Últims articles

Simona Levi

SIMONA LEVI
artista multidisciplinària, activista en defensa dels drets i la llibertat a la xarxa, fundadora de la plataforma Xnet

Necessitem una democràcia en què la ciutadania controli les seves institucions

1. A què atribueix la proliferació de casos de corrupció durant l’etapa autonòmica: és conseqüència de la cultura picaresca que va presidir el franquisme o del model depredador en el qual s’han abonat les oligarquies locals? Fins a quin punt és un problema sistèmic?

La corrupció és, sens dubte, un problema sistèmic. No és estrany que els polítics i les cúpules dels partits tendeixin a dir el contrari, a dir que només són «algunes pomes podrides» o que és «l’esperit de la picaresca», que vindria a dir que la gent som els pispes i que ells no són ni més ni menys que tota la resta. Però hi ha una gran diferència entre els que se les enginyen per arribar a final de mes en un sistema injust i desigual en oportunitats, i els que participen de trames organitzades de tipus mafiós per saquejar països sencers amb el fi de mantenir privilegis i explotació.

Tota la corrupció de l’Estat espanyol està emmarcada en quatre o cinc grans trames en les quals les organitzacions criminals, en aquest cas els partits, es divideixen les àrees d’influència. Aquestes trames no es toquen per sota, però sí que convergeixen per sobre: a Andorra, a Luxemburg, a les Sicav, tal com podem veure, per exemple, en els casos destapats per la ciutadania com SwissLeaks o LuxLeaks.

Els patrons delinqüencials són similars, per no dir idèntics: són trames de tipus mafiós-clientelar en què l’individu que hi participa pot enriquir-se sempre que l’organització en rebi la seva part. L’organització és sempre la cúpula del partit, el sindicat o la cúria; els afiliats són la tapadora, i el govern, el braç executor. La seva tasca és la de modificar les lleis per mantenir constant el flux del diner i recompensar els favors prestats i les fidelitats.

En els casos Caja Madrid / Bankia / Correos de Blesa / Tarjetas Negras, que Xnet i 15MpaRato hem destapat, hi ha uns documents que són proves irrefutables de l’estructura de què parlo. El més significatiu es pot trobar a http://correosdeblesa.com/search/?q=spottorno. Spottorno (ex mà dreta del rei i aleshores president de la Fundación Caja Madrid) resumeix als directius de Caja Madrid (ara Bankia) com l’entitat repartia el diner entre les diverses «sensibilitats». Les ajudes (que aprova el patronat, no el consell) són per a fundacions lligades a les «diverses sensibilitats representades al patronat». Les xifres no han de computar-se, doncs, fundació per fundació sinó «sensibilitat per sensibilitat».

Fet així, resulta que:

– Si la suma total de les ajudes aquest any ha crescut un 15,6% sobre el 2003 (1.226.000 euros enfront de 1.060.370), la «sensibilitat PP» ha crescut un 16,6% (no un 50%), perquè mentre la FAES ha passat de 281.274 euros el 2003 a 418.000 el 2004 (+48,9%), Fundescam (l’altra fundació que el mateix PP identifica com a subvencionable) ha vist disminuïda la seva ajuda de 150.013 el 2003 a 84.150 aquest any (-43,8%). En definitiva, les dues fundacions pròximes a aquesta sensibilitat han rebut aquest any 503.000 euros en total, enfront dels 431.287 de 2003.

– La «sensibilitat CCOO» va rebre el 2014 un total de 168.521 euros repartits entre dues fundacions designades per ells mateixos. Aquest any han rebut 203.000 euros (+20,45%) repartits també entre dues fundacions, però sense que s’hagin posat d’acord en el si de CCOO sobre una d’elles, per la qual cosa al final s’ha hagut de recórrer al vot del patronat per desbloquejar la proposta d’ajudes.

– La «sensibilitat PSOE» distribueix un total de 460.000 (igual que el 2003) no entre dues sinó entre sis fundacions, perquè així ho decideixen ells mateixos. Al llarg dels anys, han canviat diverses vegades de fundacions beneficiàries (fa quatre anys, per exemple, van decidir excloure de la llista, a la qual hi havia estat fins llavors, la Fundación Largo Caballero, lligada precisament a UGT), sense que ningú no hagi objectat mai contra el repartiment intern. Si això s’aplica a PP, PSOE, IU, CCOO, UGT, el  mateix patró es pot aplicar a tot l’Estat. A Catalunya, clarament a UDC, CDC, PSC (vegeu la persecució d’Itziar González per part dels «seus» quan es va negar a encobrir-los), tal com ha quedat clar en els casos destapats.

2. Quins casos de corrupció als Països Catalans considera més paradigmàtics d’aquest període?

Cas Banca Catalana (1982), cas Casinos (1990), cas Iberia de Seguros (1990), cas CARIC (1992), cas Treball (1996-1999), cas Adigsa (2005), cas Palau (2009), cas Pretòria (2009), cas Innova (2015), judicis actualment oberts contra membres tant de CiU com de PSC, Assumpta Escarp, Xavier Crespo, Manuel Bustos, Montserrat Capdevila, Daniel Masagué, Agència Catalana de l’Aigua, innombrables casos del clan Pujol… Com podem veure, no són moments; és una praxi constant, un modus operandi o, més ben dit, la raó de ser dels partits polítics del règim. No són només els mateixos agents, sinó que és el mateix patró delictiu. Molts casos per a una única trama que ha operat durant decennis.

3. El fenomen de les portes giratòries, la manca de transparència i les xarxes clientelars per afavorir determinats interessos demostren els dèficits de l’actual democràcia representativa (partitocràcia, manca de control i de separació de poders, etc.)?

A Internet hi ha la filosofia hacker, que porta al 15-M, el que en  la premsa la Il·lustració porta a la Revolució Francesa. Aquestes tecnologies han produït una desintermediació, una anul·lació o canvi de pes contractual dels intermediaris. Ho han fet amb els productors de cultura i informació, i també amb els intermediaris entre la ciutadania i les institucions. Els partits han quedat totalment obsolets en les seves funcions  i estructures. Tal com estan configurats ara no serveixen per a res més que per cooptar i polaritzar. En l’era del 15-M només poden ser un agent més, i de la mateixa importància, que qualsevol altre node en una xarxa de ciutadania activa en molts àmbits: habitatge, sanitat, educació, drets civils, energia, béns comuns… Els partits només haurien d’ocupar-se de mantenir funcional el curs perquè les propostes programàtiques de la societat civil organitzada veiessin la llum.

La proposta Democracia y Punto del Partido X és un exemple metodològic molt valuós per plantejar noves formes d’organització per a la democràcia real, o sigui una democràcia en la qual la ciutadania controli les seves institucions. Democracia y Punto inclou quatre punts indissolubles: transparència real (no la de la nova moda demagògica 3.0), wikilegislació o legislació oberta a esmenes ciutadanes, vot real i permanent (mai no hem exercit realment el nostre dret a votar lleis), i referèndum.

4. Quines mesures o alternatives cal aplicar per acabar amb aquest flagell? És necessari un canvi en les regles de joc o la solució es limita a un rearmament ètic de la societat i dels seus representants?

S’han de canviar radicalment les regles del joc. Si basem la governança en el fet que hi hagi un governant bo, mai no serem societats adultes. La governança ha de basar-se en la possibilitat d’exercir la responsabilitat col·lectiva, no en la confiança cega i fanàtica en un o uns líders. L’apropiació per part de la falsa nova política de les paraules transparència i participació ha de ser atacada d’arrel abans que frustri el sa esforç de canvi que ha desenvolupat la societat a partir del 15-M: https://xnet-x. net/transparencia-y-privacidad.

CompartirShare on FacebookShare on Google+Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn