Últims articles

D’Impunitats

La via catalana a la impunitat: tres formes de silenci, cinc de sortir-se’n

«La justícia és com la serp, només mossega els descalços.»

Monsenyor Óscar Romero

 

 

Si l’omertà és l’estructura del silenci i la impunitat és la recompensa que el poder s’atorga a si mateix, cal parlar necessàriament –avui, ara i aquí– d’un cicle dens d’impunitat efectiva: ni reconeixement (de tot el succeït), ni reparació (del dany causat), ni garanties de no repetició. Poder és sempre, i també, opacitat: silenci i propaganda a parts iguals. D’aquesta dinàmica silent no n’han quedat excloses les mateixes comissions d’investigació –de caixes a frau fiscal passant per la sanitat pública– on hem pogut veure un triple patró de conducta que conduïa indefectiblement a un silenci ferri: no comparèixer, comparèixer i emmudir, o comparèixer i mentir obertament. Tres variants d’emmudir per a una mateixa lletania silenciosa, on s’exposava el repertori autoexculpatori –lacònic ritual habitual de la impunitat– del «no me’n recordo», l’oblit sobtat i el pilotes fora: mai ningú sap gaire ni ningú és responsable de res. Compareixen sords, cecs i muts: no sabien, no havien vist, no havien escoltat, no havien fet. Puntual llei del silenci, el lúcid Joxe Azurmendi escrivia, a propòsit d’altres clarobscurs: «Els màxims responsables dels majors crims sempre tenen èxit a aconseguir no saber res i no recordarse de gaire».

 

Del darrer cicle polític llarg, n’hem sistematitzat cinc vies catalanes que condueixen d’una forma o altra a la impunitat efectiva, parcial o total: la no-investigació o investigació deficitària que porta a l’arxiu; (2) la dilació provocada pels qui, des de togues d’or i bufets de luxe, retorcen el dret penal de defensa per forçar la prescripció delictiva; (3) la que clou amb pactes absolutament privilegiats amb la Fiscalia que redueixen les penes i eviten la presó; (4) la que acaba amb un tracte penitenciari preferent que escurça la reclusió penitenciària fins a la mínima expressió, i (5) la que acaba, sense vergonya, en l’indult directe del poder perdonant-se a si mateix.

 

El ritual habitual de la impunitat

Feta la llei feta la trampa, alguns exemples clarificadors d’aquesta drecera del poder per escapolir-se podrien significar-se en:

Mirar cap a una altra banda

La no investigació o la investigació deficitària, mal barrejada amb la falta de recursos i equips especialitzats per a la persecució de modalitats delictives d’alta volada. El cas més evident és el dels processos judicials oberts contra les cúpules de Bankia i CatalunyaCaixa. En el primer cas es jutja la desviació de més de 15 milions d’euros en l’ús de les targetes black; en el segon, la pujada d’un sou estratosfèric (dels 600.000 euros el 2008 a 1’5 milions el 2010) i l’assignació de pensions, assegurances i pòlisses enmig de la crisi dramàtica de l’entitat que el fiscal ha qualificat «d’irresponsables i escandaloses indemnitzacions milionàries». En tots dos casos, però, ens remeten a processos sobre aspectes epidèrmics de la cultura de la cobdícia que definia els equips directius. Quanties menors si ho comparem amb el forat de debò –23.000 milions d’euros de rescat públic en el cas de Bankia i 13.000 en el cas de CatalunyaCaixa–, que no ha suposat cap procés judicial. El setembre de 2016 l’Estat reconeixia que només havia recuperat un 5% dels 51.303 milions que havia injectat al sistema financer i que ja en donava per perduts 26.300.

 

Les estratègies dilacionistes

Tot i que cal tenir en compte que moltes investigacions són complexes i requeririen dedicació absoluta, cal assenyalar un factor addicional que provoca l’endarreriment constant de l’acció de la justícia: les estratègies dilatòries deliberades dels advocats de la defensa –pertanyents als despatxos de sempre– per allargar els processos judicials, sovint per cercar la prescripció delictiva, per recórrer a la llunyania dels fets per cercar rebaixes o per apaivagar l’escàndol social que provoquen en el seu moment adduint que s’han «rehabilitat». Alguns despatxos de renom podrien explicar fil per randa i amb tot detall l’altra història de la corrupció. És a dir, com s’ordeixen la defensa i la dilació: canvis sobtats d’advocats, recursos, reprovacions, reclamacions, nul·litats, noves diligències o dilatació i entorpiment de la investigació posen la justiciabilitat de la justícia en suspens permanent. A l’inici del cas de les targetes black, per exemple, les defenses dels 65 acusats exigien que no continués el judici al·legant que la prova principal –el detall de les despeses personals de cadascun dels investigats– s’hauria obtingut de forma il·legal i afectava la intimitat i llibertat dels seus clients. El cas Pallerols es va allargar dinou anys: remet a fets del 1994, però la sentència definitiva condemnatòria és de l’any 2013. Però més simptomàtic és el cas Hisenda: la causa es va iniciar el 2000 per delictes comesos entre el 1991 i el 1995; es va jutjar una dècada després, el 2010, durant nou mesos: 500 hores de vista pública, 295 testimonis i 112 volums de sumari. La primera sentència fou el 2011 i fou recorreguda; la rebaixa de les penes del Suprem fou el 2014 i implicava en molts casos evitar la presó; la secció novena de Barcelona va insistir en l’ingrés a presó per l’«alarma social immensa» i el «descrèdit de les institucions democràtiques» que havien provocat. Núñez i Navarro entrava a presóvel novembre de 2014, però en sortia 39 dies després, el 24 de desembre, quan se li concedia el tercer grau el gener del 2015. A l’agost, vigilància penitenciària revocava el tercer grau –atenent la gravetat d’uns delictes comesos per «mera avarícia»– que l’empresari Josep Lluís Núñez tornava a recuperar al setembre; el desembre de 2015 tots estaven de nou en llibertat. «L’empresari dels xamfrans» va complir, de forma efectiva, només dos mesos dels vint-i-quatre a què fou condemnat per subornar inspectors d’Hisenda.

Altres detalls són el pagament de fiances per sortir de la situació de presó preventiva i l’origen d’algunes d’elles: la de Mario Conde la va pagar la Fundación Francisco Franco, la de 3 milions d’euros de Jaume Matas, el desaparegut Banco de Valencia –presidit per Jose Luis Olivas, que el 2015 fou detingut per estafa i malversació–, i la de l’expresident Francesc Camps, de 55.000 euros, el 2011, un aval de la Bankia presidida per Rodrigo Rato.

 

Els pactes d’una justícia de classe i les doctrines especials ad hoc

Evolució esglaonada cap a la impunitat, quan s’aconsegueix tancar la investigació, imputar els responsables i obrir la vista oral, entra en escena l’hora del pacte. Les defenses fan el possible per evitar la presó, arribar a una conformitat que impliqui rebaixes de les penes i desplegar l’argument del pas del temps, l’edat avançada o la suposada rehabilitació. Hi ha qui entra i surt per la mateixa porta i qui evita, a més, l’anomenada «pena de banqueta»: evitar la imatge del judici. Aquesta és la tònica permanent, exceptuant el cas Messi, en els casos de frau fiscal on s’imposa i prima la lògica recaptatòria: un acord de conformitat previ que evita la vista oral, obliga al pagament de la multa i evita la presó. Els recents acords d’Emili Cuatrecasas o la nissaga Carulla podrien servir d’exemple. Qui té diners, doncs, eludeix la presó, aquesta és la lliçó: que els rics mai trepitgen la presó. Els acords de conformitat també s’han produït en casos de corrupció política, com en el cas Pallerols: acceptació de condemnes a canvi d’evitar l’ingrés a presó.

El tracte dispensat a les elits va prendre especial rellevància com a dret penal d’amic arran de la doctrina Botín, rebatejada amb el nom del totpoderós dirigent del Santander, quan el Suprem va decidir no jutjar-lo pel cas «cessió de crèdits» en un frau massiu generalitzat al llindar dels 3.000 milions d’euros. La doctrina Botín és ben senzilla: si et dius Botín no et jutgen. Abans, el 2005, Emilio Botín ja havia estat absolt del cas Jubilacions, pensions multimilionàries atorgades als exdirectius José María Amusátegui (43,7 milions d’euros) i Ángel Corcóstegui (108 milions). La sentència recordava que els imports «depenen del mercat» i del «principi de llibertat d’empresa». Rere la doctrina Botín, els ‘Albertos’ (Alberto Cortina i Alberto Alcocer, exBanco Zaragozano) van estudiar aleshores presentar una nova demanda d’indult, denegada anteriorment malgrat la mediació del Palau de la Zarzuela. Van ser condemnats a tres anys de presó per un frau de 240 milions d’euros, el 2003, en el cas Urbanor. Mai han trepitjat la presó.

 

El 2005 també fou condemnat per apropiació indeguda Emilio Ybarra, màxim dirigent del BBVA, en el cas dels comptes secrets de l’entitat, que havien amagat a l’illa de Jersey 37.500 milions de pessetes, i l’atribució de plans de pensions milionaris per valor de 19, 4 milions: Ybarra, però, fou finalment absolt pel Suprem, que va adduir que «la llei mercantil contempla expressament» els fets denunciats. Al recurs repressiu al dret penal d’enemic –condemnar no pel que fas, sinó per qui etscal contraposar el dret penal d’amic: segons qui siguis, mai no et passarà més. Ho demostra maldestrament la recent història judicial espanyola: quan el delicte es comet des del poder, l’autoindult acaba arribant, rere les dilacions extenuants que promouen ‘les togues d’or’ d’uns bufets d’advocats de luxe contractats a tal efecte. Impunitat programada i garantida no només per als banquers. Negocis d’impunitat i la impunitat com a part del negoci en síntesi demodràstica: amb la mà dreta els rescaten i amb la mà dreta els indulten.

 

Tractament penitenciari privilegiat

L’altra constant d’impunitat és l’exquisit tracte privilegiat que reben els condemnats per corrupció: la mitjana de compliment de pena dels presos socials catalans és de gairebé tres mil dies de privació de llibertat (2.726 dies). Però, en el cas de l’administració de justícia, que depèn de la Generalitat, els condemnats per corrupció reben el tercer grau de forma sorprenentment ràpida i excepcional, també per la tasca de lobby que exerceixen els despatxos de luxe. Lluís Gavaldà, el principal condemnat del cas Treball, fou condemnat a divuit mesos: va complir 73 dies en règim tancat, el 13% de la condemna. Pel mateix cas, Vicenç Gavaldà fou condemnat a set mesos: va complir 45 dies. L’empresari Fidel Pallerols hi va passar prop d’un mes i mig. Els exdirectius de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, Antoni Herce i Enric Roig, condemnats a quatre anys i mig de presó per malversar 2,7 milions d’euros públics, van estar a presó tan sols 48 dies.

 

Aquest tractament de favor no és pas nou, sinó una constant històrica: l’exsenador del PSC Josep Maria Sala, condemnat el 1998 pel cas Filesa a tres anys de presó, tan sols hi va passar 23 dies i 23 hores. La resta de condemnats de la trama de finançament il·legal del PSOE –els empresaris Lluís Oliveró i Alberto Flores, i el diputat del PSOE Carlos Navarro, condemnats respectivament a deu i onze anys de presó– van passar poc més de tres mesos entre reixes en obtenir el tercer grau i, l’any 2000 van ser indultats parcialment pel govern del PP d’Aznar. De la Rosa, que havia de complir 600 dies de presó, en va complir 22: el van excarcerar al·legant una depressió, una malaltia tristament comuna en el món penitenciari.

 

L’indult del poder

L’indult a la corrupció va esdevenir, fins a l’any 2012, el que l’amnistia al frau fiscal: la cosificació despullada de la impunitat. Entre 2000 i 2012 es van indultar 226 condemnats per delictes contra l’Administració pública. Només l’any 2000 l’executiu de José María Aznar va indultar 85 condemnats: 9 per prevaricació, 47 per malversació i 11 per suborn. Com a cirereta, cal recordar que la darrera decisió del darrer Consell de Ministres de l’etapa Zapatero va ser signar un indult: la del número dos del Banco Santander, Alfredo Sáenz, condemnat per un delicte de denúncia falsa continuada en una trama on apareixia el jutge Estevill, condemnat per corrupció.

 

El cas és significatiu perquè l’indult es va produir després d’una campanya electoral on el candidat Rubalcaba va criticar la banca. Passades les eleccions, i abans de plegar arran de la derrota electoral, el Consell de Ministres ‘socialista’ decidia indultar el vicepresident i consell delegat del Banco Santander. La mesura de gràcia permetia al banquer –que el 2009 era el directiu financer més ben retribuït de l’Estat amb 10,2 milions d’euros anuals– seguir exercint les seves funcions de número dos de l’entitat dirigida per Emilio Botín. Sáenz havia estat condemnat el desembre de 2009 a sis de mesos de presó per denúncia falsa continuada. El Tribunal Suprem va ratificar la pena el març de 2011, reduint-la a tres mesos i inhabilitant-lo per a exercir funcions bancàries. Sáenz va demanar l’indult, mesura que el Suprem va rebutjar per no concórrer «raons d’equitat i justícia». La Fiscalia, en canvi, va avalar la petició. El Consell de Ministres, contradient el Suprem, l’indultà de la pena de presó i de la suspensió de l’exercici professional. Segons el blogsalmon.com, especialitzat en economia, el monarca espanyol hauria mitjançat en la demanda davant de Zapatero. L’indult, però, no l’eximia de disposar d’antecedents penals –que col·lideix amb els requisits d’honorabilitat que exigeix el Banc d’Espanya per exercir com a banquer-, motiu pel qual Sáenz ha recorregut al Constitucional per poder sortir del registre de penats. Del que no ha quedat exempt, és de la multa associada a la pena, que podria oscil·lar entre 36.000 i 144.000 euros.

 

Els fets que van motivar la condemna es remunten al 1994, als jutjats de Barcelona, quan Sáenz, que presidia Banesto després de la seva intervenció pel Banc d’Espanya, va presentar una querella falsa contra quatre empresaris per pressionar el cobrament improcedent d’un deute. Sáenz va fer servir el jutge corrupte Pascual Estevill, que va empresonar injustament els empresaris. El jutge va ser condemnat a nou anys de presó per prevaricació en aquest mateix afer. Estevill només en va complir tres, fins a accedir al tercer grau concedit pel tripartit el 2006, tombat pel TSJC. La patronal bancària espanyola, l’AEB, va manifestar el 2012 que l’indult «és un encert», perquè Saénz «és la persona que més ha contribuït a l’estabilitat i progrés del sistema financer espanyol en els darrers 25 anys». El Banco Santander es va limitar a expressar la seva «satisfacció».

 

De l’indult, molt abans, n’havia estat beneficiat totalment l’expresident conservador de Cantàbria, Juan Hormaechea, condemnat el 1994 a sis anys de presó per un delicte de malversació de cabals públics i a qui el govern de Felipe González va concedir-li l’indult total. Pocs anys després, el PP indultava els condemnats dels GAL en un temps rècord i antològic, segons l’aleshores ministra Mariscal de Gante: José Barrionuevo, Rafael Vera, Miguel Planchuelo, Julián Sancristóbal i el socialista Ricardo García Damborenea van ingressar a la presó el 30 de maig de 2001, condemnats pel segrest de Segundo Marey, la primera acció dels GAL. Tots van entrar a presó el 30 de maig de 2001, en van sortir només deu hores després –alguns n’haurien d’haver sortit el 2011: la condemna es va reduir a sis-cents minuts de presó.

 

Els darrers polítics condemnats per corrupció que se’n van beneficiar van ser, el març de 2012, els principals implicats del cas Treball. El PP indultava Unió i concedia la prerrogativa a l’exsecretari general del Departament de Treball i militant d’Unió, Josep Maria Servitje, i l’exmembre d’aquesta formació política, Víctor Manuel Lorenzo Acuña, malgrat l’oposició de les instàncies judicials. El Govern va substituir la pena de quatre anys i mig i dos anys i tres mesos de presó per dues multes de 3.600 euros. Es dóna la circumstància que Lorenzo Acuña ja havia estat condemnat pel cas Turisme, on va evitar la presó pagant una multa substitutiva de 9.480 euros per un delicte de malversació de fons.

 

El gener del 2014, però, el president de la Unión Deportiva Las Palmas, Miguel Ángel Ramírez Alonso, rebia l’indult de l’executiu de Rajoy després d’haver estat condemnat per un delicte contra l’ordenació del territori per construccions sense llicència en una zona declarada com d’especial protecció ambiental.

 

I els diners, tornen?

En la incomplerta tríada del reclam de reconeixement, reparació i garanties de no repetició, un altre forat negre és el de la recuperació dels diners defraudats. La lentitud del procés judicial, la situació patrimonial dels encausats –que tenen temps de sobres per alterar-la i declarar-se sobtadament insolvents–, o l’endarreriment del pagament final de les quanties imposades, recorden que queda encara molt camí per recórrer.

 

Si bé és cert que hi ha hagut resolucions judicials –embargaments de seus, provisió de fiances i sentències categòriques, com els 520 milions d’euros reclamats a la trama del cas Malaia– i alguna tímida modificació legal –com la responsabilitat civil subsidiària dels partits polítics–, queda molt per fer. Exceptuant els casos judicialitzats de frau fiscal on la presó és substituïda per elevades multes –com el cas Messi (51 milions) o el recent cas Carceller (500 milions)–, en els casos de corrupció política són més complexes i difícils els mecanismes per garantir la recuperació de tot el defraudat. Per contra, paradoxal és el cas De la Rosa, un ric que es declara insolvent –però que disposa de xòfer, iot i xalets– i que no retorna cap euro: informacions periodístiques situaven la seva fortuna en comptes opacs a Luxemburg.

 

En el cas català, tant en el cas Pallerols–Unió va acceptar retornar 385.000 euros desviats– com el cas FGC –2’7 milions, que els principals condemnats retornen gradualment, però que un dels casos es fa amb pagaments de 200 euros mensuals– disposen de sentències –i de pactes de conformitat– que obliguen al retorn de quantitats en alguns casos allunyades de les quanties defraudades, en d’altres aproximades i, en cap cas, de retorn immediat. En el cas Caixa Penedès, la sentència obliga a retornar 28,6 milions dels plans de pensions que es van atribuir. En el cas Palau, el 2009, CiU es va comprometre a restituir els 632.000 euros que la Fundació Trias Fargas havia rebut de l’entitat entre 1998 i 2008.

 

En el cas de les Illes Balears, el Govern té previst ingressar 7 milions –6.967.818 euros– procedents de la corrupció i que tornen, via sentència, al seu legítim propietari: l’Administració pública. El cas Scala –la capsa de Cola-Cao– haurà de retornar 6,2 milions d’euros, dels quals, el febrer de 2016, només s’havien recuperat 793.704 euros. El Govern autonòmic també ha recuperat 95.536 euros pel cas Ibatur; 92.023 euros pel cas Turisme Jove; 83.952 euros per algunes de les peces del cas Voltor, i només 4.766 euros del primer sumari del cas Palma Arena. En relació al cas Nóos, l’executiu sol·licita 2,87 milions d’euros per responsabilitat civil. Els diners els van robar de pressa –«Deprisa, deprisa», diria Carlos Saura–, però el retorn és complicadament lent, desigual i cal verificar-lo cas a cas. La dilació en el rescabalament és, doncs, limitada, mentre altres danys socials són ja irreparables.

 

Corol·lari: una insuportable impunitat

A ritme de realitat, aquest país aviat haurà d’establir noves categories polítiques que conceptualitzin on som. Imprescindible renovació sociològica per provar d’autoentendre’ns. Per dalt, zona d’elits, arriben nous llenguatges i antigues modes: imputat, ensobrat, espiat, enriquit o indultat. Per baix, majoria social subalterna, paraules gastades i suades: precaritzat, aturat, hipotecat, desnonat, desesperat o exiliat. Crua veritat nòmada: la de l’esgotadora termodinàmica de les desigualtats socials i les corrupcions sistèmiques que ens assetgen i empobreixen. Econòmicament. Moralment. Políticament. Hem alimentat un monstre –la tupinada financera, la bombolla immobiliària, la democràcia segrestada, la fe cega neoliberal– i ara encara ens fem els sorpresos, quan el monstre era el model mateix. De fet, ho és encara. Tot el que passa resta inscrit a la genètica pura del teatre politicoeconòmic que ara implosiona. Portes enfora. Portes endins. La plutocràcia geomètrica: que qui paga, mana. Digue’m el remitent del sobre i et diré per a qui treballes.

El poder del diner fa tota la resta. Miraculosa mà negra del mercat lliure. En el país de les impunitats dels privilegiats. I el costum fet llei que l’elit que sempre surt indemne, dempeus i ben parada. «Si el poder és sempre un gran delinqüent impune», escrivia Leonardo Scascia, «l’autoimpunitat és el seu escut predilecte: ni mai són engarjolats ni mai tornen tot el robat». Impunitat que corca els fonaments ètics i democràtics, rebenta el fals mite de la igualtat social davant la llei i ho dinamita i trinxa gairebé tot.

 

I sí. Si són ells qui la fan, mai la paguen. Justícia classista i de classe. Ni tan sols cal alimentar l’estesa ombra de la sospita. Amb els fets consumats n’hi ha prou. I hi ha catifes que no poden més. La realitat escup: Millet, fent dry martinis amb 35 milions robats. Els imputats del cas Hisenda –Josep Lluís Nuñez, entre d’altres– haurien de ser a la presó. Són al carrer, fent de les seves. El banquer Alfredo Sáenz, indultat – antològica decisió– pel darrer consell de ministres del PSOE. I si no vols un indult, pren-ne dos: els mossos condemnats per les tortures infligides a Lucian Padurau, dos cops amnistiats. Dos o dos-cents: els 200 polítics indultats des de l’any 2000. Per Cánovas i Sagasta. Pel PSOE i el PP. Indistintament. Passa que passa, però, que la impunitat i opulència dels de dalt lliguen directament amb el càstig i l’austeritat imposada als de baix. Vasos comunicants de la llei de l’embut: vampírica i quotidiana transfusió de sang que uns quants molts transferim a uns pocs. Robatoris quotidians.

 

Ens anuncien 4.000 milions en retallades antisocials. Però mirin: l’any 2013, en el país dels peatges obligatoris, Abertis va guanyar 1.024 milions l’any passat; i Gas Natural, 1.441 milions; i Repsol, 1.706. I el frau fiscal empresarial català puja a 16.000 milions anuals. I encara més que és pitjor. Inversors privats i «mercats financers» que avui, ara i aquí, guanyen i s’enriqueixen amb el nostre patiment. Només entre 2012 i 2013 la Generalitat pagarà per interessos del deute 4.300 milions d’euros. Esbrinin ara per a qui retallen. Punt i seguit. El febrer de 2013, mentre el PP proposa un llistat de morosos en el lloguer d’habitatge, legalitza l’amnistia fiscal i encobreix encara el nom dels 567 grans evasors enxampats el 2010 amb comptes secrets a paradisos fiscals. Un d’ells es deia Emilio Botín. El frau dels taurons innocents i les sardines culpables. Quan la impunitat és, sobretot, un règim. Que ha de caure. Com més aviat millor. Per a totes i tots.

 

És el punt sobre la i. De la i d’impunitat. Hannah Arendt ho teoritzava en Els orígens del totalitarisme: des de l’Edat Mitjana, els codis de conducta, de càstig i repressió que s’apliquen a la resta de la societat mai no afecten els delictes de les elits. Protegides sempre per un circuit de poder que condueix indefectiblement a la seva impunitat. Al segle xxi, les portes giratòries que vinclen poder estatal i poder econòmic segueixen ben obertes i operatives. I mentre la crisi s’abona per la multitud de baix, els pocs de dalt segueixen acumulant riquesa i evadint-la. Delinquint en els angles cecs del capitalisme opac. Pitjor que la corrupció és el penya-segat de la seva impunitat efectiva.

CompartirShare on FacebookShare on Google+Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn