Últims articles

Montse Santolino

montse-santolino

Periodista, responsable de comunicació de La Fede

“Cal demostrar que el 99% hi perdem, amb la corrupció, encara que no ens ho sembli”

1. A què atribueix la proliferació de casos de corrupció durant l’etapa autonòmica: és conseqüència de la cultura picaresca que va presidir el franquisme o del model depredador en el qual s’han abonat les oligarquies locals? Fins a quin punt és un problema sistèmic?

El problema es troba en l’origen mateix del sistema democràtic, en com es va gestar i articular. Un passat de repressió i misèria, una democràcia tutelada i pactada per les elits, un sistema econòmic profundament desigual i unes noves forces polítiques que van acumular poder, es van blindar amb el bipartidisme, i van apaivagar l’incendi democràtic des de bon principi.

La dictadura va ser una gran escola de corrupció, clientelisme i supervivència que va deixar un fort substrat cultural de no-qüestionament del poder com a garantia d’èxit personal i professional. Les bases culturals i econòmiques de la corrupció franquista no es van tocar. El falangista opositor a Franco, Dionisio Ridruejo, ho va descriure perfectament: «El hecho de que los incompetentes ‘leales’ tuvieran ventaja segura en toda competición sobre los competentes sospechosos (algún día se escribirá la historia de las oposiciones, concursos y provisiones de toda suerte de plazas e incluso de la concesión de toda suerte de negocios en estos años), constituía ya un principio de tan grave inmoralidad que, por fuerza, los beneficiarios tendrían que sentirse implicados en ella, quedando ligados por un vínculo turbio, como clientes, a un sistema cuya duración era la garantía de que la injusticia no podría ser revisada en su perjuicio».

La figura dels «incompetents lleials» forma part de la nostra cultura professional i política. En un context de fortes desigualtats de renda i d’oportunitats, les classes mitjanes i populars han estat educades per acceptar el clientelisme com una mena de fals ascensor social o de falsa redistribució, en comptes de comprendre que les cadenes de favors eren trampes al solitari ja que, finalment, el sistema augmentava el nivell de desigualtats, i minvava el volum de recursos públics disponibles. Igual que els més pobres feien regals a metges de família i professors per ser més ben atesos o es feien del sindicat perquè els fills entressin a la Seat, els més ben situats es limitaven a mirar a una altra banda davant els concursos públics «arreglats». Durant els anys de les vaques grasses es va mantenir la il·lusió que el sistema democràtic funcionava i els drets estaven garantits, quan la lògica era més aviat d’estafa piramidal.

Els actors polítics que van pilotar –amb permís– la Transició i que no eren els hereus directes del franquisme, els representants dels nou socialisme modernitzador o del nacionalisme liberal, no només no van desempallegar-se d’aquest substrat cultural sinó que el van aprofitar per generar –molt ràpid– xarxes de poder pròpies al voltant dels nous partits hegemònics, reforçant així la idea que calia formar part d’algun «bàndol». Als anys noranta, els companys de facultat que militaven a partits polítics ja manifestaven una absoluta convicció que passés el que passés, el partit els «protegiria» i els donaria feina. El sistema, llavors, ja estava perfectament organitzat i greixat.

D’altra banda, la majoria de les elits econòmiques han exhibit una cultura empresarial quasi feudal (poc risc, poca inversió, gens d’impostos i molts beneficis) i, en conseqüència, profundament corrupta, tal com confirmen les enquestes de percepció pública al respecte. Les privatitzacions de les grans empreses o les aliances publicoprivades han estès i sofisticat els mecanismes de corrupció però s’ha garantit la «pau social» incorporant els grans sindicats al sistema de poder.

El sistema mediàtic tampoc ha exercit de sistema d’alerta ja que només s’ha ocupat de la gasosa del joc polític bipartidista –les declaracions, la teatralització de la política–, en comptes d’analitzar i explicar les falles del sistema democràtic. El soroll mediàtic dels grans casos de corrupció de l’era Pujol i dels governs socialistes, en reduir-ho tot a uns quants noms, en realitat va ocultar l’arquitectura social, legal i administrativa que feia possible i sistemàtica la corrupció. Encara avui, admesos tots els excessos i amb milers d’imputats, es continua parlant de «persones de naturalesa corrupta» i casos aïllats.

2. Quins casos de corrupció als Països Catalans considera més paradigmàtics d’aquest període?

Palau, Pretòria, Innova. En tots apareixen vincles o connivència entre PSC i CiU, els principals responsables d’haver generat mecanismes i espais proclius o molt tolerants amb les pràctiques corruptes. El cas Palau és particularment significatiu pel que suposa haver desvelat el funcionament de la burgesia de la ciutat i de la seva manera de finançar il·legalment el «seu» partit a través d’un dels espais més simbòlics de la cultura i la identitat catalanes. Corruptors i corromputs fent-se favors mútuament mentre es feien passar per filantrops desinteressats, i Millet fent comptabilitat de botigueta de barri i buscant pactes amb tècnics socialistes mentre menystenien, tots plegats, l’opinió del veïnat. El cas Millet i el cas Pujol junts han dinamitat la imatge de la burgesia catalana i l’aura d’austeritat i respectabilitat dels pares de la pàtria.

Del cas Pretòria cal recordar que la Fiscalia Anticorrupció havia acumulat prop de trenta toms de documentació i que la denúncia original era sobre l’existència d’una xarxa organitzada de corrupció urbanística que afectava els dos principals partits polítics catalans. Hi havia sospites que la trama s’estengués més enllà de Santa Coloma perquè el cervell de la trama tenia vincles amb líders socialistes com Manuela de Madre, Celestino Corbacho o Carme Chacón, però el jutge Ruz va limitar l’abast de la investigació. El discurs de la suposada pugna de poder entre els dos partits a nivell territorial saltava pels aires amb aquest cas. El PSC controlava els terrenys de l’àrea metropolitana i reconeguts convergents feien de ganxo amb els empresaris. Cal destacar que ha calgut la col·laboració de cinc països (Costa Rica, Estats Units, Alemanya, Suïssa i Andorra) per entendre l’enginyeria financera a través de la qual s’ocultaven els diners de les comissions. Necessàriament el paper dels bufets d’advocats ha estat clau en el disseny de les estratègies delictives i és un dels grans temes pendents en l’abordatge d’aquestes qüestions. L’escassa cultura financera general i el perfil de molts dels corruptes a nivell municipal fa intuir que molts no podrien ni portar la comptabilitat de casa seva.

Quant al cas Innova, a banda de posar de manifest com la creació d’empreses públiques municipals és la millor manera de convertir les finances municipals en quelcom absolutament opac, ha fet entrar en crisi el model sanitari català, pactat i ben aprofitat fins ara, sobretot, pels dos grans partits. Si Carles Manté, exdirector del CatSalut, ja va dir que hi havia un model de consens «que alguns anomenen sociovergència, però que funciona», el ple monogràfic en el Parlament sobre salut ha estat molt il·lustratiu, amb el president Mas recordant al tripartit que el sistema s’ha estat construint trenta-cinc anys i que en moment d’alternança ningú no l’ha tocat. Aquests trenta-cinc anys són els de la consolidació de les xarxes de poder i dels espais d’impunitat per la confiança que ningú no els qüestionaria, i els que ha trencat investigacions periodístiques i la denúncia d’un regidor novell de la CUP.

3. El fenomen de les portes giratòries, la manca de transparència i les xarxes clientelars per afavorir determinats interessos demostren els dèficits de l’actual democràcia representativa (partitocràcia, manca de control i de separació de poders, etc.)?

Preguntes amb resposta inclosa. Gràcies a la Cultura de la Transició (el tauler de Pablo Iglesias) hem acceptat com a característiques intrínseques a la democràcia que sigui capitalista i classista. Gasolina per a les pràctiques corruptes. La modernització, el desarrollismo democràtic, es va acompanyar d’un allunyament de la societat i d’una glorificació de la «representació». Com diu Amador Fernández-Savater: «En nom de la convivència, la cohesió, l’estabilitat i la responsabilitat la gent ha de desaparèixer i deixar-se representar».

On, com i quan hem après a participar en aquest país? L’informe sobre corrupció a la UE de la Comissió Europea recomanava més mecanismes de control a nivell autonòmic i local, més organismes tècnics i independents, i més control de la contractació pública. El suposat «desgavell» autonòmic és la conseqüència directa de la baixa cultura democràtica desenvolupada a Catalunya i Espanya durant tots aquests anys. Ni s’ha incentivat ni s’ha animat la participació ciutadana, ben al contrari: s’ha controlat, dirigit i sectorialitzat, quan no s’ha boicotejat o castigat directament. En pràcticament cap administració ni àmbit de poder existeixen òrgans de control independents dignes de tal nom, i molt menys òrgans de control ciutadà. No hi ha persones «independents» a determinats nivells de decisió com confirma a cada canvi de govern el ball de càrrecs de confiança i assessors.

Els ecosistemes perversos es generen a nivell local, autonòmic i estatal i es retroalimenten mútuament.

4. Quines mesures o alternatives cal aplicar per acabar amb aquest flagell? És necessari un canvi en les regles de joc o la solució es limita a un rearmament ètic de la societat i dels seus representants?

Totes dues coses. Cal posar fi a la impunitat i a la tolerància de la corrupció. No és només qüestió de mesures legals i sancions, però aquestes mesures formen part d’una pedagogia social democràtica. Calen lleis de transparència de debò, millors controls dels comptes públics, del finançament dels partits polítics i dels lobbys, i un sistema judicial que canviï les prioritats i castigui ràpid i amb contundència corruptes i corruptors, inclosos els advocats-assessors fiscals, i asseguri que les empreses amb pràctiques corruptes no accedeixen als contractes públics.

No podem oblidar, però, que de lleis ja en teníem. La majoria de discursos que es fan de «regeneració i transparència» des dels partits tradicionals continuen essent, però, propostes fetes des de les elits amb mentalitat de millora i reforma del sistema actual, sense obrir espais a la ciutadania ni acceptar la idea de participació ciutadana com a fiscalització del poder. Amb una realitat de pobresa i precarietat i de forta desigualtat, i amb unes majories socials sense tradició de participació regular en els assumptes públics, totes aquestes mesures continuaran sense trencar la tolerància social amb la corrupció. A no tolerar la corrupció se n’aprèn des de baix i des del més bàsic i el més proper. Per això cal incentivar la participació a nivell local, multiplicar els mecanismes i les possibilitats de participació, i més, en els barris més empobrits. Observatoris ciutadans municipals, consultes per votar els sous dels càrrecs polítics municipals o les contractacions públiques, o revisar els sistemes de subvencions per a l’associacionisme local, per garantir la seva independència: mesures d’aquest tipus seran més importants a mitjà termini que les discussions i les transaccions parlamentàries, perquè permetran a les noves generacions autoeducar-se en una autèntica democràcia.

I cal un nou periodisme social. El periodisme polític i l’econòmic dels últims trenta anys ha estat majoritàriament còmplice, per omissió, de la baixa qualitat democràtica i de la corrupció, fet que ha acabat per convertir tot el periodisme actual en una interminable crònica judicial. Quan els principals partits, institucions i empreses han tingut pràctiques corruptes, quan hi ha centenars o milers d’imputats, el tema no es pot tancar amb editorials i columnes d’opinió, o amb el sensacionalisme dels registres i les sentències. No són casos aïllats. El que va fer possible el cas Filesa-PSOE no es va acabar amb la sortida de Felipe González del govern. Senzillament es van produir reajustaments i tot va continuar igual. Cal neutralitzar o bloquejar tots els elements que han fet possible el cas Bárcenas o el cas Pujol, cal un periodisme de profunditat. Cal una nova mirada periodística més responsable i de llarg termini. Cal descriure i desconstruir el sistema econòmic, polític i social que fa possible la corrupció, i cal demostrar més nítidament que el 99% hi perdem, amb ella, encara que no ens ho sembli.

CompartirShare on FacebookShare on Google+Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn