Últims articles
 

Costos i sobrecostos

40.000 M€
cost de la corrupció a l’Estat
L’impacte en costos polítics, econòmics i socials

+ 1.000.000.000.000 US$ en suborns

Més d’un bilió de dòlars. Aquesta és la xifra que cada any es pagaven en suborns arreu del món, a l’inici de la dècada del 2000, segons un estudi del Banc Mundial. El mateix ens financer estima avui que la corrupció pot implicar una baixada del 2% del PIB a països com l’Estat espanyol.

120.000 M€, el cost a la UE

L’informe monogràfic presentat per la Comissió Europea el febrer de 2014 determina que la corrupció és una pràctica altament estesa en el sí de la UE i que té un cost social i ciutadà estimat de 120.000 milions d’euros cada any.

40.000 M€, la factura a l’Estat espanyol

Seria el cost social de la corrupció a l’Estat espanyol, segons una investigació de l’Institut Universitari de Turisme i Desenvolupament Sostenible de la Universitat de Las Palmas (ULPGC), basat en un mètode d’estimació de l’impacte sobre les condicions de vida de la gent.

6.489 M€ furtats en 15 casos

És el valor del diner sostret a les arques públiques entre 2000 i 2013, fent només la suma agregada dels 15 principals casos de corrupció a l’Estat espanyol segons la Fiscalia Anticorrupció. Afinsa i Fòrum Filatèlico (4.400M€), trama dels ERO (900ME), Nova Rumasa (500M€), trama Gürtel (201M€), Palma Arena (110M€), Cas Forcem (100M€), Gescartera (88M€), Cas Pretòria (45M€), Cas Palau (35M€), Cooperació (22M€) ITV (10M€), Noos (8,2M€) i Treball-Pallerols (7,9M€). 230 milions si sumem només els sis casos referits als Països Catalans.

 

Punta de l’iceberg:
sospita, realitat, percepció

 

Un bilió de dòlars al món, 120.000 milions d’euros a la UE, 40.000 a l’Estat espanyol, 6.489 milions furtats en 15 casos de corrupció. Un nivell de saqueig o “mossegada” provoca retrocés democràtic, social i econòmic i que reverteix directament en la degradació de les condicions de vida. I que impacta directament, cas rere cas, en el rècord històric de percepció social de la corrupció.

Les series estadístiques de diferents organismes tracen una tendència constant i que va en augment: la percepció que la corrupció política és habitual i àmplia. D’aquesta manera l’eurobaròmetre especial de 2013 sobre la corrupció a l’Estat espanyol, el 63% dels enquestats (el percentatge més elevat a la UE) es considera afectat personalment per la corrupció en la vida quotidiana (la mitjana de la UE és del 26%). Alhora, el 95% manifesta que la corrupció és un problema estès al país (mitjana UE: 76%) i el 91% subratlla que existeix corrupció a les institucions locals i regionals (mitjana UE: 77%). Uns resultats similars aboca l’enquesta sobre la percepció de la corrupció de 2014 de l’oficina antifrau. Així, el 88,9% dels enquestats considera que la corrupció a Catalunya és un problema molt o bastant greu, mentre que un 9,9% considera que ho és poc o gens.

En l’anàlisi sobre les dades sobre percepció de la corrupció cal afegir dues més. Una (Comissió Europea 2014), que només l’11% dels enquestats a l’Estat espanyol pensa que els esforços dels governs per combatre la corrupció són eficaços (mitjana europea, 23%) i que un escàs 10% pensa que a l’Estat hi ha suficients condemnes per corrupció per a que aquests puguin tenir un caràcter disuasori (mitjana europea, 26%). L’altre: que el 52% dels empresaris enquestats creuen que l’única manera de triomfar en el món empresarial és disposar de contactes polítics (mitjana europea, 47%) i que el 97% de les empreses espanyoles -el segon percentatge més elevat de la UE) creuen que la corrupció està molt estesa al seu país (mitjana europea, 75%).

En aquest sentit mateix sentit, cal portar a col·lació les reflexions de Victor Lapuente, professor de l’Institut de Qualitat de Govern de la Universitat de Goteborg a l’hora d’analitzar el fenomen. Lapuente recorda que cal distingir entre baixa i alta corrupció. La baixa corrupció és aquella que afectaria la vida quotidiana de les persones, obligats a suportar suborns a petits funcionaris, policies, metges, professionals o d’altres professionals. Estructural, quotidiana i habitual sota el franquisme ha anat desapareixent evolutivament fins a expressions mínimes; així ho certifiquen els treballs de camp. L’Eurobarómetre del 2013 recorda que només un 2% dels enquestats a l’Estat espanyol va ser objecte d’una petició, implícita o explícita, de suborn durant l’any anterior, davant la mitja europea d’un 4%. El dilema, assenyala Lapuente, és la gran corrupció de les altes esferes del poder, derivada de la viciada relació entre poders polítics i econòmics, que és on rau el problema, per categoritzar: “som com el Nord d’Europa en corrupció baixa i com Itàlia o Grècia en alta corrupció”. (Alternativas Económicas, 2015)

En aquest sentit cal afegir una altra reflexió: de corrupció n’hi ha de tot tipus. Sempre immoral, jurídicament la podem categoritzar triplement. il·legal, al·legal (en el llindar) i, finalment, legal. I diem legal perquè el forat deixat per les caixes catalanes (15.000 milions d’euros), l’endeutament com a societat fins l’any 2018, l’elusió fiscal, les comissions per deslocalitzacions o la tirania de l’austeritat s’han fet sota marcs jurídics legals i reformes constitucionals, malgrat són formes evidents d’hipotecar, ofegar i corrompre el sistema democràtic, l’interès general, el bé comú i el patrimoni col·lectiu.

Però és evident que en l’anàlisi dels costos i impactes de la corrupció concorren altres avaluacions – no quantificables econòmicament– dels impactes ètics, polítics, institucionals, socials i culturals que genera: la desafecció, el descrèdit, la desconfiança, la sospita, el rebuig, la fallida dels sistemes d’integritat o el nihilisme de no creure en res ni en ningú, que vindria a ser la victòria final de la corrupció. Perquè com escriu l’escriptor calabrès Corrado Alvaro, “la pitjor desesperació d’una societat és el dubte de si viure honestament resulta inútil”.

 

La factura de la corrupció

Per la seva pròpia naturalesa, tampoc hi ha dades concretes del cost de la corrupció i només es disposa d’estimacions aproximades i d’una certesa única: sigui quin sigui el preu, l’acabem pagant totes i tots nosaltres. D’una banda, l’ONU quantifica que els fluxos del blanqueig de diner suposen el 2,7% del PIB internacional, el Banc Mundial calcula que la corrupció costa entre 1,5 i 2 bilions de dòlars a l’economia mundial –un 2% del PIB planetari– i que pot implicar una baixada entre el 0,5% i el 2% del PIB als països de l’OCDE. Un estudi de la Universitat de Las Palmas de l’any 2013 xifra el cost social de la corrupció a l’Estat en 40.000 milions d’euros anuals. Un informe monogràfic presentat per la Comissió Europea el febrer de 2014 determina que la corrupció és una pràctica altament estesa en el si de la UE i que té un cost social i ciutadà estimat de 120.000 milions d’euros cada any. Mentre la Comissió Nacional de Mercats i la Competència (CNMC), el febrer de 2015, estimava –en un càlcul discutit– el sobrecost de l’obra pública a l’Estat espanyol en 48.000 milions d’euros, un 4,5% del PIB.

 

 

 

A finals del 2012, un altre estudi sobre l’impacte econòmic de la corrupció en el PIB dels països de l’OCDE –en aquest cas de Friedrich Schneider, de la Universitat Johannes Kelpler, de Linz, i investigador de l’Institut Alemany d’Investigació Econòmica– va estimar que el cost a l’Estat espanyol equivaldria a l’1%, aleshores, uns 10.500 milions d’euros anuals d’aleshores.

En el recent «Diccionario de la corrupción», Francisco Castañón, Eva Díaz i Joaquín Vidal recullen els 175 escàndols més sonats d’ençà de la dècada del vuitanta i comptabilitzen 200 condemnats i un forat negre de 7.500 milions: comparativament, cal recordar que les noves retallades que exigeix la troica per al 2017 són de 8.000 milions d’euros. D’aquests 175 casos principals de la corrupció en democràcia, 68 afectaven el PP, 58 el PSOE, 9 CDC, 7 Unió Mallorquina, 6 IU, 5 Coalició Canària i 5 el GIL de Jesús Gil. Andalusia encapçalaria aquest rànquing amb 38 causes, seguit de les Illes Balears (24), Madrid (22), i Catalunya (22) i el País Valencià (13). En total, d’aquestes 175 causes principals, 59 correspondrien als Països Catalans.

 

A més, un estudi de la Fundación Hay Derecho constata que ,entre 2011 i 2014, s’han emès 330 sentències relatives a corrupció en delictes de suborn, prevaricació, malversació de fons públics i tràfic d’interessos que deriven en 544 condemnes, però el mateix estudi estima que això només

suposaria un 40% del total. Només pel delicte de malversació de cabals públics, i segons dades de la fiscalia, el 2013 hi havia 195 diligències prèvies, 70 de qualificades i 60 sentències, i en aquell mateix any es van produir 101 sentències per prevaricació, 34 per suborn i 7 per tràfic d’influències. En total, 202 sentències condemnatòries.

 

Finalment el catedràtic Manuel Villoria, a La corrupción en España, destaca que la corrupció ha tingut una forta implantació municipal –quasi 600 ajuntaments afectats dels 8.000 existents a l’Estat espanyol–, vinculada al sector econòmic de la construcció i a l’onada de tsunami immobiliari. Villoria apunta, amb encert, que la corrupció no és sistemàtica –és a dir, corrupció administrativa orgànica– sinó, sobretot, corrupció política. El 2012, Villoria també recordava una dada necessària: la prevalença de càrrecs sota sospita –aleshores calculava uns 500 investigats fins al 2010– era un 0,7% dels 70.000 càrrecs electes existents a l’Estat espanyol, dels quals 17.621 disposaven del privilegi de l’aforament.

 

Del que sí que hi ha una estimació establerta és del preu de la factura social: corrupció i frau fiscal costen a cada ciutadà entre 800 i 1.000 euros anuals, segons el Sindicat de Tècnics d’Hisenda. El perjudici econòmic de la corrupció també inclou els diners sostrets de les arques públiques, que amb els quinze casos més importants a l’Estat espanyol signifiquen 7.000 milions. Així es desprèn d’algunes estimacions periodístiques d’acord amb els sumaris judicials, segons els quals la trama Malaya hauria suposat un frau de 2.400 milions. La dels ERE a Andalusia va sostraure un mínim de

1.200 milions –i la dels cursos de formació, investigada en l’operació Edu, vora 2.000 milions–; el cas Marbella, 337 milions; l’operació Púnica, 250 milions; mentre la trama Gürtel s’avalua en 120 milions. La igualarien els 121 milions de Gescartera, i la seguirien els 72,6 milions del cas Palma Arena, els 45 milions del cas Pretòria, els 35 milions del cas Palau, els 30 milions del cas Bárcenas, per continuar amb el cas ITV, que s’ha endut 10 milions, i el cas Nóos, que n’ha costat 16,6, o els 15,25 milions de les black cards, a què caldria sumar els 22 milions del cas Cooperació, a València.

En l’anàlisi de les dades sobre percepció de la corrupció cal afegir-ne dues més. Una (Comissió Europea 2014): que només l’11% dels enquestats a l’Estat espanyol pensa que els esforços dels governs per combatre la corrupció són eficaços (mitjana europea, 23%), i que un escàs 10% pensa que a l’Estat hi ha suficients condemnes per corrupció perquè puguin tenir un caràcter dissuasori (mitjana europea, 26%). L’altra: que el 52% dels empresaris enquestats creuen que l’única manera de triomfar en el món empresarial és disposar de contactes polítics (mitjana europea, 47%) i que el 97% de les empreses espanyoles –el segon percentatge més elevat de la UE)– creuen que la corrupció està molt estesa al seu país (mitjana europea, 75%).

 

Però és evident que en l’anàlisi dels costos i impactes de la corrupció concorren altres avaluacions –no quantificables econòmicament– dels impactes ètics, polítics, institucionals, socials i culturals que genera: la desafecció, el descrèdit, la desconfiança, la sospita, el rebuig, la fallida dels sistemes d’integritat, o el nihilisme de no creure en res ni en ningú, que vindria a ser la victòria final de la corrupció. Per què, com escriu l’escriptor calabrès Corrado Alvaro, «la pitjor desesperació d’una societat és el dubte de si viure honestament resulta inútil».

 

CompartirShare on FacebookShare on Google+Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn