Últims articles

Rafa Burgos

Escriptor i periodista, autor dels llibres Crema Catalana
(Icaria Editorial, 2014) i La Casta (El viejo topo, 2015)

La cobdícia és el fil conductor que lliga el franquisme amb l’etapa actual

1. A què atribueix la proliferació de casos de corrupció durant l’etapa autonòmica: és conseqüència de la cultura picaresca que va presidir el franquisme o del model depredador en el qual s’han abonat les oligarquies locals? Fins a quin punt és un problema sistèmic?

Parlar de l’origen de la corrupció autonòmica és parlar de múltiples causes. D’entre totes elles, en sobresurten tres i són, alhora, les baules d’una cadena que arrosseguen tota la resta: el poder polític, l’econòmic i el món de les finances. De la primera en pengen els governs (estatal, autonòmic, municipal, diputacions i consells); de la segona, les grans empreses (sovint amb els governs com a clients principals), i de la tercera baula, els bancs (on l’especulació té un paper protagonista).

Sense cap mena de dubte, les oligarquies locals han sabut adaptar-se i/o emmirallar-se en uns avantpassats que havien adobat molt bé el terreny. A la perversitat pròpia d’una dictadura i les seves inèrcies en l’àmbit de la corrupció, cal afegir-hi les particulars metamorfosis en períodes d’expansió econòmica. Recordem, per exemple, la llista d’il·lustres evasors fiscals de finals dels anys cinquanta –on el cognom Rato ja treia el cap– o el cas Reace o Redondela. Aquest últim cas estava relacionat amb la desaparició d’oli d’oliva dels dipòsits estatals i va acabar vist per sentència tot just quatre dies després que comencés el judici. El tribunal, curiosament, estava presidit per Mariano Rajoy Moreno, pare de l’actual president del Govern. La manera de fer no ha canviat pas gaire. Per la seva banda, la metamorfosi econòmica pròpia del període democràtic arribaria durant la bombolla immobiliària, amb la maquinària molt ben greixada.

El fil conductor que lliga ambdues etapes fa pensar que som davant d’uns comportaments força ben arrelats («atado, bien atado») i que, per tant, acaben esdevenint arquetips del nostre particular inconscient col·lectiu. En analògic (blanc i negre) o en digital (color), les motivacions per actuar d’aquesta manera han estat les mateixes, amb la cobdícia com a guia. Qui té diners vol poder i qui té poder vol diners. Cal sortir d’aquest atzucac. Hem repartit els papers de l’auca, tot creant departaments estancs on cadascú fa la seva i va per lliure: la justícia, la política, l’economia i els ciutadans. Fa falta més barreja i un pèl de promiscuïtat institucional.

2. Quins casos de corrupció als Països Catalans considera més paradigmàtics d’aquest període?

El cas Nóos, pel que fa a uns interessos polítics i econòmics en molt bona sintonia amb la Casa Reial, és una de les claus de volta del sistema. Connivències que han recorregut els Països Catalans de bat a bat; i al nord, al capdamunt del vèrtex de la piràmide, hi trobem Jordi Pujol, que s’encarregava d’apuntalar un sistema de favors en què el sector negocis de CiU tenia carta blanca per actuar. Un honorable en majestat que, en tot moment, deixava ben clar qui era la llum del món mentre observava com alguns il·luminats es passaven a l’indret fosc i fins al punt de fer proselitisme entre les files de la socialdemocràcia catalana, el PSC. El cas Pretòria, Mercuri o Innova confirmaven allò que tots som fills d’un mateix pare.

Mentrestant, Julio Iglesias signava contractes milionaris (amb lletra menuda inclosa) a la Comunitat Valenciana, i Montserrat Caballé cantava a cappella enfilada als pujols més alts d’aquest petit gran país anomenat Andorra. Tots dos posaven veu a una partitura que sonava com música celestial i, encara més si s’interpretava en qualsevol dels tres espais destinats al bel canto: el Palau de la Música (Barcelona), el Palma Arena (Palma de Mallorca) o el Palau de les Arts (València).

3. El fenomen de les portes giratòries, la manca de transparència i les xarxes clientelars per afavorir determinats interessos demostren els dèficits de l’actual democràcia representativa (partitocràcia, manca de control i de separació de poders, etc.)?

Són bons exemples que demostren que malament que s’han fet les coses, però alhora són un bon mirall on veure reflectida la nostra imatge sense, tot sigui dit, sentir-nos massa orgullosos del que hi veiem. N’hi ha molts exemples. Tants que arribes a preguntar-te si el temps que fa que investigues i escrius sobre aquests temes no ha fet que vegis les coses amb certs prejudicis i desenfocaments. No sé si la corrupció està generalitzada, però és cert que està molt estesa. És per això que si grates darrere de gairebé qualsevol representant polític (sobretot amb un càrrec rellevant) hi trobes els tres elements que encapçalaven la vostra pregunta: portes giratòries, manca de transparència i clientelisme.

Sempre recordo el cas de l’atac feixista que va tenir lloc durant els actes de commemoració de la Diada a la seu madrilenya de la Generalitat el 2013. Entre els detinguts hi havia un tal Íñigo Pérez de Herrasti y Urquijo. Doncs bé, el seu pare és el marquès d’Albayda; la seva mare, Begoña Urquijo y Álvarez de Eulate, va ser tresorera d’Alianza Popular amb Manuel Fraga, a banda de familiar del ministre de Defensa Pedro Morenés (el pare del qual va ser IV vescomte d’Alesón); la germana del detingut, María, és la dona del secretari d’Estat per a la Unió Europea, Íñigo Méndez de Vigo (la germana del qual és secretària general del Centre Nacional d’Intel·ligència o CNI). I això, els puc ben assegurar que no es pas una excepció.

4. Quines mesures o alternatives cal aplicar per acabar amb aquest flagell? És necessari un canvi en les regles de joc o la solució es limita a un rearmament ètic de la societat i dels seus representants?

L’ètica ha d’amarar tota la ciutadania. Només prenent-ne consciència aconseguirem tirar endavant un acte polític prou fort perquè faci de revulsiu. Votar no és l’únic, però pot ser revolucionari si es fa amb amor, com a fruit d’un sentiment que surt del cor (amb la capacitat d’empatia amb el pròxim i l’estima sense prejudicis) i passa pel cervell (gràcies a un procés de maduració d’idees en què la informació periodística compromesa, allunyada de les trinxeres, juga un paper clau).

Evidentment no són menys importants unes lleis de transparència valentes, fer desaparèixer la por a l’hora de preguntar què i com volem ser governats o unes institucions obertes a la ciutadania. Tot suma. Hi ha molt camí a recórrer. I això ens ha de servir d’estímul. Encara ressonen en el meu cap les paraules de l’escriptor xilè Alejandro Jodorowsky quan vaig entrevistar-lo fa anys i, arran d’una pregunta relacionada amb la idea del procés creatiu, no dubtà un segon i va deixar anar: «Entre hacer y no hacer, siempre hay que hacer». En qualsevol cas, no és la construcció de la democràcia un dels processos creatius més estimulants?

CompartirShare on FacebookShare on Google+Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn