Últims articles
 

Les altres corrupcions

Frau
[1271; del ll. fraus, fraudis “mala fe; engany’] [1282; d’origen
incert, però molt probablement del ll. hispànic *fragum “país
trencat, congost’, de la mateixa arrel del ll. frangĕre “trencar’] 1
Acció d’enganyar algú per procurar-se un avantatge en
detriment d’ell. 2 Acció contrària a la llei o als drets que en
deriven amb intenció de treure’n un profit.

Corrupció
[s. XIV; del ll. corruptio, -ōnis] 1 Acció de corrompre o
corrompre’s. 2 Desviar, viciar, pervertir.

Impunitat
[del ll. impunĭtas, -ātis, íd.] 1 Exempció de càstig. 2 Manca de
responsabilitat davant la llei. La impunitat és de dret quan
intervenen amnistia, perdó o prescripció, i és de fet quan hom
escapa a l’acció de la justícia per manca de proves suficients.

Aeroports sense avions, AVE sense passatgers, autopistes sense cotxes o un Castor rescatat. Hi ha una corrupció il·lícita, il·legal, delictiva, penalment punible. Però també hi ha d’altres corrupcions: sistèmiques, legals i quotidianes, pròpies d’una societat classista i cada cop més injusta i desigual. Altres corrupcions normalitzades que el que corquen és la democràcia: corrompent les possibilitats de benestar, cohesió i justícia social; minant el bé comú i el patrimoni públic –mercantilitzant-lo, externalitzant-lo, privatitzant-lo–, i que hipotequen el futur en base al que l’economista David Harvey anomena «l’acumulació per despossessió». Des d’aquesta perspectiva, dilema de les elits i del 99%, hi ha una altre dissort de corrupció politicoeconòmica, de base ideològica i alimentada pel neoliberalisme i l’auge del capitalisme del desastre, que el que perverteix i altera són les possibilitats de construir comunitats en llibertat i amb justícia social. En la via catalana d’aquesta «altra corrupció» podríem destacar, a tall d’exemple:

 

Retallades antisocials: 5.300 milions d’euros

5.300 milions d’euros en retallades, des de l’any 2010, que han desplomat els pressupostos públics de la Generalitat en un 20%. Les retallades han afectat, centralment, la sanitat pública, l’ensenyament i els serveis socials bàsics.

 

Rescat bancari: 15.000 milions d’euros

Mentre es produïen aquestes retallades, les pitjors des del final de la dictadura franquista, el forat que deixava la fallida de les caixes catalanes va pujar ja a 15.000 milions d’euros. Només el cas de Catalunya Caixa, el major escàndol financer, ha deixat una factura pública de 13.000 milions d’euros. El rescat global del sistema bancari espanyol s’ha apujat a 100.000 milions d’euros i ja ha costat 2.175 euros a cada ciutadà. Les ajudes directes del FROB han suposat 53.533 milions d’euros, dels quals només se n’han recuperat 2.666: un 4,9%. El FROB i el Govern Rajoy ja han donat per perduts 40.000 milions d’euros.

 

Deute fins a l’any 2108: 27.300 milions a la banca

Governs d’un color i un altre –convergents i tripartits– han endeutat aquest país fins a l’any 2108. Pagaments compromesos per als propers noranta-tres anys, segons la Sindicatura de Comptes, que s’han pactat de forma opaca en favor de grans constructores i financeres. El deute actual de la Generalitat ascendeix, a desembre de 2015, a 72.200 milions d’euros: un 35,3% del PIB. Segons dades obtingudes per la CUP, 27.300 milions es deuen a 120 bancs catalans, espanyols i internacionals, encapçalats per la Caixa (7.300M€) i el BBVA (7.100 M€). I, a més i mentrestant, s’han privatitzat infraestructures maldestrament –com ATLL– o a preu de saldo. És el cas de Túnel del Cadí (Tabasa), empresa pública rendible que donava beneficis. El Govern va vendre-la a Abertis i el banc brasiler BTG. Dos anys després, el banc brasiler va vendre la seva participació per 145 milions d’euros, i va obtenir una plusvàlua de 86 milions d’euros.

 

Sobrecostos en l’obra pública: 17.396 milions d’euros*

En relació amb aquest endeutament, el síndic Josep Pons, de la Sindicatura de Comptes, adverteix que les operacions de concertació publicoprivada per obra pública són d’una elevada complexitat; que presenten una important subjectivitat en l’anàlisi de la transferència de riscos; que són, en alguns casos, de difícil control; que suposen decisions que tenen efectes a vint-i-cinc anys o més quan, de fet, un govern s’escull per a quatre anys; que comprometen un volum de despesa de difícil modificació en el futur; que impliquen un trasllat intergeneracional de costos; que poden afectar el principi de transparència pressupostària; que hipotequen els pressupostos futurs; que decideixen per un període de molts anys un determinat model de gestió de les infraestructures; que generen elevats costos pel país i que i no es pot oblidar que les normes relatives al control del dèficit públic s’han adoptat tenint en compte l’interès general.

(* sobrecost respecte al previst de la suma conjunta de la L9 del metro, el canal SegarraGarrigues i l’eix Transversal)

 

Interessos del deute: 10.720 milions d’euros

El règim de deutecràcia que assota el sud d’Europa –els anomenats PIGS– impacta també en la conjuntura econòmica, les finances públiques i l’estructura social. Només en els darrers set anys, només en interessos del deute –és a dir, pura especulació financera a costa del sofriment d’aquest país–, hem transferit 10.720 milions d’euros als mercats financers, exactament el doble que totes les retallades sofertes. De fet, la «Conselleria del Deute» és, a l’ombra, la primera conselleria en despesa per sobre de qualsevol altra partida: 9.055 milions d’euros, sumant amortitzacions, interessos i pagaments diferits.

 

Extrema riquesa: 23.300 milions d’euros, patrimoni dels 20 catalans més rics

Els vint catalans més rics, segons la revista Forbes, acumulen un patrimoni net de 23.300 milions d’euros. Només una cinquena part de la seva riquesa (22,7%) equival a totes les retallades. El rànquing l’encapçalen: Isak Andic Mango (3.800 milions); família Carulla – Agrolimen Gallina Blanca (1.950 milions); Antonio i Jorge Gallardo Almirall i Landon (1.950 milions); José Manuel Lara Bosch (dep) Planeta i Antena 3 (1.800 milions); família Serra Farré Catalana Occident (1.700 milions); Sol Daurella Coca-Cola Iberian (1.600 milions); Víctor Grífols Roura Grifols (1.400 milions); Mariano Puig Planas Corporació Puig (1.200 milions); Ricardo Portabella Peralta accionista de Danone (1.050 milions); Carmen Thyssen-Bornemisza (900 milions); Enrique i Bartolomé Freire Arterta Megasa (750 milions); Carmen i Liliana Godia Abertis i Fersa (700 milions); Manuel Lao Hernández Cirsa (700 milions); famílies Botet, Elías i Carbó Caprabo (700 milions); Francesc Rubiralta Rubió Celsa (650 milions); Antoni Esteve Cruella Laboratoris Esteve (650 milions); Jordi Miarnau Barnús Comsa-Emte (475 milions); Alberto Palatchi Rivera Pronovias (450 milions); Josep Lluís Núñez Clemente Núñez i Navarro (450 milions); José Llorens Torra Epsa Internacional (425 milions).

 

Elusió fiscal: 35.500 milions d’euros en sicavs

Els estris legalitzats que són formes encobertes de frau fiscal (Sicav, 35.500 milions d’euros en 3.212 societats que tributen a l’1%), estris de noves onades especulatives (Socimi i fons voltors) i evidències del sistema tributari classista (EVTE).

 

Fons voltors: l’especulació que vindrà

S’anomenen fons voltors, fons corbs, fons pacients, fons distressed, fons oportunistes, fons private equity, i també fons sobirans, perquè darrere d’ells hi ha els taurons financers de sempre però també estats sencers com Qatar, la Xina o economies emergents. Més de cent fons especuladors ja estan actius a l’Estat espanyol. Lògica de sangonera: compren barat per vendre car. Sobrevolen immobles, infraestructures, patrimoni i deute públic i empreses enmig de les restes de crisi. Blackstone ja ha adquirit tot el paquet immobiliari de CatalunyaCaixa –a meitat de preu–, Texas Pacific Group ja gestiona ServiHabitat (la promotora de la Caixa) i Panrico és en mans d’Oaktree. Les dades més recents d’una nova onada especulativa a Barcelona desvetllen que el 40% de la compra de pisos de Barcelona la realitzen inversors estrangers i que el 70% de les operacions es realitza amb pagaments al comptat.

 

Aquesta perspectiva addicional de la corrupció legal –institucional, política i de base ideològica, arrelada en el fonamentalisme de mercat– s’endinsa en allò que el jesuïta Ignacio Ellacuría qualificava com a violència originària: «La injustícia estructural, la qual manté violentament –per mitjà d’estructures econòmiques, socials, polítiques i culturals– la major part de la població en situació de violació permanent dels seus drets humans». El jesuïta assassinat pel terrorisme d’estat apuntava: «La violència més greu, i l’arrel mateixa de tota violència, és la violència estructural; és a dir, la violència de la civilització del capital que manté la immensa majoria de la humanitat en condicions biològiques, culturals, socials i polítiques absolutament inhumanes: aquesta és la violència estructural fonamental».

CompartirShare on FacebookShare on Google+Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn