Últims articles

Neus Tomàs

Periodista, cap de Política d’El Periódico

Si el cas Banca Catalana es tornés a investigar, ens enduríem sorpreses

1. A què atribueix la proliferació de casos de corrupció durant l’etapa autonòmica: és conseqüència de la cultura picaresca que va presidir el franquisme o del model depredador en el qual s’han abonat les oligarquies locals? Fins a quin punt és un problema sistèmic?

A una Transició amb més ombres que llums, amb una manera errònia de passar pàgina de la Dictadura i una falta de respecte a les institucions, barrejant interessos públics i privats de manera impúdica. Els partits van créixer a l’ombra de les institucions, des de la Generalitat als ajuntaments, i amb la complicitat, en molts casos delictiva, d’algunes empreses van acabar creant uns entramats en què el finançament dels grans partits (amb ajuda inestimable de la banca) i els pressupostos públics han format un totum revolutum durant més de tres dècades. I pel camí, més d’un polític ha aprofitat per fer-se «riquet»–com diria Jordi Pujol i Ferrusola. Per tant, els mals vicis del franquisme, lluny de corregir-se en la democràcia, es van fer més sofisticats. També, segurament, la ciutadania no hem estat prou exigent a l’hora de condemnar determinades conductes dels nostres gestors públics. Per sort, això ha anat canviant, gràcies a l’aparició de noves formacions polítiques, moltes sorgides en l’àmbit municipal, i de moviments com el 15-M o la PAH, que han obert els ulls a molta gent.

2. Quins casos de corrupció als Països Catalans considera més paradigmàtics d’aquest període?

El de Banca Catalana, mai prou ben explicat, seria l’origen de tots els mals posteriors. Estic convençuda que, si ara tornés a investigar-se, ens enduríem sorpreses. El cas Palau és paradigmàtic pel que té de simbolisme: oligarquia, constructora i partit. És també un exemple de com la justícia no funciona. Millet, Montull i la seva filla al carrer i el judici encara sense data de celebració. La lentitud dels processos indigna però no és nova. El cas Filesa es va sentenciar sis anys després de la primera denúncia i de la instrucció de la trama Pretòria no en sabem res. La gran incògnita és fins on s’arribarà en les investigacions del 3% i quines connexions es podran demostrar amb el cas Pujol –per ser exactes el cas dels Pujol–. Quina part era enriquiment del clan i quina era pressumptament finançament de Convergència?, des del moment que apareixen constructors esquitxats ens ambdues trames, amb fundadors de CDC pel mig i obres com el faraònic canal Segarra-Garrigues al punt de mirar, tot apunta que els dos casos acabaran convergint.

3. El fenomen de les portes giratòries, la manca de transparència i les xarxes clientelars per afavorir determinats interessos demostren els dèficits de l’actual democràcia representativa (partitocràcia, manca de control i de separació de poders, etc.)?

És evident. La fiscalia és un òrgan jeràrquic que, en última instància, respon a interessos polítics. Portat a l’extrem (o no) és el que Alicia Sánchez-Camacho va definir com tenir «un fiscal de confianza». La Sindicatura de Comptes a vegades no pot o no vol anar més lluny (tampoc escapa al control dels partits), i és difícil saber què fa l’Oficina Antifrau i les administracions, que s’omplen la boca de transparència però després fragmenten adjudicacions per no haver de fer determinats concursos. Ho hem vist en empreses públiques, com l’antiga Gisa, ara Infraestructures.cat, la gran constructora de la Generalitat, en què els seus presidents cobren més que el mateix president de la Generalitat. Per no parlar dels consells d’administració, on l’assistència està remunerada amb xifres vergonyants. Un exemple: els vuit consellers de Port 2000, l’organisme que gestiona el Port Vell de Barcelona, cobren 3.000 euros per anar a 10 reunions. Per sort no tothom és igual i la nova regidora de Ciutat Vella, Gala Pin, va rebutjar els 307 euros que va trobar-se en un sobre quan va assistir a la primera reunió.

4. Quines mesures o alternatives cal aplicar per acabar amb aquest flagell? És necessari un canvi en les regles de joc o la solució es limita a un rearmament ètic de la societat i dels seus representants?

Una cosa sense l’altra no funcionarà. La ciutadania –i voldria pensar que els mitjans, almenys alguns– han de mostrar una tolerància zero amb la corrupció. Que el PP estigui a l’oposició al País Valencià o a les Illes Balears és un símptoma que alguna cosa està canviant. Però alhora, cal un canvi de les regles del joc. S’han de limitar mandats per frenar les xarxes clientelars, impulsar mecanismes de control per part d’organismes imparcials que puguin remenar les comptabilitats públiques en tot moment i que privatitzacions, com la d’Aigües Ter Llobregat, no estiguin sota sospita sense que ningú no aclareixi si s’ha comès alguna irregularitat. I evidentment, cal garantir que qui denunciï un cas no patirà represàlies.

CompartirShare on FacebookShare on Google+Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn