Últims articles

Miren Etxezarreta

Economista del Seminari d’Economia Crítica TAIFA

“Mentre no canviïn els valors essencials del capitalisme, la corrupció no podrà desaparèixer”

1. A què atribueix la proliferació de casos de corrupció durant l’etapa autonòmica: és conseqüència de la cultura picaresca que va presidir el franquisme o del model depredador en el qual s’han abonat les oligarquies locals? Fins a quin punt és un problema sistèmic?
No podem oblidar que durant el franquisme també hi havia molta corrupció, si bé no es coneixia públicament. El coneixement de més casos durant l’etapa autonòmica cal buscar-lo, en primer lloc, en què hi ha més informació disponible (tampoc la necessària, però una mica més), al marge que és més duradora que el franquisme o la transició. Quant a les raons de fons, s’explica per l’acumulació irrestricta dels capitals, l’enorme expansió del capital financer a tot el món –passen tants diners per davant que és fàcil pensar a quedar-se una part- i la desregulació dels controls, fet que s’ha incrementat a l’etapa neoliberal. A tot això, cal afegir la connivència entre el poder econòmic i el poder polític, cosa que afavoreix la impunitat dels poderosos (corromputs i corruptores), i l’enorme culte als diners que s’ha propagat en una societat on els diners que tens és l’únic criteri de valoració personal, per sobre de qualsevol altre aspecte. Per tant, és un fenomen estretament associat al sistema capitalista. Confio que algun dia es faci una anàlisi detallada que integri la corrupció en la dinàmica del sistema. En tot cas, és evident que el domini absolut i el respecte total a la propietat privada i a l’acumulació de capital fa que la corrupció sigui part essencial del sistema.

2. Quins casos de corrupció als Països Catalans considera més paradigmàtics d’aquest període?
Els casos de corrupció són tants i tan escandalosos que no vull citar només els més coneguts. El més greu és la generalització i la magnitud de la corrupció en tots els àmbits del poder econòmic. També en l’àmbit dels béns públics, en què generalment els corruptors vénen del sector privat. Per això és necessari que els corruptors no es quedin veient des de la barrera la persecució –molt necessària- dels corromputs.

3. El fenomen de les portes giratòries, la manca de transparència i les xarxes clientelars per afavorir determinats interessos demostren els dèficits de l’actual democràcia representativa (partitocràcia, manca de control i de separació de poders, etc.)?
Per descomptat que sí, però dubto que amb l’enorme poder que té i desplega el sistema capitalista, només eliminar els aspectes que s’esmenten serveixin per evitar la corrupció. Perquè, a més de la vergonya d’enriquir-se de forma fraudulenta, hi ha una cosa de la qual es parla poc: la corrupció legal. És a dir, aquells procediments legals que s’apliquen per intensificar l’explotació de les persones, estafar a l’erari públic, espoliar el medi ambient, desposseir dels drets socials a una gran part de la població o augmentar l’explotació de les dones. A això no l’anomenem corrupció, ja que són formes diferents d’explotació, però mentre aquestes coses no motivin la lluita per a una altra societat, els altres elements podran seguir exercint-se de diverses maneres.

4. Quines mesures o alternatives cal aplicar per acabar amb aquest flagell? És necessari un canvi en les regles de joc o la solució es limita a un rearmament ètic de la societat i dels seus representants?
Un rearmament ètic sense un canvi radical del sistema respon a un plantejament idealista i, per tant, erroni. Mentre no canviïn els valors essencials del capitalisme – propietat privada, explotació, acumulació de la riquesa d’uns pocs a costa de la majoria- no podrà desaparèixer la corrupció. I ho veiem al món sencer, fins i tot en els països que semblen més democràtics i amb major control social.

CompartirShare on FacebookShare on Google+Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn