Últims articles
 

Determinants i condicionants

Contrallums: de contrastos, condicionants i contradiccions

 

Tot i que hi ha estudis que ja ho han abordat en profunditat, el context econòmic, l’arquitectura institucional, la cultura política dominant, la baixa qualitat democràtica o l’escassa participació social són condicionants i determinants generals dels graus de corrupció política i frau econòmic En el cas de l’Estat espanyol i els Països Catalans, se sortia d’una dictadura genèticament corrupta, amb la reproducció de velles elits i la incorporació de noves –també locals, també autonòmiques– nascudes d’un pacte per dalt i en un context econòmic que, a partir de la dècada dels noranta, va pivotar en la cultura del pelotazo, la tupinada i els nous rics, relligada de seguida amb la febre de l’or immobiliari i especulatiu. La dinàmica del poder i del diner –agreujada per la més salvatge lògica neoliberal– va configurar unes elits extractives i uns interessos –«negocis eren beneficis i política eren tractes mercantils: vet aquí el cercle elemental, la porta giratòria de l’oasi català –i per sota corria el negre reguerol de la corrupció impune», com escriu Julià de Jodar– que han socarrat la realitat.

 

En unes recents jornades celebrades a Barcelona –Corrupció: magnitud, causes, conseqüències, organitzades per l’Institut d’Economia de Barcelona–, la catedràtica Miriam A. Golden, de la Universitat de Califòrnia, concloïa que «no hi havia una solució institucional per a la corrupció», que a l’Estat espanyol «implicava relativament poca gent en decisions que escapen del control de l’opinió pública» i que l’alt risc es concentrava «en la construcció, l’ús del sol i l’obra pública», i afectava «els sectors més vulnerables de l’economia». Golden cloïa sintetitzant –des d’una cultura política anglosaxona– que progrés social, institucions polítiques democràtiques, mitjans de comunicació lliures i un poder judicial independent interactuaven clarament per moderar i dominar la corrupció política.

 

 

Corrosió, corrupció, poder

Per Enric Juliana, els darrers escàndols de corrupció a l’Estat espanyol ratificarien les noves tesis sobre el paper corrosiu que poden assolir els grups dirigents. Noves tesis o noves codificacions, de l’antiga oligarquia a l’actual i popularitzada casta: les exposades per Daron Acemoğlu i James A. Robinson a Por qué fracasan los países (2012, Deusto) i La Casta. De cómo los políticos se volvieron intocables (2008, Capitán Swing), de Gian Antonio Stella i Sergio Rizzo. El primer –que assaja sobre els orígens del poder, la prosperitat i la pobresa– no és gens determinista: ni geografia, ni climatologia, ni religió, ni llegat cultural ni tan sols els antecedents històrics són absolutament clau per ubicar els països vora el benestar o vora la pobresa. Per tots dos la clau és la qualitat de les institucions polítiques inclusives o, dit d’una altra manera, el control del poder real. A La Casta –multivendes a Itàlia i que podria rememorar alguns passatges del «ritme de vida» de la vida política espanyola– es fotografia el drama politicoinstitucional italià fins a la seva deriva berlusconiana: una classe política d’intocables farcida d’escandalosos casos de corrupció, clientelisme, abusos, malbarataments i finançaments il·legals. Dues tesis –elits extractives, casta– no gaire allunyades de l’argument principal del jutge antimàfia Roberto Scarpinato: la conquesta de l’Estat per grups privats que alteren i perverteixen l’interès general i el bé públic.

 

Alguns dilemes per resoldre

Però des d’un pessimisme antropològic, aquests són alguns dels dilemes pendents de resoldre que –en el nostre entorn polític i atesa l’estructura econòmica i la baixa qualitat i pràctica democràtica– poden fer remoure les coses, canviar-les i, sobretot, comprometre’ns a fer-li difícil –i a poder ser, impossible– la vida a una corrupció que dinamita el bé públic, esbotza el patrimoni comú i mina tota confiança. Són reflexions de caràcter general, vinculades a allò après durant les tasques de la comissió Pujol.

 

Redistribució del poder democràtic versus concentració en les elits

El moll de l’os, finalment, rau en la concentració del poder –econòmic, financer, partitocràtic i mediàtic–, la seva desigual distribució i la prevalença adulterada de vendre com a interessos generals el que són interes sos particulars: del rescat bancari al rescat de Castor. «Hi ha democràcia on manen els pobres», escrivia Artistòtil. I Fèlix Millet etzibava en la seva època daurada: «Som quatre-cents i sempre som els mateixos». L’alternativa rau, doncs, en un projecte polític democràtic que redistribueixi socialment el poder i n’eviti el monopoli en poques mans. Més encara en un context on la sobirania dels pobles i la dignitat de les persones res tenen a veure ja amb la sobirania dels estats i dels mercats.

 

Transparència versus opacitat (Administració pública)

En relació amb l’exercici del poder, la gestió pública, l’accés al dret a la informació i la seva regulació efectiva. A l’Estat espanyol, la Llei de Transparència es va aprovar el 2013 i a Catalunya, el 2014. A Suècia, en canvi, la primera llei de transparència data del 1766. Un cop aprovades, però, resta pendent de veure com s’apliquen aquestes lleis i el seu grau de compliment en unes administracions poc avesades a la cultura de la transparència. De les 51 mesures anunciades pel Govern el febrer del 2013, només se n’ha complert el 7,8%. Però és obvi que la llum és el millor desinfectant. El reclam de transparència –que en el fons, avui, neix d’una arrelada desconfiança– inclou també el control i informació sobre els lobbies que incideixen per assolir polítiques i decisions favorables als seus interessos. En aquest sentit, la confiança democràtica encara està per reteixir, atès que la democràcia –avui, ara, aquí– no respon pas als interessos i necessitats de la majoria.

 

Rendició de comptes versus laxitud (arquitectura institucional)

Avançar cap a sistemes d’integritat requereix necessàriament òrgans de control independents, operatius i eficaços. La lluita inacabada –inacabable– contra la corrupció reclama un disseny institucional contraequilibrat que controli de forma efectiva i real l’exercici del poder. A Catalunya, aquests òrgans haurien de ser la Sindicatura de Comptes, l’Oficina Antifrau i el Síndic de Greuges.

 

Eficàcia versus negligència (equips i dispositius judicials i policials)

No es pot anar a una guerra amb un escuradents. L’evolutiva sofisticada dels fraus contrasta amb els endarreriments manifestos: calen equips–judicials, en fiscalia, en investigació policial– i estris especialitzats en delinqüència economicofinancera.

 

Prevenció versus passivitat (polítiques públiques)

Les polítiques públiques orientades a la prevenció han de ser proactives i no pal·liatives i limitar-se al lament. La llum i els taquígrafs esdevenen el millor antídot.

 

Participació versus elitisme (qualitat democràtica)

L’antídot més eficaç contra la corrupció és, a parer de la CUP, la participació política directa de la ciutadania en els afers col·lectius, enfront de la lògica delegativa de la democràcia formal representativa, que ens converteix en mers espectadors, electors i consumidors frustrats.

 

Severitat versus impunitat (rigor penal i principi d’igualtat davant la llei)

La impunitat efectiva, el tractament privilegiat, l’absència de càstig o els insultants rigors d’una justícia classista –qui paga eludeix presó– alimenten la cultura de la immunitat de les elits extractives. El missatge social és inapel·lable: cauen dempeus a tota hora perquè si són ells qui la fan, mai la paguen i mai no passa res o passa massa poc.

 

Exigència versus indolència (voluntat política)

La minimització, la banalització o l’autojustificació per part dels partits polítics implicats en casos de corrupció contribueixen a un clima d’indolència i resignació davant la persistència de pràctiques irregulars o delictives. En aquest sentit, el recent informe de l’Oficina Antifrau recorda que en el decurs de la comissió Pujol: «…hem detectat en alguns testimonis un alt grau de tolerància cap a conductes èticament reprovables, amb el pretext de quedar fora de l’òrbita penal. En són exemples: considerar un “tema menor” fer regals amb diner públic; considerar apropiat “donar veus” entre companys de partit com a mètode per “contractar la persona adequada” per a un lloc públic; justificar les anomenades portes giratòries perquè “hi ha caigut tothom”, trobar normal “tenir un raconet a fora”. Expressions com aquestes no són més que mostres de normalització de pràctiques irregulars que conformen un relat de justificació, acceptació o resignació cap a maneres de fer.»

 

Reprovació social versus tolerància (social)

També les actituds socials davant la corrupció –sovint connivents en època de creixement econòmic o indignades en context de crisi– són un factor clau i fonamental per al rebuig social, posteriorment el polític i, finalment, per a l’efectivitat de la reprovació penal. En aquest sentit, l’ostracisme continua sent la més severa de les condemnes.

 

Periodisme versus silenci (mitjans de comunicació)

Hi ha hagut una arquitectura muda, una llei no escrita del silenci i un rol pervers, pràcticament còmplice, dels grans mitjans de comunicació. També, en aquest sentit, hi ha hagut corrupció periodística, on el quart poder –lluny de vigilar els altres tres– n’ha esdevingut una part indestriable. Només mitjans alternatius, periodistes de referència i dinàmiques de periodisme d’investigació han aconseguit esquerdar el mur «del que passa malgrat mai passi».

 

Ètica versus anòmia (cultura i educació)

Finalment, i és obvi, la corrupció afecta i arrela en la condició i naturalesa humana, capaç del sublim i del terrible. Però això impacta directament en l’àmbit de l’educació, la pedagogia i els valors, com a estri fonamental en un context neoliberal on es va imposar la llei de la selva del «campi qui pugui», es va estendre la compulsió consumista de «tot i ara» i es va anul·lar tota perspectiva col·lectiva i comunitària.

CompartirShare on FacebookShare on Google+Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn