Últims articles

Rafael Ribó

Rafael RibóOK

Exsecretari general d’ICV i actual Síndic de Greuges

“De la corrupció ningú no n’està immunitzat, perquè té a veure amb la condició humana”

1. A què atribueix la proliferació de casos de corrupció durant l’etapa autonòmica: és conseqüència de la cultura picaresca que va presidir el franquisme o del model depredador en el qual s’han abonat les oligarquies locals? Fins a quin punt és un problema sistèmic?

La corrupció –com el senzill fet de ficar la mà al calaix– és tan antiga com la humanitat. És positiu admetre-ho per poder exigir més control sobre l’activitat pública. Dit això, el franquisme va ser un règim radicalment corrupte, tant des de la perspectiva ètica, moral i política com criminal. En les democràcies modernes, és dels pocs casos que no han merescut una mínima anàlisi de les responsabilitats comeses. Una d’elles és haver instal·lat la pauta cultural que va de l’enriquiment fins a la por en moltes capes de la societat. Això va influir perquè la Transició no fes net i mantingués part d’aquesta herència, ja que les vies de control han sigut insuficients. El meu primer gran combat contra la corrupció el vaig experimentar al Parlament davant d’episodis que emanaven de la majoria absoluta de Convergència i Unió.

Doncs bé, a causa d’aquesta cultura heretada, l’expresident Jordi Pujol no va assumir cap responsabilitat pel cas Banca Catalana, on va deixar un forat de 200.000 milions de pessetes. No sols això: va ser aplaudit i reconegut per bona part del país, a excepció d’algunes forces d’esquerres. Si el govern del PSOE hi hagués actuat, les coses haurien anat d’una altra manera. Però la seva inacció va fer que Pujol continués controlant la banca i hi imposés una prepotència que va donar peu a pràctiques irregulars d’alguns dels seus consellers. Tot afavorit per un substrat sobre el qual uns creien que podien fer i desfer i els altres mirar cap a una altra banda sense que passés res. Aleshores no s’entrava en mecanismes de control, i ara tampoc massa, una vegada la Sindicatura de Comptes no tenia els recursos suficients per fer-ho. Tant és així que alguns informes porten un retard de dos anys.

2. Quins casos de corrupció als Països Catalans considera més paradigmàtics d’aquest període?

Cal recordar els casos Roma o Cullell, a més del desviament de fons a CiU a través de la societat Casinos de Catalunya, que tot i ser tipificat en el sumari el jutge va considerar que no era constitutiu de delicte. Les pràctiques s’han mantingut sine die, amb l’esperpent de l’empresari Javier de la Rosa, que el mateix Pujol va presentar com un «gran financer» tot i les sospites de corrupció que arrossegava. També cal citar el cas Hidroplant, vinculat a Marta Ferrusola, i altres que vaig dur al Parlament malgrat les amenaces de les quals vaig ser objecte.

Tot això sense oblidar els casos registrats al País Valencià i a les Illes, on la manca de cultura democràtica que ostentaven els respectius governs del PP, ha afavorit una corrupció generalitzada. Ho hem vist a València, amb la malversació de fons en la visita del Papa, la Ciutat de les Ciències o la Fórmula 1, i a Mallorca, amb les actuacions de l’expresident Jaume Matas, que en connivència amb els governs d’Aznar i Rajoy ha actuat com ha volgut. Doncs bé, si a Catalunya, les Illes i el País Valencià aquest era un modus operandi habitual, a escala estatal es multiplica per deu. Pensem si no amb els casos Roldan, Filesa o GAL, que des de l’esquerra vam aconseguim destapar al Congrés dels Diputats.

3. El fenomen de les portes giratòries, la manca de transparència i les xarxes clientelars per afavorir determinats interessos demostren els dèficits de l’actual democràcia representativa (partitocràcia, manca de control i de separació de poders, etc.)?

No podem caure en la falsa imatge segons la qual la política està infectada de porqueria, perquè hi ha càrrecs de tots els partits –incloent-hi CiU, PP i PSOE– que combaten radicalment la corrupció i hi dediquen hores i hores a favor de l’interès general. A partir d’aquí, hem de reconèixer que, per negligència o passivitat, en determinats nuclis de poder existeixin aquestes actituds. Són uns comportaments dels quals ningú no està immunitzat, perquè estan relacionats amb la condició humana. Això s’ha demostrat en la davallada de les baixes laborals durant l’època de crisi, segurament pel temor a ser acomiadat, o quan algú agafa un baixa de tres mesos per un petit cop al turmell. Qui no s’ha deixat contagiar pel clima d’impunitat que ens envolta?

4. Quines mesures o alternatives cal aplicar per acabar amb aquest flagell? És necessari un canvi en les regles de joc o la solució es limita a un rearmament ètic de la societat i dels seus representants?

Les alternatives han de passar per mesures que elevin la cultura democràtica del país, que com més petit és, millor es pot regular. Eslovènia, Dinamarca i Finlàndia ens ho demostren: combaten millor la corrupció i els moviments extremistes. I després cal dotar de més mitjans l’Oficina Antifrau i millorar els instruments de transparència perquè la gestió pública i la selecció de persones siguin netes. En tot cas, la prioritat passa per fomentar l’educació en pautes ètiques i democràtiques.

CompartirShare on FacebookShare on Google+Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn