Últims articles

Plataforma per una Fiscalitat Justa

Cecile Berbeito Thonon, Xavi Casanovas Combalia i Jordi Garcia Muniesa

És urgent repensar la democràcia actual i controlar els nivells de desigualtat

1. A què atribueix la proliferació de casos de corrupció durant l’etapa autonòmica: és conseqüència de la cultura picaresca que va presidir el franquisme o del model depredador en el qual s’han abonat les oligarquies locals? Fins a quin punt és un problema sistèmic?

És evident que la corrupció és el resultat d’un bon engranatge entre la lògica d’elits extractives que impera en el capitalisme salvatge i l’estatalisme d’amiguets. El franquisme n’era ple, l’opacitat del règim ho permetia. Però en el camí cap a la democràcia sembla que no hem millorat gaire.

Quan el contracte social funciona (aquest pacte basat en un mix entre un retorn de l’esforç social en termes de millor benestar, un ascensor social més o menys engranat, una millora en les condicions de vida, laborals, etc.), els ciutadans tendeixen a mirar cap a una altra banda, deixen de preocupar-se o arriben a tolerar un cert grau de desigualtat sempre existent en la nostra societat.

Ara bé, quan el contracte social es trenca (i immersos en aquesta gran crisi en què ha crescut en un 40% el nombre de rics a Espanya mentre augmentava el nombre de persones sota el llindar de la pobresa, podem afirmar rotundament que el contracte social s’ha trencat), es desencadena una onada d’indignació, de cerca de responsables…, ja no es tolera l’abús de les elits econòmiques. Això explica el perquè d’aquesta percepció actual de tants casos de corrupció, que no deixa de ser el col·lapse d’una època i la visibilització i l’aflorament de la manera de funcionar d’aquestes darreres dècades.

2. Quins casos de corrupció als Països Catalans considera més paradigmàtics d’aquest període?

A la Plataforma per una fiscalitat justa (www.fiscalitatjusta.cat), des d’on volem lluitar contra el frau i l’elusió fiscal, ens indignen especialment els casos de frau fiscal que s’han donat als Països Catalans. Especialment paradigmàtics són alguns casos de persones individuals –la nissaga (de poder) dels Pujol–, però també d’entramats societaris o d’empreses: especulació immobiliària en el cas Palau vinculat a Fèlix Millet i Jordi Montull; corrupció de funcionari públic per Josep Lluís Núñez i Navarro; contractes irregulars en sanitat en el cas Innova vinculat a Josep Prat Domènech i Carles Manté; corrupció urbanística en el cas Mercuri, que implica Manuel Bustos i dotze altres càrrecs polítics i empresaris; finançament il·legal de CDC en el cas Pallerols per al qual han estat condemnats els excàrrecs d’UDC Lluís Gavaldà i Vicenç Gavaldà i l’empresari andorrà Fidel Pallerols, i el cas Pretòria de corrupció urbanística i blanqueig, amb imputats de CiU i el PSC, Bartomeu Muñoz, Manuel Dobarco, Macià Alavedra, Lluís Prenafeta, Luis Garcia, etc.

El problema, respecte a la consideració dels casos, és que encara es veuen com a casos aïllats. I tot i que hi ha alguns esforços per recollir i analitzar aquesta problemàtica de forma sistemàtica –en aquest sentit, podeu veure la iniciativa Escrache fiscal (@escrachefiscal) que té detallats a la web l’historial d’alguns d’aquests casos–, no existeix una visió de conjunt que permeti saber, per exemple, quins són els àmbits on hi ha més corrupció i blanqueig i quina és la implicació de la classe política, però també empresarial i de funcionaris públics. I quina és la ràtio de condemnes o, al contrari, quants sentenciats per corrupció obtenen dos anys de presó (i, per tant, no arriben a anar-hi) o obtenen permisos immediats (com Jaume Mata o Josep Lluís Núñez).
Els esforços, per tant, no haurien d’anar tan encaminats a identificar els casos més paradigmàtics sinó a:

En primer lloc, treure lliçons de conjunt: entendre que la corrupció és una estructura problemàtica i permesa (el fet que en el cas Pretòria hi hagin col·laborat càrrecs de diferents partits n’és una mostra escandalosa), i a partir d’aquí comprendre els sectors que s’han de regular d’una forma molt més severa per incidir sobre el problema des de l’arrel.

En segon lloc, revisar les penes que s’imposen a aquests casos perquè, parafrasejant el lema de la nostra plataforma, «ser corrupte surt molt barat». Hi ha una intuïció que la justícia no s’aplica en la mateixa mesura quan es té poder que quan no se’n té, però analitzar-ne les dades és indignant. Tant les institucions com la societat civil hauríem de reclamar amb més contundència exemplaritat pública.

3. El fenomen de les portes giratòries, la manca de transparència i les xarxes clientelars per afavorir determinats interessos demostren els dèficits de l’actual democràcia representativa (partitocràcia, manca de control i de separació de poders, etc.)?

La democràcia representativa havia d’igualar el poder polític de tots els ciutadans a través de l’equació «un ciutadà, un vot». Tot i així, s’ha configurat d’una manera en què hi ha individus i grups que acaben tenint molt més poder polític que altres.

Per una banda, la democràcia representativa genera posicions que concentren molt poder polític. Alhora, no ha fet res per evitar l’increment de la desigualtat econòmica, especialment la concentració d’una quantitat absurda de diners en mans d’unes poques persones i grups. D’aquesta manera ens trobem amb un còctel que facilita la corrupció.

Primer trobem la compra directa de decisions polítiques (enriquiment personal i finançament il·legal), però també hi ha mesures més subtils, com l’accés privilegiat a grups de poder polític. Les portes giratòries també en són un exemple. Caldria mirar quants alts funcionaris de l’Estat, quants fiscals i quants inspectors d’Hisenda acaben treballant per a aquelles companyies i grups que suposadament havien de regular o fiscalitzar. Mostren com les estructures de l’Estat estan perversament relacionades amb les elits econòmiques.

Des de la nostra lectura, doncs, és urgent repensar la forma de la democràcia actual, però també controlar els nivells de desigualtat. Mentre això no passi, personatges com Sheldon Adelson, d’Eurovegas, seguiran sent rebuts a palau i aconseguint rebaixes fiscals a mida.

4. Quines mesures o alternatives cal aplicar per acabar amb aquest flagell? És necessari un canvi en les regles de joc o la solució es limita a un rearmament ètic de la societat i dels seus representants?

Primer de tot cal tenir en compte un element clarament antropològic: tots som corruptibles, fins i tot la persona més honesta ho és. Tots podem caure a la trampa d’acceptar, facilitar, tancar els ulls, ometre… Es fa evident, doncs, que hi ha una via d’acció clarament cultural de què acceptem socialment com a conducta tolerable i què no que demana un treball de base ingent i que, en la mesura que es vagi estenent, anirà «desactivant» en nosaltres la possibilitat de caure en el parany, quan es doni la possibilitat, pel simple control social i ètic que ens fem uns als altres.

Però alhora, com a societat, tenim el deure de posar tots els mecanismes polítics i jurídics al nostre abast per tal que aquesta corrupció, sempre possible, no es doni. En aquest sentit podem citar algunes propostes relacionades amb l’àmbit del frau fiscal:

– L’existència de senyors de la guerra, narcotraficants, màfies de tràfic de persones, extorsió, tràfic de blanques, etc. és possible únicament per l’existència d’espais d’opacitat on es poden ocultar els diners, com són els paradisos fiscals. També, doncs, d’aquelles màfies que actuen a casa nostra. No pot ser que no estiguem fent el possible per fer desaparèixer els paradisos fiscals. Nosaltres proposem «Espais lliures de paradisos fiscals»: el compromís de totes les administracions –ajuntaments, diputacions, governs– de no establir contractes públics ni acceptar a concursos empreses que tinguin filials a paradisos fiscals. I, mentrestant, avançar per l’eliminació dels paradisos fiscals arreu.

– Dotar de recursos les agències tributàries pròpies: l’Agència Tributària fa aproximadament cent mil actuacions anuals i recapta 10.000 milions d’euros amb aquestes actuacions. L’ONFI (Oficina de Fiscalitat Internacional de l’Agència) va fer dues-centes actuacions en grans corporacions que van permetre aflorar 1.300 milions d’euros més de base imposable d’aquestes empreses. Si el tipus d’aquestes empreses és del 30%, significa que les dues-centes actuacions de l’ONFI, que signifiquen el 0,2%, en recapten el 4%! Cal dedicar els cossos fiscals a perseguir les grans multinacionals i no només el petit defraudador.

– Endurir els codis penals: necessitem exemplaritat pública per fer entendre que el sistema fiscal és central en el nostre estat de dret. Això implica endurir els codis penals, eliminar les excuses absolutòries i la prescripció d’aquests delictes que requereixen temps d’investigació tan llargs, o crear nous delictes consistents en l’oferiment al mercat de serveis idonis per a la defraudació tributària.

CompartirShare on FacebookShare on Google+Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn