Últims articles
 

L’economia global del delicte

En els angles cecs del capitalisme furtiu

Podríem categoritzar que el capitalisme ha après de la màfia tot el que la màfia creia que havia après del capitalisme. Podríem furetejar el capitalisme senil al segle xxi, allà on vuitanta persones tenen la mateixa riquesa que la meitat de la humanitat. Disseminar un món on, segons Saviano, «l’economia criminal és governada pels mateixos principis de concurrència i competència que governen l’economia legal».

 

S’ha escrit molt sobre el recurs a l’ús de la paraula màfia com a sinònim estricte d’un sistema de poder basat en l’abús, la violència i la imposició: si era exagerat, extemporani o ben ajustat. Als sumaris judicials ens remetem. A la trama dels fons reservats dels implicats en els GAL, l’informe final del Fiscal Anticorrupció clou definint l’entorn dels processats com el d’una «màfia on dir la veritat s’interpreta com una traïció». «Trama de cobdícia i brutícia», escriu el fiscal en l’escrit d’acusació del cas Hisenda. Arran de l’esclat del cas Saratoga, el fiscal descriu els fets com «al més pur estil mafiós de les pel·lícules d’El Padrino, Casino o Uno de los nuestros».

 

En l’informe L’Estratègia del Capital, de setembre del 2011, el Seminari Taifa fa una anàlisi aprofundida de la dimensió furtiva i delictiva del capitalisme global i en categoritza tres zones:

 

[La zona fosca] Mercats que operen entre la legalitat i la il·legalitat, com el tràfic de drogues, les armes, la prostitució i l’explotació sexual, el comerç de joies, així com l’anomenada «economia submergida».

 

[La zona grisa] Lògiques de mercat amb l’objectiu d’evadir capitals privats de persones, empreses i institucions financeres, i fins i tot determinades ONG i entitats religioses.

 

[La zona blanca] Lògiques de mercat que legalitzen dinàmiques pròpies del capitalisme furtiu.

 

El mateix informe, amb múltiples dades, recorda que «el tràfic il·legal de béns, persones i armes i recursos naturals genera dividends propers als 650.000 milions de dòlars anuals a escala global i perjudicava principalment a les nacions en desenvolupament […]» «El narcotràfic i el contraban són els dos filons més rendibles perquè generen prop de 320.000 i 250.000 milions de dòlars», indicava l’informe difós per Global Financy Integrity, una organització dedicada a propiciar polítiques més severes contra el blanqueig internacional de diner. L’estudi analitza la magnitud, els fluxos, la distribució de guanys i l’impacte del tràfic il·legal en dotze àmbits: drogues, éssers humans, fauna silvestre, contraban, òrgans humans, armes petites, diamants, petroli, fusta, peix, obres d’art i or. […] L’informe assenyala que sofisticades organitzacions criminals retenen usualment la major part dels dividends i esmenta com a exemple que els cocaleros de l’Amèrica del Sud a penes perceben el 2% del preu que paga el consumidor final [Es calcula que 200.000 milions són beneficis nets per als narcotraficants i 1.400 milions per als països productors.] Després de les drogues i els éssers humans, els béns il·lícits més rendibles són el tràfic d’òrgans de persones (32.000 milions de dòlars), el petroli (11.000 milions de dòlars) i la fauna silvestre (10.000 milions de dòlars)». Altres estimacions apunten que «les fugues il·legals de capitals oscil·len entre 600.000 milions i 1.500.000 milions de dòlars anuals, equivalents a un interval d’entre el 2% i el 5% del producte interior brut». Aquestes xifres es desglossarien de la següent forma:

 

· Entre 300.000 i 500.000 milions, pel tràfic de drogues

· Entre 150.000 i 470.000 milions, per contraban d’armes, persones i mercaderies

·Vora 100.000 milions d’euros, per la delinqüència informatitzada

 

Amb aquest rerefons, el filòsof Santiago Alba Rico ha escrit que «les crisis esborren la frontera, mai gaire marcada, entre capitalisme i màfia» al voltant de les dinàmiques poder-diner-poder i diner-poder-diner. Des d’aquesta perspectiva, i entenent que l’economia global del delicte i la colonització implementa alguns àmbits de l’economia catalana, cal fer-ne una mínima radiografia per deixar-ne constància, malgrat que aquest va ser un àmbit que la comissió Pujol no va poder abordar en profunditat. En tot cas, la presència detectada és la següent.

 

Màfies globals i crim organitzat

Es calcula que als Estats Units el crim transnacional organitzat mou anualment 311.000 milions d’euros, dels quals 100.000 són blanquejats en l’economia formal. A Catalunya -i, per extensió, a la costa dels Països Catalansestà detectada la presència de la màfia italiana des de fa anys, atreta aleshores per les facilitats de blanqueig, un règim penitenciari tou i una justícia gens especialitzada. Així com, amb posterioritat, la presència de la màfia d’origen rus, georgià i ucraïnès: tres operacions –Avispa, Marmol Rojo i Troika– en van evidenciar la penetració. La Policia de la GeneralitatMossos d’Esquadra n’ha desarticulat, en els darrers anys i segons dades oficials, 47 trames, han detingut 754 persones i n’han identificat 1.036.

 

A Catalunya, el 2013 es van detectar 131 grups criminals, un de cada tres dels localitzats a tot Espanya, davant dels 123 comptabilitzats l’any 2012. El 70% penetra empresarialment a través d’estructures mercantils i es considera que un 5% dels homicidis comesos a Catalunya hi tenen a veure.

 

En relació amb l’Estat espanyol, les darreres dades facilitades pel Ministeri de l’Interior, el febrer de 2016, identifiquen 445 grups de crim organitzat, dels quals en foren desarticulats 274: 5.936 persones detingudes i 18.643 persones més investigades. Dels 445, 123 es dedicaven al tràfic de cocaïna, 85 al d’haixix, 69 a robatoris amb força, 48 a estafes, 25 a l’explotació social, 25 al tràfic de drogues sintètiques, 21 al blanqueig de capitals i 18 a l’heroïna. Els principals focus d’activitat estaven detectats a Madrid i Barcelona, però també a València i Alacant. En el decurs d’aquelles operacions es van confiscar –per valor de 128 milions d’euros– 1.657 vehicles, 153 embarcacions, 10 avions, 309 armes de foc, 3.930 mòbils, 26,5 milions d’euros i 169 immobles. Els decomisos de droga es van saldar, segons les mateixes fonts oficials, amb 17 tones de cocaïna (el 43% de tota la droga confiscada a la UE i el 5% a escala mundial) i 190 tones d’haixix (el 70% de la UE i el 23% global).

 

Màfies italianes

Fins a vint clans italians de diferents màfies s’han instal·lat a la costa catalana.

Cosa Nostra –Costa Nostra–, a través dels clans Spadaro i Benedetto Santapaola, dedicats al blanqueig de capital a través de consultories i assessorament d’inversions internacionals. Clans especialitzats en impostos i assumptes fiscals.

 

Ndrangheta, amb els clans Di Giovanni, Sarraino, Montelo, Stephano i Mazzaferro, especialitzats en el tràfic de drogues a gran escala a través dels acords amb els clans colombians i mexicans, com el de Sinaloa –l’advocat Piqué Vidal ha reconegut judicialment que va blanquejar diner d’aquest entramat delictiu: li demanaven nou anys de presó i en va pactar amb Fiscalia només un). A Barcelona, Cosca Piromalli-Molè i a València, Cosca Maesano-Pavgliani-Pangallo.

 

Camorra. Famílies del barri Secondigliano de Nàpols i del clan Diprofito, dedicades al blanqueig a través de pizzeries i botigues delicatessen de productes italians. També hi ha presència detectada de l’Alianza de Secondigliano i els clans Di Lauro, Contini, Frizierro, Licciarti i Ascione. A València, el clan de Falco.

 

Sacra Corona Unita. Amb epicentre a la regió de Puglia, és coneguda com la quarta màfia i està relacionada amb el tràfic de drogues, la prostitució i el blanqueig de diners.

 

Màfies d’origen rus, georgià i ucraïnès

S’ha detectat la presència de membres de sis organitzacions criminals originàries de repúbliques de l’antiga URSS ubicades, sobretot, a Barcelona, el Maresme, la Costa Brava i el litoral de Tarragona. L’activitat més important que duen a terme és el blanqueig de capital a través del sector immobiliari. Les principals són la Krivoyrogskaia, originària de la ciutat de Krvoy Rog (Ucraïna), i la Kutaisikaia, originària de la ciutat de Kutaisi (Geòrgia). A diferència de la màfia italiana, aquestes sí que han contactat amb alts nivells de l’esfera política, institucional i policial. Alguns d’aquests contactes van posar-se en evidència amb el cas Clotilde: les relacions de l’exalcalde de Lloret amb el mafiós rus Andrei Petrov que, investigat pel Departament d’Estat dels EUA, va provocar també la intervenció –i dissolució– de Banca Privada Andorrana, on Petrov tenia dipositats 50 milions d’euros. Abans, en l’àmbit relacional i sense rellevància penal, s’havien conegut les relacions de l’exconseller Antoni Fernàndez Teixidó amb el mafiós georgià Malchas Tetruashvili, que regentava nombrosos locals a les Rambles de Barcelona. L’exdiputat de CiU, trotskista en la lluita antifranquista, havia signat un contracte d’assessoria empresarial per valor de 8.333 euros mensuals amb Tetruashvili. Els cables de Wikileaks també van posar al descobert les queixes del fiscal espanyol José Grinda contra el bufet català d’advocats Cuatrecasas. En un cable filtrat, el fiscal demanava: «Per què Cuatrecasas defensa constantment membres de la màfia russa?».

 

Finalment, el darrer exemple implica el subdelegat del Govern espanyol a Catalunya, Eduardo Planells, que fou detingut –amb dos funcionaris més– en el marc de l’operació Vespa contra la màfia russa del 2007. En aquesta operació es va investigar, precisament, el capo Tetruashvili, que havia conegut per mediació de Fernández Teixidó. Després de set anys de diligències, el jutge va arxivar la causa el juny de 2005, però la Fiscalia va recórrer la decisió i va mantenir l’acusació de suborn, prevaricació i falsedat documental adduint que «el señor Planells dio un trato arbitrario e injustificado a favor del imputado Malchas Micky Tetruashvili, aleccionando a funcionarios que eran sus subordinados para que tramitaran favorablemente y/o con una preferencia que nos les correspondía diversos expedientes presentados en nombre de empresas propiedad del señor Tetruashvili, y requiriendo a funcionarios, también subordinados, para que tramitaran determinados expedientes según la conveniencia y directrices del dicho señor Planells».

 

Tríades xineses

Estan dedicades a la immigració clandestina, al tràfic de mà d’obra i a la violació de drets laborals. Són organitzacions piramidals, d’estructura empresarial, dedicades al xantatge a la immigració clandestina –a la qual poden cobrar 16.000 euros–, al blanqueig de capital, al tràfic de mà d’obra, a l’explotació sexual i a la violació de drets laborals en condicions infrahumanes i insalubres. Des del primer semestre de 2014 se n’han localitzat 179 locals a Catalunya. La majoria de les víctimes provenen de Fujian, una de les zones més pobres de la Xina. Es calcula que només a Barcelona hi ha una seixantena de prostíbuls controlats per aquestes màfies. Un dels grups desmantellats el dirigia Hai Lin, detingut en l’operació Turandot: es van escorcollar trenta-tres locals, incloent-hi quinze bordells amb un centenar de prostitutes, sis de les quals eren menors de divuit anys. «Hai Lin –recorda el periodista Enric Borràs al diari Ara– va passar un any i mig en presó preventiva però, tot i que el fiscal reclamava cinquanta anys de presó, l’Audiència de Barcelona el va acabar absolent dels principals delictes i va tornar al carrer, a refer la xarxa mafiosa».

 

Altres tipologies

Menció a banda mereixen realitats com la dels Hells Angels, Bandidos Motor Club, Comancheros Motor Club o els Casuals. Però també la màfia internacional del joc, amb la qual reiteradament s’ha vinculat als promotors –Stanley Ho– del projecte fallit Barcelona World o del fallit EuroVegas -Sheldon Adelson.

 

Corrupció policial en els àmbits del proxenetisme i el tràfic de drogues

També cal rememorar, ni que sigui breument, l’àmbit de la corrupció al si dels cossos policials. Alguns detalls d’aquesta dimensió es poden sintetitzar en el cas UCIFA (1992) –els màxims comandaments de la lluita antidroga implicats en trames de narcotràfic–, el cas Màximo

Blanco (1999) –el número 2 d’Intxaurrondo enxampat a Sant Carles de la Ràpita amb 6.000 quilos d’haixix– o el cas Saratoga –una part dels alts comandaments de direcció de la policia espanyola destinada a Catalunya, implicats en la xarxa de prostíbuls Rivera i Saratoga, en un context on el negoci del proxenetisme mou anualment a l’Estat espanyol 18.000 milions d’euros (Cantarero, 2010). Arran de l’esclat del cas Saratoga, en què foren condemnats un comissari, dos inspectors i dos agents –el Suprem els va rebaixar substancialment la pena–, la Fiscalia descrivia la trama i actitud dels policies corruptes com a propis del «més pur estil mafiós de les pel·lícules El Padrino, Casino o Uno de los nuestros».

 

En l’àmbit dels Mossos d’Esquadra, resta encara oberta la investigació sobre el cas Macedònia, que s’investiga des de l’any 2009 i on es constaten els límits difusos de la lluita contra el tràfic de droga i la guerra entre cossos policials. Tres membres de cos –un sotscap de la comissaria de Vilanova, un subinspector i dos agents– estan investigats per les relacions amb el narcoconfident Manuel Gutiérrez Carvajo. De la investigació també es deriva la relació del narcoconfident amb el periodista Carlos Quílez, director d’Anàlisi de l’Oficina Antifrau de Catalunya, a qui hauria avançat el pagament d’una moto d’alta cilindrada. El jutge va arxivar la causa per suborn: considerava que el préstec –produït abans que fos nomenat– era reprovable socialment però no penalment des de la perspectiva de la «necessitat de preservar la funció pública». La triangulació policial prèvia similar ja va acabar en judici el 2000: quinze agents foren processats per ordir, amb tres confidents, transaccions de droga que acabaven amb èxit policial. Setze anys després, el juny de 2016, es tancava la causa i es dictava el sobreseïment provisional.

 

Finalment, el darrer exemple recent és la concessió ràpida i sobtada de pensió vitalícia atorgada a Víctor Bayona i Bakari Samyang, agents prejubilats de la Guàrdia Urbana de Barcelona, tot just després de ser condemnats a dos anys i tres mesos de presó per les tortures infringides a Yuri Sarran. La jubilació daurada –el 100% de la seva nòmina– se’ls va atorgar amb celeritat emparant-se en una suposada baixa psicològica. Els agents estan implicats també en l’escàndol del 4-F i cobren entre 1.600 i 1.800 euros mensuals de jubilació, amb 35 i 38 anys respectivament. En l’escenari català, la rèplica es podria exemplificar en tres noms: l’advocat Joan Piqué Vidal, l’empresari portuari José Mestre i el comandament de la Guàrdia Civil Máximo Blanco. Tots tres han estat condemnats amb relació a les grans xarxes de tràfic de drogues que operen als Països Catalans, l’Estat espanyol i el sud d’Europa.

 

Sobtades pensions vitalícies: impunitat, política d’Estat?

El cas dels dos agents de la Guàrdia Urbana de Barcelona pensionats de per vida després de ser condemnats per tortures va obrir l’hemeroteca de l’error i la via ràpida a la impunitat en processos exprés paral·lel i sobtats dictàmens mèdics d’inutilitat «psicofísica». Malauradament no era ni la primera vegada que passava ni una estranya excepció: un tracte similar havia estat concedit pels responsables polítics en escàndols que van sacsejar la societat –el cas GAL, el 23-F o el cas UCIFA, per citar només tres exemples paradigmàtics. Aquests casos revelen un circuit planificat que condueix directament a la impunitat efectiva i retribuïda dels condemnats. En tots tres casos, a més, esdevé la mateixa concurrent: una ràpida baixa mèdica permanent que obre les portes a una jubilació d’or. Agents policials condemnats per terrorisme d’estat, per colpisme militar, per tortures cruels o per narcotràfic corrupte, que sobtadament emmalalteixen; que sobtadament reben una pensió de per vida. A tots, encara avui, els paguem la jubilació.

 

Pensió per als assassins de Lasa i Zabala

Amb els dos guàrdies civils condemnats en ferm com a autors materials de l’assassinat i enterrament amb calç viva dels refugiats bascos Joxean Lasa i Joxi Zabala, el desembre de 1983, es va reproduir un idèntic patró de conducta. Tot just abans de fer-se efectiva la condemna i ser expulsats de la Guàrdia Civil, el 1995, la Subdirecció General de Costos de Personal i Pensions Militars de la Direcció General de Personal del Ministeri de Defensa va reconèixer a Enrique Dorado Villalobos i Felipe Bayo Leal una pensió extraordinària vitalícia per «inutilitat física» de 1.800 euros mensuals –la màxima permesa–, després d’uns informes mèdics alterats per la cúpula militar benemèrita.

 

La sentència del cas Lasa Zabala, per exemple, recorda que, en el cas de Dorado Villalobos, l’informe el va emetre finalment «el Tribunal Médico Superior de las Fuerzas Armadas, al que había recurrido el interesado por no estar conforme con los informes emitidos por Tribunales Médicos de rango inferior». Dorado i Bayo –que van complir només sis anys d’una condemna de setanta-un anys per a cadascú– formaven part dels grups d’elit AT-1 d’Intxaurrondo, sota comandament del general Rodríguez Galindo, en la guerra bruta contra ETA. Cal recordar que els condemnats dels GAL han complert, com a mitjana, un 10% de la pena imposada. Rodríguez Galindo en va complir cinc d’una pena de setanta-cinc, i l’exgovernador civil de Guipúscoa, el socialista Julen Elorriaga, no en va complir ni un 3%: condemnat a nou-cents mesos de presó, en va complir només dinou. Rodríguez Galindo, per motius de salut, només va complir cinc dels setanta-cinc anys de condemna.

 

Tots els colpistes del 23-F, pensionats

Menció especial mereix el tracte rebut pels guàrdies civils condemnats a trenta anys de presó –que mai van complir– per l’intent de cop d’estat del 23 de febrer de 1981. Antonio Tejero, el general Alfonso Armada, o el coronel José Ignacio San Martín, cobraven la màxima pensió que reconeix la Direcció General de Classes Passives. I no només ells. Altres oficials com Ricardo Pardo Zancada –que va assaltar el Congrés amb cent vint soldats de la Cuirassada Brunete–, Miguel Manchado, José Luis Abad i Jesús Muñecas –que el 1994 organitzava homenatges a Tejero– van perdre l’uniforme, però reben pensions de més de 1.500 euros i se’ls van computar els triennis per incrementar-los les quantitats a percebre. El comandant José Luis Cortina és a la reserva amb 1.500 euros remunerats que són compatibles amb l’activitat privada. Antonio Tejero cobra, avui, la màxima pensió militar que reconeix la Direcció General de Classes Passives. Mai va complir els trenta anys als quals fou condemnat pel cop d’estat. Els ja morts Milans del Bosch, Torres Rojas, Ibáñez Inglés i Mas Oliver van deixar pensió a les seves vídues i, en algun cas, l’habitatge militar que ocupaven.

 

Dels tinents de la Guàrdia Civil que van participar en el «cop contra la democràcia» van acabar sent tinents coronels en actiu Jesús Alonso Hernáiz, César Álvarez Fernández i Pedro Izquierdo Sánchez. Vicente Carricondo és comandant i Vicente Ramos Rueda —el mateix que va sacsejar Gutiérrez Mellado— es va retirar amb la graduació de comandant. Tots van participar en l’homenatge a Tejero el 1994. A la reserva també han passat graduats com a tinents coronels Francisco Acera i Juan Pérez de la Lastra. Carlos Lázaro Corthay es va retirar com a coronel i Manuel Boza, com a capità. A més, els condemnats del 23-F que no van perdre l’uniforme van ser guardonats amb la Cruz de San Hermenegildo, que va incrementar-los en 12.000 pessetes la jubilació mensual.

 

Narcotricornis amb jubilació d’or

En l’antologia de la impunitat, però, sobresurt, el 1992, el cas més gros de corrupció vinculada al narcotràfic en el si de la Guàrdia Civil. L’anomenat cas UCIFA certificava que els majors responsables de la lluita antidroga estaven implicats directament en el tràfic. El 1999, però, el Ministeri de Defensa va concedir una pensió vitalícia al coronal Pindado, cervell de la trama i investigat per la mort de la membre d’ETA Lucia Urigoitia, morta d’un tret al clatell a boca de canó quan era detinguda. Un altre dels condemnats, el guàrdia civil Doroteo Gómez Porras, va abandonar el cos. Però no a qualsevol preu: se li va concedir, aleshores, una pensió vitalícia de 150.000 pessetes –900 euros– per «pèrdua d’actituds psicofísiques». Els condemnats del cas UCIFA no van complir ni un 15% de les condemnes imposades, a penes un any dels vuit que dictava la sentència.

CompartirShare on FacebookShare on Google+Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn