada neoliberal a l’Estat. Mentre això passava per dalt, per baix s’instal·lava una subcultura política de l’arribisme, la cobdícia i l’èxit econòmic, galvanitzada en frases com «Tú pides la comisión… y luego nos la repartimos bajo mano», d’Eduardo Zaplana, o «Yo he venido a la política para forrarme», de Vicente Sanz, exsecretari general de la Ràdio Televisió Valenciana. Les vinculacions entre fundacions privades vinculades als partits, subvencions oficials i grans promotores immobiliàries, per una banda, i les adjudicacions d’obres públiques dels ajuntaments a empreses vinculades a antics càrrecs polítics dels governs de torn, per l’altra, posaven de manifest que el poder polític i financer es reproduïa sobre aquell oasi.

 

Mirant a una altra banda, quan les evidències saltaven a l’opinió pública, les culpes s’adreçaven sempre als subordinats, especialment als tresorers dels partits, en lloc de fer-ho als seus màxims responsables: individualitzaven una conducta que no era més que orgànica i estructural. Ho hem vist en la causa oberta pel finançament irregular del Partit Popular, quan Mariano Rajoy ha acusat Luis Bárcenas del suposat pagament de diners negres als líders de la formació. També quan Artur Mas ha negat qualsevol implicació de Convergència Democràtica en els casos de corrupció, tot i les proves sobre el desviament de fons al partit a través del Palau de la Música. Lluny de cap reconeixement, la responsabilitat ha recaigut sobre Daniel Osàcar i a la resta de tresorers que gestionaven les finances de la formació nacionalista. O el mateix respecte Unió Democràtica de Catalunya, pel qual han pagat càrrecs subalterns a la cúpula dirigida per Josep Antoni Duran i Lleida. O en el cas Filesa del PSC, amb Josep Maria Sala.

 

La llei del silenci, la cultura de la impunitat, una justícia classista i, especialment, la desmobilització social, l’afebliment de les resistències polítiques i la desarticulació del teixit popular –peces clau de la Transició– van consolidar el model. Avui, les herències caduques d’aquell disseny polític encara les trobem en els discursos oficials, les legitimacions de les grans corporacions mediàtiques i les falles institucionals. D’una banda, els discursos minimitzadors i banalitzadors de l’abast de la corrupció, en el tòpic insuportable del «cas aïllat» i la «poma podrida»: el discurs oficial reiterat evita sempre situar la corrupció com a mal endèmic de la gestió pública i privada. De l’altra, molts dels entrebancs i dificultats que defineixen la lluita contra la corrupció, començant per la primera: la manca de voluntat política i l’absència també, malgrat els avenços dels darrers anys, d’una forta pressió social autoorganitzada.

 

Perquè un dels impediments per frenar la corrupció ha estat l’absència de decisions polítiques clares per implementar mecanismes de transparència, un principi recollit a l’article 105.b de la Constitució que més tard es va regular en la Llei de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú (1992). Tot i aquesta norma, la fiscalització de la despesa pública és encara molt deficient, factor que obre la porta a operacions opaques o al fet que l’empresa tingui el monopoli per a un determinat servei o sigui beneficiada pel govern amb la majoria d’adjudicacions. És el cas, per exemple, de les constructores Ferrovial, Copisa, Comsa-Emte, Applus+ o Agbar i de les auditores externes Deloitte o Pricewaterhouse Coopers (PwC), a qui els governs de Jordi Pujol i Artur Mas van concedir la majoria de contractes i les quals, algunes d’elles, es relacionen amb el presumpte finançament irregular de Convergència i Unió (CiU). La nova Llei de la transparència (19/2013), que inclou quaranta mesures contra la corrupció i que va començar a desplegar-se a la fi de 2014, ja ha demostrat la seva insuficiència i limitació en fons i forma: ni es desplega com cal ni es reformen els forats que va deixar. És simptomàtic que de les cinquanta-una mesures contra la corrupció presentades pel govern Mas el febrer de 2013, només se n’havien complert un 7% el juny de 2015. El camí per recórrer és encara enorme.

 

A més, entre altres factors estructurals, podríem assenyalar unes altres cinc llacunes:

 

Politització del sistema judicial, laxitud i control partitocràtic

La dependència de la justícia del sistema executiu i legislatiu ha derivat en instruccions anòmales o obertament deficients, que després han quedat en entredit per altres estaments de la magistratura. Posem com a exemple el llunyà cas Casinos (1986): els responsables de l’empresa concessionària van ser exonerats del delicte d’apropiació indeguda i la distracció de diners, contravenint l’opinió del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), per a qui la sentència hauria estat condemnatòria si el procés s’hagués realitzat degudament. En tot cas, quedava acreditat el finançament de CiU amb 1.000 milions de pessetes.

 

Manca de recursos

L’impacte social i econòmic que provoca la corrupció contrasta amb la inversió pública destinada a combatre-la. L’Estat espanyol és, dins de la Unió Europea, un dels països que menys inverteix en justícia (32,4 euros per habitant enfront de 60,6 euros de mitjana). Com tampoc hi ajuda la manca de recursos humans i tècnics per tal que la fiscalització arribi a tots els ressorts de l’Administració pública ni l’adaptació a les noves fesomies de la corrupció. N’és una prova l’escàs nombre de jutges amb relació a la quantitat de població (a l’Estat espanyol, 11,2 per cada 100.000 habitants, deu menys que la mitjana de la Unió Europa). Els nostres jutjats, doncs, no estan preparats per afrontar els grans casos de corrupció. El mateix Servei contra el Blanqueig de Capitals (Sepblac), dependent del Banc d’Espanya i el Ministeri d’Economia, només disposa de vuitanta treballadors per perseguir-lo, mentre que l’Agència Tributària té un inspector per cada 1.958 habitants, a la cua de la UE. La plantilla de la Fiscalia són cent tretze persones. Aquesta situació ha provocat, tal com denuncia l’associació Jutges per a la Democràcia (JpD), que el sistema judicial es trobi al límit del col·lapse, amb prop de la meitat dels magistrats dedicats un 150% de la seva càrrega de treball prevista.

 

La prescripció delictiva com a estratègia d’impunitat

La manca de mitjans provoca que es demorin algunes instruccions, amb la consegüent prescripció de delictes relacionats amb la corrupció, atès que els terminis de prescripció són curts en casos de tràfic d’influències i blanqueig de capitals que deixen de ser punibles després de cinc anys–, mentre que la prevaricació prescriu al cap de deu anys. Un exemple és el cas Fabra, que va viure vuit anys d’instrucció i set jutges diferents. El cas Millet ja ha vist passar quatre jutges en sis anys i encara està pendent de judici. De la mateixa manera que el cas Pallerols, relatiu al finançament irregular d’UDC, va voltar setze anys pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, per l’Audiència de Barcelona i el Tribunal Suprem, la qual cosa va permetre que als encausats se’ls reduís la condemna. També el cas Subirà (1992) va ser arxivat, malgrat que es va acreditar que diversos exconsellers de CiU havien simultaniejat càrrecs públics amb responsabilitats a l’empresa privada, així com el cas Ses Variades (2010), en què Stella Matutes, exconsellera balear de Vies i Obres entre 2003 i 2007, va ser exonerada de mantenir negociacions il·lícites perquè el delicte havia prescrit. També va ser absolt l’expresident balear Gabriel Cañellas, en haver prescrit el delicte del qual se l’acusava en el cas Sòller (1995). Una situació similar van viure el convergent Jaume Camps en el cas Palau –la seva causa es va arxivar per prescripció– i el conseller Antoni Vilalta en el cas FGC –no fou condemnat perquè el delicte havia prescrit.

 

Colonització partitocràtica dels òrgans de control

La colonització vertical i horitzontal dels òrgans de control, la dependència partitocràtica, també ha estat assenyalada com un dels elements que propicien la permanència de la corrupció. El Tribunal de Comptes, encarregat de vigilar els partits, és gairebé una institució familiar i d’endolls: amb una plantilla de set-centes persones, acull un 10% de la plantilla amb vincles familiars directes amb alts càrrecs de la institució i amb evident vincle polític. Un factor que posa en entredit i en limita la independència i perjudica una labor que hauria de basar-se en la independència, la meritocràcia i la qualitat professional acreditada.

 

Un dels darrers casos és la contractació de la convergent Susanna Cano per part de l’Oficina Antifrau un cop passades les eleccions europees en què era candidata: abans de ser contractada va deixar el carnet del partit. Va ser a finals dels noranta, a les acaballes del pujolisme al poder, quan l’Informe Ridao –pel nom de l’autor Joan Ridao, d’ERC– va posar de manifest la quantitat de càrrecs de confiança, assessors i nomenats a dit que cobraven del pujolisme via Administració pública, alguns amb sous estratosfèrics. El 1998, la suma d’alts càrrecs –que havia crescut un 62% des del 1992– i càrrecs de confiança pujava a 480 persones, que costaven uns 1.500 milions de pessetes anuals. Jona Ridao denunciava, fa divuit anys, la creixent politització de l’administració, la creació artificial d’estructures directives, el reforç de l’administració en detriment del Parlament com a eix del sistema polític català i la construcció «d’una densa xarxa d’estómacs agraïts que responen als interessos partidistes de CiU». Anys després, però, el tripartit acumularia 323 càrrecs de confiança –236 segons altres fonts–, malgrat que el Govern d’Entesa se n’havia marcat 218 com a màxim.

Càrrecs electes que guanyen eleccions: tolerància i poc càstig social

Càlculs acadèmics quantifiquen –segons el moment econòmic i la rellevància mediàtica– el càstig electoral a la corrupció en una forquilla que oscil·la només entre el 4% i el 15%. Fruit d’aquesta realitat hem conviscut amb una elevada taxa de candidats investigats per corrupció que seguien guanyant eleccions. A Catalunya, alguns casos rellevants són el del president de la Diputació de Tarragona, Josep Poblet (CiU), que ha revalidat la seva majoria absoluta a Vila-seca; l’alcalde dels Pallaresos (Tarragonès), Jaume Domínguez, que ha guanyat amb la marca blanca del PSC; el de Salt, Jaume Torramadé (CiU), acusat d’un presumpte assetjament sexual a la seva secretària; el de Cercs (Berguedà), Jesús Calderer, investigat per un delicte de prevaricació; Joan Casas, alcalde de Sant Feliu de Pallerols (CiU), investigat per suposats delictes de frau, prevaricació i tràfic d’influències, o l’alcalde de Santa Margarida de Mont-bui (Anoia), Teo Romero, encausat per malversació de cabals públics.

 

Mentrestant, al País Valencià, s’investiguen els batlles de la Vall d’Uixó (la Plana Baixa), Òscar Clavell, per malversació de fons; el de Sogorb (Alt Palància), Rafael Calvo, per desobediència continuada de la normativa que regula les festes de bous; l’alcaldessa de Benicàssim (la Plana Alta), Susana Marqués, o l’alcalde de Callosa de Segura (Baix Segura), a qui s’acusa d’un presumpte delicte de prevaricació. Pel que fa a les Illes, l’alcaldessa de Vilafranca de Bonany, Montserrat Rosselló, és investigada per despeses en contractacions de càrrecs municipals; el batlle d’Alaró, Joan Simonet, per assetjament laboral a una treballadora del consistori: i el de Pollença, Bartomeu Cifre, investigat per un cas relacionat amb la tramitació de les obres d’una urbanització.

 

La pregunta sovintejada és per què el que hauria de servir com a càstig opera com a premi. El politòleg Jordi Muñoz en va fer una aproximació en l’estudi «Corrupció: magnitud, causes i conseqüències», de l’Institut d’Economia de Barcelona (IEB, 2014). Allà afirmava:

 

«La persistència de nivells moderats o fins i tot alts de corrupció en democràcies establertes suposa un repte per a la teoria democràtica: si les eleccions són un mecanisme mitjançant el qual el principal (els ciutadans) pot controlar i sancionar l’agent (els polítics) quan aquests actuen en contra dels seus interessos, com és possible que la democràcia electoral sigui, sovint, un instrument ineficaç per evitar que càrrecs polítics s’apropiïn de recursos públics per a benefici privat? En rigor, els estudis empírics sobre la qüestió tendeixen a detectar un cert nivell de càstig electoral a la corrupció. La magnitud d’aquest càstig varia substancialment segons els casos, però sovint se situa en una franja aproximada d’entre el 4 i el 6 %, fet que acostuma a resultar insuficient per prevenir la reelecció de candidats implicats en activitats relacionades amb la corrupció. Aquest és un resultat, el del càstig limitat, bastant robust, que amb variacions s’ha donat tant als EUA, el Regne Unit, Polònia, el Japó, Itàlia, Espanya com, fins i tot, en un estudi comparat d’àmbit europeu (Bågenholm 2013). Tenint en compte la consistència de l’observació del càstig limitat, la pregunta rellevant, per tant, és en quines condicions els electors castiguen més severament els partits corruptes. Cal entendre els correlats d’aquesta variació en el càstig per identificar els mecanismes institucionals i individuals que poden contribuir a intensificar la severitat amb què els electors tracten els polítics implicats en corrupció.

 

En quines condicions, doncs, el càstig electoral és més sever? En primer lloc, l’evidència apunta que els electors no tracten de la mateixa manera tots els tipus de corrupció. Els votants perceben determinades pràctiques de corrupció com a beneficioses per a la col·lectivitat, ja que estimulen, com a mínim a curt termini, l’activitat econòmica. N’és un exemple proper els nombrosos escàndols de corrupció urbanística a l’Estat espanyol durant el període de màxima activitat immobiliària: un bon nombre d’alcaldes i càrrecs locals han estat acusats de requalificar de manera irregular terrenys no edificables, sovint a canvi de suborns. Tot i això, aquesta pràctica de corrupció tenia com a conseqüència immediata la intensificació de l’activitat immobiliària en el municipi i, per tant, els electors la podien interpretar com a beneficiosa per a la col·lectivitat, com a mínim a curt termini. De fet, Fernández-Vázquez, Barberá i Rivero (2014) en una anàlisi dels casos de corrupció d’àmbit local a Espanya, entre el 2003 i el 2007, consideren que aquest tipus de corrupció no genera cap càstig electoral; en canvi, en els casos en què el benefici és estrictament privat, i la corrupció no es pot percebre com a beneficiosa per al conjunt del municipi, els partits implicats perden de mitjana al voltant d’un 4,2 % del suport. Aquest resultat sembla que reforça una vella hipòtesi segons la qual els votants entren en una mena d’intercanvi amb els polítics corruptes, i canvien el seu suport polític per beneficis colaterals relacionats més o menys explícitament amb la pràctica corrupta. Així, ja sigui per proximitat ideològica, identificació partidista o per eficàcia en la gestió (a Llatinoamèrica és d’ús comú la dita «roba pero hace» per referir-se a polítics corruptes percebuts com a eficaços), els votants sovint estan disposats a fer els ulls grossos davant de pràctiques corruptes.

 

Un debat parcialment relacionat amb l’anterior és el de l’efecte moderador del cicle econòmic en el càstig electoral a la corrupció. Tradicionalment, s’ha defensat la hipòtesi que un context econòmic negatiu intensifica el càstig a la corrupció, ja que els votants en poden percebre amb més intensitat les conseqüències negatives. Així, quan la corrupció conviu amb el creixement econòmic, podem esperar menys càstig (Zechmeister & Zizumbo-Colunga, 2013 i Manzetti, 2007), ja que els votants poden estar disposats a «perdonar» o atorgar menys rellevància a la corrupció.

 

Tot i això, aquest patró dista de ser universal. En un estudi comparat entre Moldàvia i Suècia, Klanšja i Tucker (2013) consideren que la situació econòmica només actua com a moderadora del càstig en el cas del país amb nivells alts de corrupció. Així mateix, Riera et al. (2013) mostren com, en el cas espanyol, en les eleccions municipals del 2007, amb un context econòmic favorable, la corrupció va tenir molt més impacte electoral que en les del 2011, ja en plena crisi econòmica. L’argument dels autors és que en el context del 2011 la mala situació econòmica va contribuir a un càstig generalitzat dels partits de govern, que vadiluir el càstig específic en aquells municipis amb casos de corrupció.

 

Però potser l’argument principal de la literatura que intenta explicar el limitat càstig electoral a la corrupció sigui la informació. Sovint els votants no tenen accés a informació precisa i creïble sobre els casos de corrupció, i això representa òbviament un obstacle perquè puguin actuar en conseqüència a les urnes. […] El que resulta especialment interessant és que l’exposició pública de la informació sobre irregularitats té efectes negatius en els resultats de l’alcalde, sobretot en els municipis que tenen ràdios locals. Costas-Pérez, Solé-Ollé i Sorribas-Navarro (2012) també demostren, en el cas espanyol, que els casos de corrupció amb més repercussió mediàtica comporten un càstig electoral significativament més gran que els que no reben tanta cobertura mediàtica. A més, la intensitat de la cobertura mediàtica interactua amb la gravetat del cas (determinada judicialment) per produir un càstig encara més fort; cosa que suggereix que, amb una bona informació, els electors poden discernir entre casos fonamentats i infundats.

 

Tot i això, sovint la qüestió té a veure no tant amb la disponibilitat d’informació, com amb la credibilitat d’aquesta informació. Especialment en sistemes mediàtics polaritzats, els electors poden tenir accés a la informació, però aquesta està sovint esbiaixada o els votants la perceben com a poc creïble, i això en pot limitar l’efectivitat (WeitzShapiro & Winters 2014), perquè els votants tendiran a descomptar aquesta informació com a soroll partidista.

 

Quines implicacions es poden derivar de l’evidència acumulada? Encara que identificar reformes institucionals concretes és complex, podem pensar que qualsevol reforma que dificulti l’intercanvi propi del «roba pero hace», o que combati la percepció que determinats tipus de corrupció són positius per al benestar col·lectiu, aconseguirà fer més sever el càstig electoral. Una possibilitat en aquesta direcció podria ser utilitzar l’historial de transparència de les administracions locals com a criteri per a les transferències econòmiques d’altres administracions, i penalitzar les administracions amb responsables implicats en pràctiques de corrupció. Així mateix, aconseguir que els ciutadans disposin d’informació no esbiaixada i creïble sobre la corrupció pot contribuir significativament al càstig electoral. D’aquesta manera, un model d’auditories independents d’administracions locals similar al brasiler, si se’n garanteix una difusió àmplia dels resultats, podria contribuir a un millor funcionament de les eleccions com a mecanisme de control de la corrupció.»

 

Quin remei: millor prevenir que curar

La corrupció, finalment, és extremadament resistent. No existeixen varetes màgiques ni solucions en cinc minuts ni fórmules redemptores. Víctor Lapuente adverteix que «la corrupció es venç de forma lenta i, a vegades, indirecta». I assenyala les estratègies erràtiques de les darreres dècades: «Moltes de les grans campanyes contra la corrupció que hem vist arreu del planeta, sobretot des que a finals del segle xx la promoció del bon govern va esdevenir una prioritat dels organismes internacionals, han fracassat. Els emprenedors corruptes, tant del sector privat com del públic, s’adapten ràpidament a les noves regles del joc. I, en poc temps, han conquerit la flamant agència o l’oficina anticorrupció creada a bombo i platerets per netejar les institucions públiques ràpidament. En cinc minuts».

 

Per això, en primera instància, el primer que cal és el mapa, el diagnòstic, l’escenari, el camp de batalla: una idea més matisada, concreta i complexa dels vímets de la corrupció als Països Catalans, de la gran corrupció i de la seva base politicoeconòmica. La segona és la identificació dels forats negres i les llacunes. El mateix Lapuente situa la necessària reforma i despartidització de l’Administració pública –especialment, la local–, afegint com a peces clau la qüestió del finançament dels partits polítics, l’impuls a les polítiques públiques de transparència, una nova perspectiva penal, els canvis en el sistema electoral i el rol dels papers de comunicació com a elements imprescindibles per a una estratègia guanyadora. Més encara en un context de crisi cronificada, quan les corrupcions contribueixen a l’empobriment col·lectiu, frenen les possibilitats de recuperació econòmica, social i democràtica, dispersen recursos públics escassos cap a les elits i agreugen la degradació política.

 

Des d’aquesta perspectiva, el triple reclam de reconeixement, reparació i garanties de no repetició continua sent l’únic esquema eticocultural i sociopolític operatiu, i depèn de la repolitització de les classes populars, de la implicació col·lectiva en els afers col·lectius, de l’autoorganitzada ciutadania –de la cultura de la delegació a la de la democràcia directa– i de la defensa mancomunada del bé comú.

CompartirShare on FacebookShare on Google+Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn