Últims articles
 

Finançament il·legal dels partits polítics

Una corrupció política, partitocràtica i sistèmica

«Jo només volia servir el meu partit» · Helmut Kohl

 

Panorama: sentències fermes per finançament il·legal pel casos Filesa, Turisme, Treball i Pallerols, i arxius com el cas Casinos, que acrediten, però, l’ingrés a CiU de 1.000 milions de pessetes els anys vuitanta. Processos oberts contra CDC –de Palau a Petrum– i el sumari de la Gürtel, amb els papers de Bárcenas impactant en tot el PP i una seu de Gènova reformada amb diner negre. El repertori del finançament il·legal ha estat divers –comissions, adjudicacions, empreses interposades triangularment, emissió de factures falses, diner negre–, però els dèficits en la transparència i el control públic encara s’arrosseguen: l’actual Llei de finançament dels partits polítics, reformada el 2012, no preveu els mitjans suficients per fiscalitzar les fundacions, cosa que les converteix en una de les portes d’entrada per al finançament irregular dels partits.

 

En el capítol del finançament irregular dels partits, com a patró de conducta europeu, és bo recordar el cas Spendenaffäre, l’escàndol de corrupció més greu de la història d’Alemanya. Els fets van saltar a la palestra el novembre de 1999, quan l’extresorer de la CDU (Unió Democràtica Cristiana), Walther Leisler Kiep, va admetre davant la justícia haver rebut el 1994 un maletí ple de diners a Suïssa. El benefactor era un conegut comerciant d’armes, Karlheinz Schreiber, que donava un milió de marcs en efectiu a la CDU dies abans que el govern de Helmut Kohl aprovés l’exportació de trenta-sis tancs Fuchs a l’Aràbia Saudita. A partir d’aquí, la justícia va rastrejar el lliurament de 100.000 marcs (50.000 euros) de la CDU a l’agrupació democristiana de Ludwigshafen, ciutat d’on Kohl era originari. Finalment, i després de les proves, l’excanceller alemany va confessar que, entre 1993 i 1998, la CDU havia rebut entre un milió i mig i dos milions de marcs en concepte de donatius i comissions il·legals. Kohl va justificar la irregularitat per les dificultats financeres de la CDU. «Jo només volia servir el meu partit», va esgrimir.

 

Portem a col·lació el cas alemany, perquè l’11 setembre de 2014, en el context de les tasques de la comissió Pujol, membres d’una delegació basca contactaven amb la CUP per explicar que, en una reunió amb un conseller nacional de CDC, els havia reconegut les comissions del 3% –«entre el 3% i el 5%»– en obra pública. Aquell conseller els havia dit més coses: que aquell model, a principis dels 80, els l’havia facilitat el PSOE de González que, al seu torn, havien rebut la idea de Guido Brunner, ambaixador alemany entre 1981 i 1991 a Madrid.

I és que el mal endèmic i el permanent forat negre del finançament dels partits polítics, la necessitat d’obtenir recursos i perpetuar, ampliar i reproduir la seva estructura, els han dut a buscar recursos de forma il·lícita o irregular. Així ho reconeixia el mateix Jordi Pujol en una entrevista al programa Àgora, de TV3, arran de l’esclat del cas Palau: «Si entrem per aquí, prendrem mal». El setembre de 2014, en compareixença parlamentària, l’expresident hi insistia: «Si es talla una branca, pot caure l’arbre sencer». I arran del cas Palau, l’aleshores president de la Fundació CatDem, Agustí Colomines, amenaçava amb «estirar de la manta, posar el país en crisi i convertir això en Itàlia».

 

Tanmateix, com assenyala el professor M. P. Koening, de la Universitat d’Estrasburg: «La qüestió essencial és conèixer perquè una societat o empresa finança un partit polític. La resposta lògica és que el generós donador busca en el partit –i en els poders públics que són ocupats pel partit– avantatges que, d’altra banda, no obtindria. Una actitud al llindar del dret penal i que condueix a una ruptura de la igualtat en la posició dels usuaris de qualsevol servei públic». Entre les principals pràctiques triangulars de finançament il·legal, i la seva modalitat catalana, podríem destacar com a pràctiques acreditades, recurrents, i sempre entrecreuades les següents:

 

A. Empreses interposades, facturació falsa, caixa en B

Consisteix en la creació d’empreses interposades i sistemes d’emissió de factures falses, a través de les quals es desvien cabals públics cap a les seves formacions, amb la connivència de càrrecs polítics o funcionaris públics. Aquesta ha sigut la finalitat de la trama Gürtel, ordida al País Valencià i a Madrid amb l’objectiu de finançar les campanyes del PP i dels seus dirigents, o la de la primera sentència contra el PSC-PSOE per la trama d’empreses Filesa, on va quedar acreditat el finançament del PSOE per 1.200 milions de pessetes, i que va acabar amb vuit condemnes a presó, tres d’elles a càrrecs socialistes, tot i que Josep Maria Sala només va passar 23 dies i 23 hores a la presó d’una pena de tres anys. Tres condemnats foren parcialment indultats, entre ells l’exdiputat Carlos Navarro. Un esment a part mereix la investigació –ja fa cinc anys– sobre els sobresous en negre a la cúpula del PP, provinents de les principals constructores que, a canvi, haurien rebut concessions d’obres públiques.

 

B. Cobrament de comissions

Aquesta pràctica de cobrar un tant per cent de cada contracte concedit i popularitzar la xifra del 3% consta ja en sentències fermes en el cas d’Unió Democràtica, i anirà properament a judici en el cas Palau, en què es jutja el pagament de 6’6 milions de Ferrovial a la federació convergent. Amb relació amb Unió, cal destacar l’escàndol que va representar el cas Turisme (2003), en què el traspassat Joan Cogul –es va suïcidar a les Filipines pròfug de la justícia– atorgava contractes per informes plagiats o de nul·la utilitat, desviava fons a empreses afins i, després, cobrava comissions per a Unió. En total s’estima que van manllevar un milió d’euros entre 1993 i 1995 del Consorci de Turisme de Catalunya, tot i que el forat ascendia a 5 milions d’euros per 2.800 informes fonedissos. El cobrament de comissions ha tornat a la palestra recentment arran del cas Petrum, en què estan implicats l’empresari Sumarroca i el tresorer de CDC, i on quedaria acreditat que l’antiga comissió il·legal s’ha transmutat ara, amb aparença legal, en donació suposadament voluntària a la fundació del partit. En l’operació van ser detinguts tres membres de CDC, un càrrec del govern –Josep Antoni Rosell, director general d’Infraestructures.cat– i empresaris de la construcció d’empreses com Teyco, Copisa, Grupo Soler, Rogasa i Oproler. Posteriorment fou detingut l’exalcalde de CiU per Anglès i marit de la màxima responsable de Transparència del Govern de la Generalitat, Núria Bassols, que fou cessada el gener de 2016.

 

L’estiu de 2015, la Fiscalia cloïa la qualificació del cas Palau i titllava la relació entre partit i empresa com un «pacte estable criminal» entre CDC i Ferrovial per finançar-se il·legalment amb comissions rebudes, presumptament, a canvi de la concessió d’obra pública com la Ciutat de la Justícia o la línia 9 del metro. Fiscalia valora en 6,6 milions d’euros les comissions rebudes a través de la trama del Palau de la Música, entre el 2000 i el 2008, sobre una base del 4% de l’obra adjudicada i considera que en la trama participaven «com a mínim» l’extresorer Carles Torrent –traspassat el 2005– i el diputat Jaume Camps, actual membre del CGPJ i contra qui no recau avui ja cap acusació perquè el delicte imputat ha prescrit. Segons l’escrit de Fiscalia, el presumpte cobrament de comissions hauria estat perfeccionat pel següent tresorer, Daniel Osàcar, per a qui Fiscalia demana set anys i mig de presó.

 

C. Tràfic d’influències

El tràfic d’influències ha operat com una de les pràctiques més freqüents: desenes de càrrecs públics han estat investigats o condemnats per aconseguir tractes preferencials cap a empreses o terceres persones a canvi de contraprestacions de tot tipus. Aquest va ser el cas de Josep Maria Cullell, exconseller d’Obres Públiques del govern Pujol, que l’any 1994 va pressionar l’alcalde de Sant Pere de Torelló per aconseguir que l’ajuntament requalifiqués i comprés una finca propietat del seu cunyat: Cullell no va ser imputat però va dimitir, alcalde i cunyat foren condemnats i el TSJC va declarar il·legal la requalificació. El seu relleu a la conselleria, Jaume Roma, va durar pocs mesos, perquè es va destapar que havia pagat a preu de saldo un xalet a un contractista a qui havia beneficiat quan dirigia el Servei Català de la Salut: la causa fou arxivada.

 

Un altre cas pendent de judici per tràfic d’influències és el cas ITV (2012), que investiga el presumpte pagament de comissions a Oriol Pujol, fill de l’expresident de la Generalitat, per part de diversos empresaris perquè influís en la normativa d’adjudicació de les estacions d’inspecció de vehicles a fi que en rebessin la concessió. Un dels polítics que més s’ha lucrat per aquesta via és l’expresident balear Jaume Matas. Aprofitant-se de la seva posició, l’expresident i alts càrrecs del seu executiu van concedir a l’empresa Over Marketing desenes d’adjudicacions entre els anys 2003 i 2007, per les quals van cobrar importants sumes de diners. Similar és el cas Brugal (2006), en què es jutja diversos regidors d’Oriola per intentar cobrar grans sumes de diners a canvi d’adjudicar a un empresari de la seva confiança el servei de recollida d’escombraries en aquesta i altres localitats alacantines.

 

D. Malversació de cabals públics

En el diagnòstic de les pràctiques irregulars cal afegir els casos de malversació de cabals públics per part de funcionaris i càrrecs de l’Administració. Des de la vessant més puntual, com emprar la targeta de crèdit del Parlament per a desplaçaments personals a Madrid –peça separada del cas Mercuri– de l’exdiputada socialista Montserrat Capdevila. Podria recordar-se aquí, com a contrapunt, el cas Toblerone de Suècia: l’exministra Mona Sahlin va dimitir per haver carregat a la targeta de crèdit institucional dues xocolatines per valor de 32,15 euros. Però, de les dietes abusives, excessives, irregulars o rutinàries –com es va acreditar en el cas arxivat de la Federació Catalana de Municipis amb regals de rellotges (setanta Calvin Klein, valorat cadascun en 200 euros) per un valor total de 14.000 euros, o en el cas Ibatur, del Govern Balear, en què es van computar despeses i consumicions en un local eròtic– hem passat a autèntiques usurpacions com el cas FGC (Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya). En condemna ferm,a l’Audiència de Barcelona va imposar penes de quatre anys i mig de presó als expresidents de FGC, Antonio Herce i Enric Roig, per malversació de 2,7 milions d’euros en la contractació il·legal d’un pla de pensions milionari: un mes després d’entrar a la presó, la Generalitat ja els va atorgar el tercer grau, que la justícia va acabar revocant. Així mateix cal citar el cas Emarsa (2010), al País Valencià, relatiu a l’Entitat Metropolitana d’Aigües Residuals SA (EMARSA), el president de la qual, Enrique Crespo, va signar contractes que incomplien la normativa sobre contractació pública, i va deixar un forat de 17 milions d’euros que va provocar la fallida d’aquest organisme.

 

En aquest àmbit, també Unió Democràtica torna a surar amb la doble sentència del cas Pallerols i el cas Treball. El cas Pallerols aclareix la desviació de subvencions de la UE des del Departament de Treball que acabaven a les arques d’Unió. Dinou anys després, Fiscalia i acusats van signar una sentència condemnatòria de conformitat que evitava la presó, obligava al retorn de 388.000 euros i declarava Unió responsable civil subsidiària. El secretari d’organització d’Unió, Vicenç Gavaldà, fou condemnat. En la segona peça, el cas Pallerols, es va condemnar Josep Maria Servitje –exsecretari del Departament de Treball i membre d’Unió– i l’empresari Víctor Manuel Lozano a quatre anys i mig de presó per malversació, prevaricació i falsedat documental i la desviació de 7,6 milions d’euros. Tots dos foren indultats pel PP el març de 2012, i van commutar la pena per una multa de 3.600 euros: es dóna la circumstància que Lozano ja havia estat condemnat pel cas Turisme.

 

E. Apropiació de cabals públics

Altres polítics, mentrestant, han incorregut directament en l’apropiació de cabals públics per satisfer la seva cobdícia personal en trames d’enriquiment personal. És el cas de Rafael Blasco, exconseller de Solidaritat i Ciutadania a la Generalitat Valenciana pel Partit Popular, que compleix sis anys i mig de presó per haver desviat fons destinats a projectes de cooperació a Nicaragua per adquirir immobles a València. Sense oblidar l’expresident de la Federació d’Entitats Andaluses de Catalunya (FECAC), Francisco García Prieto, acusat d’una presumpta apropiació d’1,7 milions d’euros obtinguts per mitjà de factures falses corresponents a les edicions de la Fira d’Abril entre els anys 2008 i 2013.

 

F. Llacunes legals en l’àmbit del finançament dels partits

Aquests i altres casos han posat en relleu les llacunes de la Llei de finançament de partits polítics (6/2002) i les seves successives reformes, la qual nno preveu suficients mitjans per fiscalitzar les fundacions vinculades als partits. Un extrem que ja va advertir l’Informe de fiscalització del Tribunal de Comptes de 2007, pel qual la majoria de partits polítics no eren precisament un model de transparència i d’independència respecte dels poders financers. Aquesta mancança tampoc no la va resoldre la reforma irregular del 2012 que posava el focus als partits i deixava intacta la fundació, el gran forat negre segons els experts. D’una banda, prohibia finalment la condonació de préstecs a partits polítics o establia l’obligació sense exempcions –l’any 2012– de presentar la comptabilitat al Tribunal de Comptes amb el risc de no cobrar subvencions. Però de l’altra, desplaçava el problema endèmic cap a les fundacions: eliminava el topall de 150.000 euros i deixava amb caràcter il·limitat les donacions privades que podien rebre les fundacions. Un fet que, l’any 2006, ja advertia el Tribunal de Comptes: «En los resultados de los últimos Informes se viene poniendo de manifiesto las relaciones que la mayoría de los partidos políticos mantienen con diversas fundaciones, entre las que hay que destacar las referidas a su constitución, a la concesión de préstamos o subvenciones de funcionamiento, a la adquisición de inmuebles por parte de la fundación y la posterior cesión de uso al partido, al ingreso en la fundación de las aportaciones realizadas por los cargos públicos y a la prestación de aval por parte del partido en operaciones de deuda suscritas por la fundación.»

 

G. Deutes bancaris i condonació de deutes

PSOE i PSC van assolir acords de condonació per un valor superior als 40 milions d’euros: la Caixa va perdonar 6,5 milions al PSC el 2004; la BBK, 21 milions al PSOE el mateix any; el Santander, 12 milions el maig del 2006, rere 19 anys d’impagaments. Després del primer tripartit, la Caixa va condonar a ERC un préstec de 2,7 milions d’euros que acumulava un 24% d’interessos de demora. I quan el PP gallec va tornar al poder el 1996, la Caixa Galicia li va condonar 2,6 milions. Segons el Tribunal de Comptes, entre 1993 i 2002 els consten condonacions per valor de 25,4 milions, entre elles 9,78 milions perdonats al PSOE pel BBVA.

 

Abans de la prohibició de les donacions anònimes, en el còmput global entre els anys 1987 i 2007, el 90% d’aquest tipus de donacions anònimes anaven a parar a les arques de CiU, PNB i PP. CDC (22,85 milions) i UDC (19,74 milions) encapçalaven el rànquing, amb 43 milions d’euros en donacions anònimes, el 40% del total. El PNB rebé 25 milions; el PP, 25 milions; el PSOE, 5,3 milions. Si sumem, però, totes les donacions privades –les nominals i les anònimes–, el rànquing de les dues dècades l’encapçala el PP, amb 48,03 milions davant els 8,89 del PSOE.

A finals de 2003, els partits polítics devien 206 milions d’euros a la banca: el PSOE, 64,5 milions; el PP, 40 milions; el PNB, 21 milions; Unió, 19 milions; IU, 14 milions; PSC, 13,54 milions; ICV, 12,55 milions; CiU, 9,08 milions; CDC, 4,49 milions; ERC, 270.524 euros, i la CUP ni un sol cèntim d’euro. En aquest context cal destacar la situació d’Unió Democràtica de Catalunya, abocada ja al concurs voluntari de creditors per impossibilitat de retornar els deutes milionaris contrets, que sumen 22,5 milions d’euros amb la Caixa com a principal creditor. L’administrador concursal de la fallida va a càrrec de Deloitte.

CompartirShare on FacebookShare on Google+Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn