Últims articles

Pere Ríos

Periodista
Autor del llibre Banca Catalana: caso abiero (Ediciones Península, 2015)

“El Cas Palau és el paradigma de com es tolera el saqueig de les arques públiques”

1. A què atribueix la proliferació de casos de corrupció durant l’etapa autonòmica: és conseqüència de la cultura picaresca que va presidir el franquisme o del model depredador en el qual s’han abonat les oligarquies locals? Fins a quin punt és un problema sistèmic?

La proliferació de casos de corrupció és innata a la cultura llatina i la història d’Espanya. Fa molts segles que la literatura castellana descriu la picaresca de tota mena de personatges de diverses classes i condicions socials per treure’n profit personal a costa de l’estafa o l’engany dels seus familiars o conciutadans. És absurd considerar que Catalunya és aliena a aquesta realitat. Totes les èpoques i governs han tingut els seus casos de corrupció, des del cas Matesa en ple franquisme, fins als assumptes més recents.

Segurament el pacte de la Transició va descuidar la regulació dels controls i mecanismes per combatre la corrupció i es va centrar a articular el nou Estat i a la recuperació de les llibertats formals. Les exigències ciutadanes d’aquella època tampoc no tenen res a veure amb les actuals i, per tot plegat, ara patim les conseqüències d’aquell procés. El model depredador del capital només s’atura amb voluntat política, però si en lloc d’això el que hi ha és una certa connivència o tolerància dels poders públics, el resultat està servit: el tumor inicial de la corrupció acaba fent metàstasi en el sistema democràtic.

2. Quins casos de corrupció als Països Catalans considera més paradigmàtics d’aquest període?

Aquí tenim el catàleg més variat de casos de corrupció que es pugui imaginar, segurament insòlits en cap altre estat europeu. Em sembla absolutament escandalós el malbaratament del diner públic protagonitzat pel president de la Diputació de Castelló, Carlos Fabra, com a personatge postfranquista reciclat a la democràcia. Els vestits de Francisco Camps, expresident valencià, són també paradigma de com un càrrec públic pot vendre’s per un simple plat de llenties.

La confessió de Jordi Pujol resumeix la hipocresia d’un governant que pot conviure amb el frau fiscal, i qui sap si amb el delicte, mentre donava lliçons d’ètica als catalans. El finançament d’Unió, amb el cas Pallerols, o el del PSC amb Filesa, evidencien també que alguna cosa falla en el funcionament dels partits. El saqueig del Palau de la Música és paradigma de com la connivència institucional pot tolerar el robatori de les arques públiques per benefici personal.

A les Illes Balears cap cas és tan colpidor com el Palma Arena, perquè esquitxa directament la prefectura de l’Estat, a banda dels processos del túnel de Sóller, que va obligar a dimitir el mateix president del Govern balear, Gabriel Cañellas; o els que van afectar després un dels seus successors, Jaume Matas, exministre del PP i que va acabar entre reixes. Hi ha una dada esfereïdora de la Fiscalia Anticorrupció de les Illes: entre 2002 i 2012 es van obrir cent vuit procediments judicials i es van dictar quaranta-quatre sentències condemnatòries, amb vint-i-tres càrrecs del Govern balear, electes o no, en presó preventiva o complint condemna.

3. El fenomen de les portes giratòries, la manca de transparència i les xarxes clientelars per afavorir determinats interessos demostren els dèficits de l’actual democràcia representativa (partitocràcia, manca de control i de separació de poders, etc.)?

Els dèficits democràtics es poden resumir en la demostrada manca de voluntat del poder polític a tots els nivells (local, autonòmic i estatal) per combatre la corrupció. L’arrel del problema és la connivència de determinats ajuntaments amb constructors i bancs, així com dels governs autonòmics en permetre, per exemple, plans urbanístics que mai no s’haurien d’aprovar.

Amb tot, la responsabilitat més important, al meu entendre, és de les institucions estatals per no facilitar, per exemple, una actuació decidida de la justícia, de la policia judicial o dels inspectors d’Hisenda. Les portes giratòries no operarien si la legislació ho impedís, les xarxes clientelars es podien combatre amb unitats policials efectives i, finalment, els jutges haurien de donar una resposta més ràpida als assumptes, perquè el Codi Penal té un efecte preventiu si s’aplica.

4. Quines mesures o alternatives cal aplicar per acabar amb aquest flagell? És necessari un canvi en les regles de joc o la solució es limita a un rearmament ètic de la societat i dels seus representants?

El rearmament ètic i la promesa per aplicar-lo és fum. El que cal són fets concrets. El Codi Penal que tenim és suficient, alhora que les institucions per combatre el flagell ja estan creades (Tribunal de Comptes, Agència Tributària, Oficina Antifrau o Fiscalia, entre d’altres). El que cal és dotar-les de mecanismes per fer-les eficients, augmentar-ne les plantilles en algunes ciutats, i que es designin els millors professionals amb criteris de capacitat, no de quotes: han de poder actuar amb independència.

No pot ser que un procés judicial, com el cas Fabra, hagi tingut set jutges instructors. On és el Consell General del Poder Judicial? No pot ser que els informes econòmics fiscalitzadors sobre els partits o les institucions es coneguin al cap de cinc anys. I tampoc no pot ser que el president del Tribunal Constitucional hagi estat militant del PP o que la responsable de la Oficina de la Transparència de Catalunya tingui unes conegudes limitacions per al càrrec.

Igualment és inadmissible que un president, ministre o conseller abandoni el càrrec i canviï la cadira per la del consell d’administració a qui ha beneficiat. O que les eleccions siguin un xec en blanc als càrrecs electes i que no s’exerceixi cap control ni cap rendició de comptes sobre ells ni sobre el finançament dels seus partits, que en ser totalment opac afavoreix la corrupció.

CompartirShare on FacebookShare on Google+Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn