Últims articles
 

De la indústria del frau fiscal

Frau, evasió, elusió: un patró de conducta de les elits

És ben cert que la dimensió del frau fiscal s’ha cosificat els darrers mesos en la figura de l’expresident de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, i en l’ocultació durant trenta-quatre anys, per part de la nissaga, de comptes opacs amagats a Andorra. Un cas catàrtic que va despullar també els negocis del seu primogènit, Jordi Pujol i Ferrusola, que hauria mogut 32,4 milions d’euros a comptes de tres entitats bancàries i, segons l’Agència Tributària, els hauria remès a Suïssa, les illes Caiman, Liechtenstein i altres paradisos fiscals. Però, en perspectiva global, el cas Pujol –més enllà del seu evident cràter polític– no deixa de ser un cas més que ens desvetlla la dimensió real del frau fiscal: 16.000 milions anuals en el cas català, segons les estimacions més persistents, en una pràctica afavorida per l’absència d’una cultura tributària sòlida i la manca d’instruments de control eficients. Un frau que costa aproximadament 1.000 euros l’any a cada català.

 

Segons el Sindicat de Tècnics del Ministeri d’Hisenda (Gestha), són les grans fortunes i patrimonis les que cometen el 72% del frau fiscal a l’Estat espanyol. De fet, el 95% de les empreses de l’IBEX 35 reconeixen operar també a través de paradisos fiscals, amb 357 societats pròpies o participades. A Catalunya, però, segons els seus càlculs –estimacions, tractant-se d’economia opaca– el frau representa 16.000 milions d’euros anuals, un 24,5% del PIB català, i a l’Estat espanyol, 89.000 milions d’euros, de manera que un de cada quatre euros s’escapa del control fiscal. Una xifra que se situa deu punts per sobre de la mitjana europea. En paral·lel, cal subratllar que a l’Estat espanyol l’economia submergida representa el 24,8% del PIB. Gestha denuncia fa anys que «s’està perdent la batalla contra el frau fiscal amb una estratègia clarament equivocada», amb una legislació laxa i una política governamental que fa anys que posa la lupa «sobre les rendes del treball, dels autònoms i de les microempreses en comptes de perseguir les grans bosses de frau» alenades per les grans fortunes i les grans empreses, principals responsables d’un frau massiu del qual hi ha símptomes rellevants. Segons dades oficials, a l’Estat espanyol hi ha 3.299 persones que disposen d’un patrimoni superior als 10 milions d’euros, però només 729 persones van declarar tenir un patrimoni superior a aquella xifra.

 

Els inspectors d’Hisenda estimen que el valor dels patrimonis ocults a tot el món a paradisos fiscals s’ubica en una forquilla d’entre 16,3 i 24,8 bilions d’euros, dels quals 9 bilions d’euros estan registrats als cinquanta principals bancs privats mundials.

 

De sandvitxos holandesos, dobles irlandesos, truites i mariachis

En la sistemàtica del frau, l’evasió i l’elusió fiscal –aquesta darrera, perfectament legal, com va reconèixer Deloitte al Parlament– hi ha diversos mecanismes, organitzats industrialment –i se’n parla ben poc– des d’assessories, gabinets i despatxos de luxe. Des del sandvitx holandès –la creació empresarial d’una filial a Holanda per tributar menys impostos i, des d’allà, desviarne una part al paradís fiscal de les Antilles–, emprat per la nissaga Carulla, per exemple; passant per la truita o frau carrusel –una sistemàtica delictiva de frau amb relació a l’IVA– que consisteix en transaccions a Europa –en compres sense IVA– que són venudes a l’Estat espanyol amb l’IVA carregat i on la diferència se la queda la trama empresarial. També hi ha el doble irlandès, consistent a crear dues societats: una en un paradís fiscal, amb els drets de propietat intel·lectual, i l’altra a Irlanda, amb la fiscalitat més baixa a la UE. És una mena de dúmping intern: la societat radicada al paradís fiscal tributa i deslocalitza allà els beneficis mentre que la societat irlandesa només assumeix costos. I també n’hi ha una de mariachis, amb relació a l’ús fraudulent de les sicavs, societats d’inversió per a grans fortunes que només tributen a l’Estat un indignant 1%, en un escandalós frau fiscal legalitzat fet a mida dels més rics. Les sicavs requereixen cent inversors associats, però se n’ha detectat un ús en frau de llei, atès que només hi ha una persona que aporta la fortuna i que els noranta-nou restants són «mariachis», simples figurants de palla. Per tant, esdevenen simples formes d’estalvi i elusió fiscal que no inverteixen en res. A més, el 2008, hi havia 105 milions d’euros en bitllets de cinc-cents en un Estat –l’espanyol– que és l’àmbit de l’eurozona on més corren i concorren uns bitllets liles que la Comissió Europea ha decidit suprimir.

 

La via andorrana

Els paradisos fiscals –més de cent arreu del mónsón peça clau en l’evasió fiscal i, en el cas català, Andorra hi juga un paper cabdal: encara manté el secret bancari. L’any 2011 se’n va experimentar un creixement del 3.000% i la Guàrdia Civil va decomissar fins a 2,5 milions d’euros que sortien del país. L’opacitat dels mercats financers com a repte global per solucionar també ens ha permès conèixer que a Andorra hi ha entre 2.700 i 3.500 milions d’euros de procedència espanyola, corresponents a 24.000 ciutadans de l’Estat. A Suïssa hi hauria 80.000 milions de procedència espanyola. En aquest sentit, cal destacar la compareixença del tinent coronel de la Guàrdia Civil, Matas Zapata, a la comissió Pujol. Destinat durant vint anys a Andorra, va reconèixer acords per tolerar i permetre l’evasió fiscal de les elits catalanes i espanyoles i que aquesta permissivitat era una autèntica política d’Estat. Matas Zapata va afirmar:

 

«Ahora, como hay crisis, están muy preocupados con el tema de la defraudación, por las personas y tal. Pero observe alrededor. Casi todos los países tienen sus paraísos fiscales. Y España no tenía nada más que Andorra. Entonces, no es nada malo, en un momento en el que las economías no van mal, que haya alguna cosa que, en vez de venir aquí, se podía ir a Mónaco, por ejemplo. Un señor ya fallecido, que se llamaba Alfredo Kraus, un cantante muy importante, era residente en Mónaco. Mi trabajo, y nuestro trabajo en España, era conseguir que fuera residente en Andorra. Preferíamos, todo el mundo, que fuera residente en Andorra en vez de Mónaco. […] Nos hacía conciertos gratis, de vez en cuando, porque venía cada seis meses a la veguería episcopal a firmar como que era residente en Andorra […] Era natural que España defendiera el tener un paraíso fiscal suave, porque, otra cosa que ustedes deben de entender, es que hay distintos tipos de paraíso fiscal. El de Andorra ha sido siempre muy poca cosa, por decirlo así. Es un paraíso bancario. Las sociedades en Andorra casi no tienen importancia. No tienen las cantidades de sociedades que hay en Gibraltar, o que hay en otros sitios. No es un paraíso fiscal del todo, es un paraíso bancario. Eso no hacía mucho daño.»

 

I encara va desvelar l’entrellat del pacte hispanoandorrà per encobrir l’evasió fiscal sempre que l’origen no estigués vinculat a la droga:

 

«Un día, el jefe de Gobierno de Andorra, que sí voy a decir el nombre, Marc Forné, me pidió que quería ver a una persona importante, de Hacienda o de lo que fuera. Y claro, a mí me costaba mucho trabajo conseguir la entrevista a nivel oficial. Y entonces lo que hicimos fue: “vamos a hablar con una persona importante –que no voy a decir quién– del Gobierno de Andorra, y vamos a hablar yendo al Club Siglo XXI”, y llevé yo al presidente de Andorra al Club Siglo XXI. Alguien montó allí su “rollo” y, después, en una sala aparte, hablamos esa persona importante, muy importante, el señor Marc Forné y yo. Más o menos ahí se hizo, digamos, una conversación, que se decía que España estaba dispuesta a tolerar hasta dos billones de pesetas de fiscal, de dinero fiscal, si Andorra favorecía o garantizaba el control del dinero sucio. Efectivamente, desde ese momento –bueno, de antes también–, la policía andorrana y el Gobierno de Andorra y los bancos de Andorra ayudaron a hacer esto.»

 

És una constant desesperant veure que les formes il·legals detectades en el passat acaben sempre prenent forma legal. Només així es pot entendre, finalment, el recent Conveni de Doble Imposició (CDI) signat, després de totes les polèmiques i l’escàndol del Banca Privada Andorrana (BPA), entre el Regne d’Espanya i el Principat d’Andorra. Per a la Plataforma per una Fiscalitat Justa es tracta d’un evident dúmping fiscal que «lluny d’evitar l’elusió fiscal, el CDI permetrà que empreses espanyoles tributin menys impostos mitjançant la deslocalització de filials a Andorra i l’enginyeria fiscal, emulant el model aplicat a països com Luxemburg, Irlanda o Holanda. Prova d’això són les conferències i presentacions organitzades per prestigiosos bufets i bancs andorrans a l’Estat espanyol, amb la finalitat de captar empreses al nostre país, anticipant-se a l’entrada en vigor del conveni».

 

La dimensió dels fraus fiscals

Avui en dia la Fiscalia de Delictes Econòmics de Barcelona té set fiscals i set-cents assumptes oberts en tràmit. En el darrer any ha recaptat prop de 80 milions d’euros només en una desena de causes contra grans fortunes, empreses o patrimonis: 80 milions d’euros és gairebé el 50% de tot el pressupost de rendes mínimes garantides per a l’any 2015. En el darrer trimestre, segons dades de la Fiscalia, ha comparegut en quaranta-set vistes, de les quals vint-i-quatre han estat suspeses per diferents motius. Però és que, en la llista de processos encara sense tancar, ja sigui mitjançant acord o judici sense conformitat, també hi ha casos que evidencien que el frau és un veritable patró de conducta de les elits, en una mena de desfilada judicial dels cognoms més nostrats de la societat catalana. És el cas de l’empresa Sacresa, de la nissaga Sanahuja –el mateix que en el cas Can Domenge va reconèixer haver pagat comissions de 30 milions d’euros–, a qui se li demanen 15.476.664 euros. Però també de l’exfutbolista del Barça Samuel Eto’o, 3.464.121 euros; de Ricardo Rodrigo, president de l’editorial RBA, que va abonar 4,8 milions per frau; o de les Bodegas Montesquiu –vinculades a la família de José María Ruiz-Mateos–, 1.383.837 euros. De Montserrat Caballé, la Fiscalia va dir que ocultava la fortuna emparant-se en una doble i falsa nacionalitat andorrana, fins a amagar 508.462 euros al fisc. També han surat judicialment les irregularitats dels exdirectius de l’empresa La Seda de Barcelona, que van pactar rebaixes de penes a canvi d’ingressar 4.920.352 euros. També Manuel Torreblanca, marit de Liliana Godia, va pactar per evitar penes de presó, tot abonant 10.592.086 euros. I al llarg llistat cal afegir Lluís Carulla, d’Agrolimen, que va assumir les irregularitats atribuïdes a tota la seva família i va pagar 9.456.314 euros; l’advocat Emili Cuatrecasas, que ha restituït 5.656.054 euros, així com els representants de la firma de cosmètics Mesoestetic, que n’han pagat 3.720.665. L’eurodiputat de Ciutadans, Javier Nart, també va regularitzar un compte suís –originat també per una deixa paterna– després d’haver estat onze anys sense declarar-lo. I també l’escriptor Ildefonso Falcones està investigat per la Fiscalia per un frau de 1,4 milions.

 

 

L’operativa del frau també va surar arran del cas Pretòria (2014), que jutja la trama de corrupció urbanística ordida a diversos municipis del Barcelonès. Segons la investigació, els investigats ocultaven la titularitat de les comissions que rebien en paradisos fiscals. Entre ells, l’exconseller de CiU Macià Alavedra i l’exsecretari de Presidència i home de confiança de Pujol, entre els anys 1980 i 1990, Lluís Prenafeta, que per les tasques d’intermediació van rebre centenars de milers d’euros que haurien dipositat, a nom de les seves dones, en societats radicades a les illes Caiman i Andorra.

 

Un altre cas conegut és el de Demetrio Carceller, propietari indiscutit de Cerveses Damm SA, que està imputat per un frau fiscal continuat durant els darrers quinze anys. Carceller s’hauria empadronat falsament a Portugal per beneficiar-se d’una política fiscal que grava menys les grans fortunes, però la legislació espanyola obliga a demostrar que s’hi resideix almenys 183 dies a l’any per triar sota quina administració es vol declarar. El cas és actual, atès que rere una llarguíssima dilació judicial pare i fill han pactat de conformitat una sentència condemnatòria per tretze delictes contra la Hisenda Pública –sense comptar els que havien prescrit– i que els obliga a pagar una multa de 92 milions d’euros per tal d’evitar la presó. La fortuna dels Carceller ascendeix avui a 3.000 milions d’euros i té l’origen en els negocis corruptes de l’avi, Demetrio Carceller, sota la dictadura franquista. L’historiador Josep Fontana recorda a L’economia del primer franquisme que «cap dels negocis, empreses, indústries, comerços, permisos d’importació, d’exportació, negocis bancaris, establiments d’indústries o ampliació, o de comerços, ni una sola activitat industrial, comercial o de la banca espanyoles podien realitzar-se sense comptar amb el beneplàcit de Don Demetrio Carceller», que per les seves mans passaven «milers i milers de milions de pessetes» i que «no passaven sense deixar peatge».

 

Esportistes d’elit, també

El recurs al paradís fiscal va acompanyat de la particular proliferació de nacionalitats sobtades, especialment en l’àmbit esportiu. De fet, la extenista Arantxa Sánchez Vicario és fiscalment andorrana, i l’expilot català de Fórmula 1 Pedro Martínez de la Rosa, com l’asturià Fernando Alonso o l’extenista Carlos Moyà, és fiscalment suís. De nacionalitat monegasca és Àlex Crivillé. I quan era jugador del FC Barcelona, Luis Enrique –fiscalment nacionalitzat suís, també– va ser expedientat l’any 2003 per no haver declarat 600.000 euros. Els diners corresponien a pagaments realitzats per Nike Europe a la societat Fullforce Sport Limites, controlada pel jugador i amb seu a les Antilles holandeses, que havia evadit 270.000 euros en impostos.

 

Una anecdòtica menció a banda mereix el cas de Sánchez Vicario. Entestada a que José María Aznar assistís a la seva boda, va comunicar a Hisenda el 2003 que regularitzava la seva situació per garantir l’assistència de l’expresident. Aznar hi va anar, però Sánchez Vicario no va passar comptes –un deute de 3,4 milions d’euros– fins al 2009, quan el Tribunal Suprem va dictaminar-ho. L’anècdota està descrita al llibre «Estado fiscal y democracia» de qui fou director de l’Agència Tributària amb el gabinet Aznar, Ignacio Ruiz-Jarabo. Al llibre descriu també com Florentino Pérez, president del Real Madrid, va pressionar Enrique Giménez Reyna –l’aleshores secretari d’Estat d’Hisenda del PP, i posteriorment imputat com a cervell de la trama Gescartera– perquè suspengués, sota l’amenaça d’aturar la Lliga de Futbol Professional, les investigacions sobre futbolistes d’elit. El darrer episodi d’aquesta mena es va escriure al Mundial de Sud-àfrica, quan els jugadors de la selecció espanyola van rebre una prima personal de 600.000 euros que van decidir declarar a Sud-àfrica. Allà tributaven al 23% mentre que a l’Estat espanyol al 43%, fet que va suposar per a cada jugador un estalvi de 132.000 euros. Molt més recent ha estat el cas del motorista Marc Márquez, que, finalment –fruit de la pressió social–, va declinar fer-se fiscalment andorrà.

 

I els dos casos més recents han estat els de la condemna als jugadors del Barça Leo Messi i Javier Mascherano. Messi ha estat condemnat a vint-i-un mesos de presó i una multa de dos milions per defraudar 4,1 milions a Hisenda i, rere la sentència, va esclatar la polèmica amb una vergonyosa campanya del FC Barcelona sota el lema «Tots som Messi». Mascherano, al seu torn, va ser condemnat a un any de presó i 800.000 euros per dos delictes fiscals. També cal recordar que Neymar ha estat condemnat al Brasil per un frau fiscal de 45 milions d’euros i que la Fiscalia ha demanat que se’l jutgi al costat de l’expresident del Barça, Sandro Rossell , en la causa per corrupció i frau, per delictes fiscals i societaris pel seu fitxatge. La petició fiscal pot comportar fins a dos anys de presó i multes milionàries.

 

De Suïssa a Liechtenstein: la gran evasió

Mostra de la continuada feblesa en el combat contra el frau i l’evasió, els casos més destacats no van sortir a la llum per investigacions policials i judicials, sinó per filtracions d’extreballadors de la banca de Suïssa i Liechtenstein, que van permetre deixar al descobert 1.600 defraudadors descoberts. En el cas suís, que esclatà el juny del 2010, es varen descobrir 3.000 comptes opacs propietats de ciutadans de l’Estat espanyol, dipositats a l’HSBC per un valor de 8.000 milions d’euros i que afectaven directament 1.500 persones. Hisenda, però, va centrar-se en 659 casos. La primera carta que va remetre –una invitació a regularitzar la situació sense costos penals– no la va respondre cap dels afectats. Només quan es va incoar expedient sancionador van començar a arribar les respostes. Malgrat el silenci ferri, fonts properes a la investigació han aclarit que en el llistat «hi ha totes les grans fortunes que es puguin imaginar». Hi havia nombrosos polítics, empresaris i financers implicats, i entre ells tota la nissaga d’Emilio Botín, el major defraudador del Regne d’Espanya: disposava de 2.000 milions d’euros, el major frau mai descobert a l’exterior. Cinc-cents cops la fortuna dels Pujol a Andorra.

 

Només un any abans, havien estat descoberts dos-cents comptes opacs de ciutadans espanyols al Liechtenstein Global Trust Group (LGT). Hisenda va instar a regularitzar la situació a seixanta-set, dels quals només un 20% ho han fet. Entre els enxampats destacaven set ciutadans catalans amb dipòsits no declarats al paradís fiscal. Es tracta de Josep Bas Puig, empresari català del sector químic (frau de 4,2 milions); Luis Gari Sentmenat, administrador d’una empresa nàutica a Barcelona (frau de 7,98 milions); l’arquitecte barceloní Alfredo Arribas (frau de 311.471 euros); Enrique Clapers Alegre, de l’alta societat catalana (frau de 296.905 euros); l’empresari del sector de la decoració Jaume Graells (frau d’1,2 milions d’euros) o l’auditor vinculat al sector editorial Jorge Serra Murtra (frau de 313.442 euros). El setè dels catalans enxampats no és cap altre que Artur Mas Barnet, pare de l’actual president de la Generalitat, Artur Mas, per un frau de 532.225 euros. Del compte, n’era beneficiari nominal, el 2002, el mateix Artur Mas fill, aleshores conseller d’Economia i Finances de la Generalitat: la causa va ser arxivada per l’Audiència Nacional per prescripció del delicte i l’expresident va reconèixer en compareixença parlamentària que sabia dels dipòsits paterns al paradís fiscal des de «finals dels vuitanta i principis dels noranta». De la mateixa operació, també en van resultar expedientats el cantautor Alejandro Sanz –paladí de la lluita contra la pirateria informàtica–, l’industrial basc Alejandro Legarda (director de la totpoderosa CAF) o Carlos Meier (exdirectiu de Segundamano i fundador de l’Instituto de Empresa).

 

Menció especial, en l’àmbit patrimonial, mereix Joan Carles de Borbó i Borbó, amb un patrimoni d’origen no acreditat de 1.800 milions d’euros –dels quals 545 serien fortuna personal–, segons informava The New York Times el setembre de 2012, que destaca que es tractava d’una «fortuna opaca» enmig d’un «estil de vida luxós». Poder sense calés mai casen, i el 1977 el monarca va requerir diners a la despòtica monarquia saudita, de la qual va rebre un préstec de 10.000 milions de pessetes a deu anys i sense interessos. Mai es va saber del cert si els va tornar, malgrat que durant anys al palauet estival de Marivent corria un acudit per a iniciats: «¡Que viene el moro cabreao y quiere cobrar!» El que sí que se sap és que va participar en la ruïnosa operació econòmica Castillo de los Gracianos i que els seus amics, testaferros i assessors financers més directes, van acabar a la presó: l’íntim Prado y Colón de Carvajal, Mario Conde o Javier de la Rosa.

 

Els catalans de «la Falciani»

En l’enorme base de dades que Hervé Falciani va facilitar a les autoritats tributàries, on hi ha detalls de comptes i transaccions de 106.000 clients del banc suís HSBC, hi surten també alguns noms destacats de l’oasi català. Segons les informacions de publicacions, hi consten: José Mestre (8,9 milions de dòlars), expropietari de Tercat, empresa clau al Port de Barcelona venuda a la multinacional xinesa Hutchinson, i que actualment compleix una condemna de dotze anys per narcotràfic; Alfons Godall, exvicepresident del FC Barcelona (5,1 milions de dòlars i beneficiari de dos comptes més sense saldo); Juan de Dios Dexeus, advocat i cònsol general de Luxemburg a Barcelona (924.000 dòlars); Gustavo Buesa, president del Grup GBI, adjudicatària de la recollida d’escombraries a Lloret de Mar i investigat en el cas Clotilde (2,9 milions de dòlars); Dídac Fàbregas, exdiputat del PSC i exmilitant de l’extrema esquerra antifranquista, avui gestor immobiliari i inversor a La Seda (4,8 milions de dòlars); Manuel Lao, de l’empresa del joc Cirsa, i el seu germà Juan Lao, de les màquines escurabutxaques Conei; Josep Cabanes Planes, assessor en el sector energètic; Francisco Castañer, gerent propietari d’Auto Chartering de transport marítim; Elisa Enseñat, patrona i vocal de la Fundació Mariano Benlliure; Josep M. Bosch Aymerich, fundador del Grup Bosch Aymerich – enginyeria i arquitectura–; Maria Dolores Serra Quesada, administradora de la Immobiliària Moragas, i Jorge Trías Sagnier, advocat i exdiputat del PP al Congrés que va reconèixer la veracitat dels «papers de Bárcenas».

 

Del LuxLeaks als papers de Panamà

El novembre de 2014 va esclatar el cas LuxLeaks, una investigació periodística duta a terme pel Consorci Internacional de Periodistes d’Investigació i basada en informació confidencial sobre l’evasió fiscal massiva de multinacionals en el si de la UE, a través de Luxemburg i amb un epicentre polític: el president de la comissió europea Jean-Claude Juncker, primer ministre i ministre de finances de Luxemburg quan es va ordir l’esquema evasor. Les filtracions van permetre publicar el nom de les 376 empreses multinacionals involucrades en la trama, entre elles les principals marques mundials: Cargill, Citigroup, GlaxoSmithKline, Volkswagen, McGraw-Hill, British American Tobacco, Reckitt Benckiser, Timberland, General Electric, Credit Suisse, Pepsi, Ikea, Accenture, Burberry, Procter & Gamble, Heinz, JP Morgan, FedEx, Abbott Laboratories, Amazon, Deutsche Bank, Apple,Verizon, Vodafone, Gazprom, HSBC, Bradesco, Banco Itaú, Intelsat i Macquarie Bank.

 

L’abril de 2016 va esclatar el darrer escàndol conegut, en aquest cas d’abast internacional i que impactava en les elits globals, i es demostrà com evadeixen impostos, blanquegen diners i esquiven sancions i que, entre d’altres, inclou negocis considerats criminals. Els anomenats papers de Panamà és la filtració i publicació d’onze milions i mig de correus, fotografies i documents, que cobreixen des del 1970 al 2016, del despatx d’advocats panameny Mossack Fonseca, especialitzat en enginyeria financera i fiscal, i la creació d’empreses pantalla en diversos paradi-

sos fiscals. La investigació, novament, va anar a cura de l’equip global de periodistes investigadors del Consorci Internacional de Periodistes d’Investigació i va implicar, entre d’altres, la dimissió del primer ministre islandès, Sigmundur David Gunnlaugsson, que tenia una empresa offshore amb la seva dona, creditora del deute dels bancs islandesos.

 

Entre els noms de rellevància internacional, hi apareixen la ultradretana Marine Le Pen, el rei d’Aràbia Saudita, l’exdirector de l’FMI Dominique Strauss-Kahn, el rei marroquí Mohammed VI o el premi Nobel de Literatura Mario Vargas Llosa, entre molts d’altres. De l’àmbit estatal, hi destaca l’exministre José Manuel Soria, que li va costar la dimissió i la posterior renúncia a un càrrec al Banc Mundial on el PP el volia recol·locar. També hi apareixen el mediàtic Bertín Osborne, el banquer Miguel Blesa, l’exespia espanyol Francisco Paesa, el cineasta Pedro Almodóvar, l’actor Imanol Arias, la germana del rei Joan Carles I, Pilar de Borbón, i dos besnéts de Franco. I de l’àmbit català, vells coneguts com el promotor immobiliari i expresident del Barça Josep Lluís Núñez i Clemente, la nissaga Carceller, el futbolista Leo Messi, el pilot Àlex Crivillé, i dos noms destacats significatius: Oleguer Pujol i Carles Vilarrubí.

 

En el cas del fill de l’expresident Pujol, com recorda el diari Ara, «Oleguer Pujol i els fills de l’empresari Javier de la Rosa van cobrar una comissió de 9 milions d’euros per fer de mitjancers en la venda de 1.100 oficines del banc de Santander l’any 2007». «L’operació està sent investigada en el marc de l’operació judicial oberta amb la família Pujol. Ara es creu que Oleguer Pujol va autoritzar el desviament d’una comissió de 6,8 milions d’euros per la compravenda de les oficines del Santander en direcció a una societat opaca de la qual hauria cobrat, posteriorment, almenys 5 milions d’euros».

 

Amb relació a l’empresari i vicepresident del Barça Carles Vilarrubí, es tracta d’una operació «amb relació a la venda de les Caves Montesquius l’any 1997 a la família Ruiz-Mateos, operació feta utilitzant una societat pantalla a les Bahames anomenada Mayfield International. Villarrubí va ser apoderat per Mayfield International per vendre accions de l’empresa Coll de Juny, elaboradora dels caves, en condició de directiu de Trébol Condal, un hòlding inversor propietat de l’empresari Manuel Prado y Colón de Carvajal, societat que tenia part de les accions de Coll de Juny. El paper de Vilarrubí en l’operació, doncs, era com a directiu de Trébol Condal i no a títol particular. Vilarrubí també apareix vinculat a una altra societat a les Bahames, Greenland Finance Inc., que va construir una promoció d’habitatges a Esplugues i posteriorment va ser venuda al grup d’empreses d’Enric Reyna, que durant molts anys va ser president de l’Associació de Promotors de Barcelona i va presidir el Barça breument».

 

El frau legal de l’elusió fiscal global

Per a la majoria de fiscals consultats, les raons del frau fiscal es troben en un dèficit educatiu, en una crisi de valors i en la cultura de la cobdícia regnant els darrers anys, i es dóna per exhaurit i esgotat l’actual sistema tributari. També en la manca de cultura tributària i exemplaritat pública, i en una major reacció a les conductes de frau, que hauria de rebutjar l’actual cultura dels pactes amb la Fiscalia, que prioritza el cobrament i no el càstig: pagar i cap a casa.

 

En tot cas, hi ha una enginyeria fiscal global d’alta volada. Per a mostra, un botó: Apple, Google i Facebook declaren guanyar només 9 milions a l’Estat espanyol. Els tres gegants tecnològics més grans –Amazon, Microsoft, Yahoo i Twitter– sumen un benefici net el 2013 de només 15 milions d’euros, malgrat que la facturació agregada de tots ells puja a 511 milions. A Expansion del 5 de desembre de 2014 es podia llegir: «La majoria dels gegants tecnològics empren des de fa temps la enginyeria fiscal per a penes tributar a l’Estat espanyol pel negoci generat realment al país. Les seves filials no facturen als clients espanyols, ja que ho fan des de les societats establertes en països amb menor tributació com Irlanda o Luxemburg. Després, moltes traslladen aquests beneficis a paradisos fiscals, de manera que gairebé no paguen impostos a Europa. En el cas de Google, la filial va registrar ingressos el 2013 per 52 milions d’euros; una xifra que, segons fonts del sector, és aproximadament deu vegades inferior al volum de negoci publicitari que manega el cercador en el mercat estatal. La facturació declarada a Espanya suposa només un 0,11% de la xifra de vendes mundial. En el cas d’Apple, declara cent cops menys del que ingressa.»

 

Però especial menció a banda mereixen altres estris locals legalitzats: són formes encobertes d’elusió i evasió fiscal, estris de noves onades especulatives i evidències del sistema tributari classista i privilegiat on qui més té, menys paga. Parlem de les SOCIMI, les SICAV i les ETVE.

 

SOCIMI. Avui, les socimis són el principal vehicle inversor en el mercat immobiliari i disposen d’un règim fiscal especial molt avantatjós. Les socimis (societats anònimes cotitzades d’inversió immobiliària) són societats anònimes cotitzades que tenen com a objectiu adquirir, promoure i rehabilitar actius immobiliaris per llogar-los. Les socimis són l’equivalent a l’Estat espanyol de la figura internacional del REIT (Real Estate Investment Trust), on s’està fixant la trama dels nous fons voltor especulatius. El capital estranger participa en força a les socimis. Per exemple, en el cas d’Hispania, una de les més actives, hi participen George Soros i John Paulson, bancs suïssos (UBS i Crédit Suisse) o el fons de pensions holandès APG. Des de finals del 2013, han sortit set companyies d’aquest tipus al mercat espanyol (quatre al continu i tres al MAB), que fins ara han invertit més de 2.000 milions d’euros en tota mena d’actius (oficines, centres comercials, hotels i habitatges). En el primer grup hi ha les més grans: Merlin Properties, Hispania Activos Inmobiliarios, Lar Real Estate i Axia Real Estate (Axiare). I en el segon, les més petites: Entrecampos Cuatro, Mercal Inmuebles i Promorent.

 

SICAV. Una sicav (Societat d’inversió de capital variable) és un instrument utilitzat per grans fortunes, perquè els permet realitzar inversions i diferir el pagament d’impostos gràcies a la creació d’una societat anònima pensada únicament per invertir en actius financers. A l’Estat espanyol, les sicavs paguen un 1% d’impost de societats pels rendiments i plusvàlues que generen. Per poder constituir una sicav s’exigeix disposar almenys de cent accionistes i un capital mínim de 2,4 milions d’euros. Les sicavs més importants de l’Estat espanyol són: Torrenova, creada per Juan March; Monrivest, en la qual participa Alicia Koplowitz, i Allocation, vinculada a la família Del Pino. Recordem que trenta-nou eurodiputats espanyols es van beneficiar d’un pla de pensions vinculat a una sicav. El 2014 existien a l’Estat espanyol 3.212 sicavs que gestionaven un patrimoni acumulat de 35.500 milions d’euros.

ETVE. ETVE (entitat de tinença de valors estrangers) és la denominació d’una figura d’opacitat fiscal reconeguda a l’Estat espanyol el 1995 amb l’objectiu d’atreure inversió d’empreses estrangeres. Els beneficis fiscals són molt importants: l’entrada i sortida de capitals està exempta del pagament d’impostos, així com els dividends, beneficis i plusvàlues generats per les empreses estrangeres participades per les ETVE. Només la inversió que realitzin per desenvolupar la seva activitat a l’Estat espanyol està subjecta a tributació. Per contra, sí que es poden deduir despeses.

S’autoritza la utilització d’aquesta figura a entitats amb un 5% d’inversió estrangera o 6 milions d’euros. Aquestes condicions són més avantatjoses que les ofertes per a instruments similars existents en altres països d’Europa. Les ETVE suposen gairebé un terç de la inversió a l’Estat espanyol. Segons els càlculs del sindicat de tècnics del ministeri d’Hisenda espanyol, més del 70% del frau a l’Estat prové de les grans empreses i de les grans fortunes. D’aquesta manera, per exemple, el 2013 Facebook va declarar uns ingressos de 2,7 milions d’euros, però el sector estima que el volum de negoci que mou a l’Estat espanyol per venda de publicitat gira al voltant dels 30 milions. En el cas de Google, la filial va registrar el 2013 uns ingressos de 52 milions d’euros, una xifra que fonts del sector consideren que és deu vegades inferior al volum de negoci publicitari que genera el buscador al mercat espanyol.

 

El privilegi vergonyant i classista de l’amnistia fiscal:

qui defrauda paga menys que qui tributa

 

Els vergonyants privilegis per a les rendes altes que evadeixen impostos tractats amb guant blanc, catifa vermella, discreció i impunitat, es remunten al 1977, quan es va dur a terme la primera amnistia per blanquejar els diners de les elits econòmiques del franquisme. Després, el PSOE va decretar les del 1984, amb Miguel Boyer, i la de 1991, de Carlos Solchaga. Abans, entre la tercera i la quarta amnistia als rics que evadien, Rodríguez Zapatero va fer una hibridació que ja hem assenyalat: assabentada Hisenda del llistat de comptes opacs de titularitat espanyola a l’HSBC de Suïssa, va contactar discretament amb els defraudadors i els convidà a regularitzar la situació, també sense càstig penal –fet que va ser qualificat de «privilegi» pels inspectors d’Hisenda– però abonant els imports corresponents. Entre els que van regularitzar la seva situació hi havia tota la nissaga d’Emilio Botín per una fortuna suïssa de 2.000 milions d’euros.

 

L’última amnistia fiscal la va aprovar el PP ara fa quatre anys, el 31 de març de 2012: es va permetre que, durant vuit mesos, empreses i persones que havien defraudat poguessin regularitzar la seva situació mitjançant una taxa tova del 10% –l’IRPF a Catalunya per a les rendes altes és del 56%– dels saldos en comptes corrents opacs o les quantitats i el patrimoni ocultat, i sense cap càstig penal. S’hi van adherir 31.848 contribuents i van aflorar 40.000 milions d’euros provinents de paradisos fiscals; es van recaptar 1.200 milions d’euros –la meitat del previst.

 

Entre els qui s’hi van acollir hi havia l’extresorer del PP Luís Bárcenas i els germans Oleguer i Josep Pujol Ferrusola, l’empresari Fernando Martín i l’exsoci d’Iñaki Urdangarín a la trama Nóos, Diego Torres, el banquer Rodrigo Rato o l’exsindicalista de la UGT Fernández Villa. Cinc imputats de la trama Gürtel –entre ells, un exdiputat del PP madrileny– també ho van fer, però per altres vies previstes diferents de l’amnistia. Sobre 705 d’aquells contribuents, es van obrir investigacions per indicis de blanqueig de capitals: entre ells, segons la mateixa Agència Tributària, hi havia polítics, jutges, fiscals i ambaixadors.

 

Aquests 705 no contribuents estan inclosos en la llista PEP (persones políticament exposades) del Sepblac (Servei Executiu de la Comissió de Prevenció del Blanqueig de Capitals i Infraccions Monetàries) i les investigacions se centren en operacions a paradisos fiscals com Mònaco, Xipre, Jersey, Andorra o les illes Caiman. Segons dades oficials, en els darrers tres anys han aflorat recursos a l’exterior sense declarar per valor de 100.000 milions d’euros, corresponents a 140.000 contribuents: unes dades sense precedents en la història tributària. Només el 2013 es van presentar 134.310 declaracions de béns i drets a l’estranger per un import de 88.865 milions d’euros. El 2014, 32.215 contribuents van declarar béns a l’estranger per primer cop, per valor de 20.615 milions, i fora de termini, com el cas de la família Pujol.

CompartirShare on FacebookShare on Google+Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn