Últims articles

Pere Cullell

Pere Cullell

Periodista, autor, amb Andreu Farràs,
del llibre L’oasi català (Editorial Planeta, 2001)

“Si ningú no controla el poder, el poder esdevé un monstre devorador”

1. A què atribueix la proliferació de casos de corrupció durant l’etapa autonòmica: és conseqüència de la cultura picaresca que va presidir el franquisme o del model depredador en el qual s’han abonat les oligarquies locals? Fins a quin punt és un problema sistèmic?

No estic segur que durant l’etapa autonòmica hi hagi més casos de corrupció que durant l’etapa franquista, el més probable és que se n’hagi fet més difusió. Sí que crec que valdria la pena fer un estudi de la continuïtat en certs càrrecs de responsabilitat en ajuntaments, diputacions, jutjats, hisenda i entitats bancàries en ambdues fases. En general em sembla que la societat catalana s’ha empeltat de la cultura de la picaresca castellana (que neix molts segles abans del franquisme, com El lazarillo de Tormes ja explica), però sense oblidar que de tramposos i mentiders n’hi ha i n’hi haurà a totes les societats. L’objectiu, per tant, ha de ser crear un sistema de control i supervisió perquè la societat es protegeixi dels «depredadors», com dieu, que ella mateixa genera.

En l’estat de dret espanyol i català, els tres poders –executiu, legislatiu, judicial– i el quart –la premsa– s’han pervertit. Avui hi ha continuïtat ideològica, vincle jeràrquic i connivència entre els que s’haurien de controlar (amb excepcions, és clar). Aquesta és la clau.

Les oligarquies locals no són gens diferents de les oligarquies d’altres països. L’esquema d’un grup de diverses famílies que s’interrelacionen, es vinculen, es protegeixen i es perpetuen en el poder es pot trobar a totes les societats amb característiques similars. En el cas català (com l’irlandès o l’italià) les famílies tenen més força perquè l’Estat en té menys, o no n’hi ha, o està desestructurat, i aquesta xarxa de cognoms el supleix. Per això es parla de l’«oasi català» però, com dic, el model és mimètic en el món occidental.

El problema, o un dels problemes, des del meu punt de vista, és un sistema de partits que basa el seu finançament amb ingressos provinents de xantatges des de les institucions que governen. Aquests mateixos partits actuen com a mercat laboral a còpia de premiar la submissió als interessos del partit per davant de les idees i del progrés de la societat a la qual haurien de servir. La llei electoral i la distribució dels escons perpetuen aquests partits corruptes, perquè els diputats només han de retre comptes als seus líders i no als ciutadans, gràcies a la disciplina de vot. L’ambició humana, l’afany d’enriquir-se i d’acumular poder fa la resta. Si s’enxampa algun membre del partit delinquint, el propi partit (o potser millor dir-ne «agència de col·locació») trobarà la manera de donar-li feina en un àmbit discret. La llista d’exemples és llarga i ideològicament transversal.

2. Quins casos de corrupció als Països Catalans considera més paradigmàtics d’aquest període?

Sóc incapaç d’establir el rànquing de la corrupció. El frau moral és el mateix, sigui un euro o un milió, sigui un president o un regidor.

3. El fenomen de les portes giratòries, la manca de transparència i les xarxes clientelars per afavorir determinats interessos demostren els dèficits de l’actual democràcia representativa (partitocràcia, manca de control i de separació de poders, etc.)?

Evidentment. La magnitud del que estem parlant s’estén com una taca d’oli a tots els estaments públics i privats. S’han fet obres públiques notòriament inútils i extraordinàriament cares sense que cap estament n’hagi assenyalat els responsables ni se n’hagi qüestionat la gestió. S’han privatitzat empreses públiques solvents i s’han injectat quantitats indignants de diners públics a empreses privades mal gestionades. Els sous milionaris dels responsables desmoralitza una població que pateix la crisi mentre veu com desfilen cares de tots els colors polítics pels consells d’administració de les empreses més poderoses i inviolables de l’Estat. Beneficis privats i deutes públics.

Els directius bancaris poden dir davant del jutge que no sabien el que firmaven mentre que els magistrats exigeixen als ciutadans que van contractar les preferents que en són responsables per no haver llegit la lletra menuda. La llista de greuges sembla que no té final (defraudadors, paradisos fiscals, empreses privilegiades, IVA…). Si ningú no controla el poder, el poder esdevé un monstre devorador de la pròpia societat i els que hi viuen instal·lats, uns mafiosos.

4. Quines mesures o alternatives cal aplicar per acabar amb aquest flagell? És necessari un canvi en les regles de joc o la solució es limita a un rearmament ètic de la societat i dels seus representants?

L’ètica és un valor que desgraciadament no està de moda i que sempre s’ha de reivindicar. El rearmament ètic de la societat i dels representats és desitjable, però em temo que un dels camins és fer pedagogia exemplaritzant. Això passa per restablir les regles del joc que s’han perdut i detectar les responsabilitats dels qui han afavorit el seu deteriorament. Crec en la democràcia i en l’estat de dret. Però aquesta eina avui ha estat tan manipulada que ja és inútil. Si els alts tribunals es decideixen des dels partits, si els governs no compleixen les lleis que aproven els parlaments, si els debats són una escenificació buida de pactes privats, si els mitjans manipulen la informació per afavorir els partits que els ajuden amb diners públics… cal corregir-ho amb immediatesa.

La impunitat que hem viscut progressivament en els últims anys ha donat ales i ha multiplicat la corrupció. Avui el ciutadà sent que no tots som iguals davant la llei i que la pròpia llei té diversos barems. Si es manté aquesta situació, la convivència pacífica, aviat, serà impossible.

Per evitar el conflicte és imprescindible reconstruir tot l’edifici: separació clara i efectiva de poders (penso molt especialment en una reforma profundíssima del món judicial que cal modernitzar mentalment i agilitzar operativament), limitacions dels mandats de diputats, temps de carència de càrrecs públics per accedir a empreses de l’àmbit en el qual s’ha gestionat o de caràcter estratègic, transparència del patrimoni dels representants públics, transparència també en donacions a partits, etc. Bé, per no estendre’m, deixem-ho en transparència i responsabilitat. En cas d’incompliment, crec més en les penes de privació de llibertat que en les multes. Als rics no els importa infringir (i menys si ho paguen amb part del botí).

CompartirShare on FacebookShare on Google+Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn