Últims articles

Marina Garcés

Filòsofa i autora de Un mundo común (Bellaterra, 2013)
i Fora de classe (Arcàdia, 2016)

Cal una política basada en els valors i en les dificultats de viure junts

1. La concentració de casos de corrupció al nostre país és una confluència de tres fenòmens: el primer i més contemporani té a veure amb el caràcter espoliador del capitalisme, que des de fa més de dos segles ha desfermat una competició global per l’acumulació dels recursos i de la riquesa. Podríem creure que això es pot fer legalment, que hi pot haver un capitalisme legal i no corrupte, però la corrupció va més enllà de la il·legalitat. És la cultura que consisteix a relacionar-se amb qualsevol bé de manera espoliadora. La legitimitat del benefici propi sense altra mesura que la capacitat d’acumular permet justificar qualsevol pràctica, ja sigui el favoritisme, el tràfic d’influències o la concentració de privilegis, que són a la base de la corrupció.

El segon fenomen té a veure, com s’assenyala a la pregunta, amb els poders institucionals, familiars i empresarials gestats i consolidats durant el franquisme. Els beneficiats del règim, a qualsevol territori de l’Estat, s’han perpetuat a través del sistema de partits creat durant la Transició. La cultura política que s’ha transmès a través d’ells ha estat la del premi a la fidelitat, sigui al club polític que sigui. L’important és mantenir-se dins, vinculat a la xarxa de favors. Per això en aquest país no hi ha vertader conflicte ni debat polític. Tampoc denúncies que transcendeixin i que tinguin conseqüències importants. La trama està assegurada, d’un extrem  a l’altre de la cadena. I les conseqüències, al final, només les paguen les persones individuals: o bé les que no hi participen, o bé les que s’hi enfronten, normalment soles.

El tercer ve de més antic. Té a veure amb la construcció d’Espanya com  a estat-nació. La història d’Espanya com a estat modern és la de la reconquesta d’Al-Andalus i la de la conquesta d’Amèrica. Per tant, és un país fet pels «conqueridors», és a dir: comptes i reis rapinyaires, mariners pillastres, inversors, comanadors, negrers, etc. Només excepcionalment ha estat el poble –o els pobles– el protagonista de la història moderna d’aquesta península. I cada vegada que ho ha estat, la cosa ha acabat malament. Això té dues conseqüències: poders depredadors i un poble que no ha sentit mai que el país sigui seu. Per tant, cap de les dues bandes no té sentit d’allò públic.

2. El noms a Catalunya són, òbviament, Pujol i Millet. Però per mi encara és molt més paradigmàtica la corrupció quotidiana, «normal», amb la qual han funcionat ajuntaments, regidories o petites entitats, i les seves relacions amb el món econòmic i empresarial, tant global com sobretot de proximitat. La corrupció anònima i quotidiana és el vertader paradigma d’aquests anys. Qui no sap com aconseguir una llicència d’obra? Qui no ha demanat mai avançar una visita al metge especialista? Qui no ha maquillat un pressupost per ajustar-lo a determinades condicions? Qui no ha fet passar una despesa privada per pública o de l’empresa? Qui no ha pagat sense factura? Qui no ha anat a veure el parent de no sé qui perquè li arregli aquell assumpte pendent?

Que totes aquestes preguntes ens semblin conegudes, massa conegudes, és el patró de comportament d’un país en què la corrupció és la norma. Això no vol dir que tothom sigui igual ni que tothom en sigui ni responsable ni beneficiari de la mateixa manera. Només faltaria. Hi ha diferències d’escala i hi ha diferències de condició. I òbviament: aquestes diferències passen per la major o menor proximitat amb els poders, ja siguin econòmics, polítics o sindicals, entre d’altres.

3. Democràcia representativa és un concepte que s’oposa a democràcia directa o radical. Implica uns mecanismes de delegació que, si bé en certa mesura són necessaris en societats tan complexes, tendeixen a l’opacitat, al secretisme i a la perpetuació de les xarxes de favors. Malgrat això, no n’hi ha prou amb criticar la democràcia representativa en abstracte, perquè la democràcia directa sense més tampoc no és garantia contra la corrupció. El problema és institucional i té a veure amb la relació irreconciliable entre les institucions i les persones.

No hem resolt el problema que es va plantejar al s. xviii, abans i després de la Revolució Francesa: quines són les institucions del poble, si el poble sencer no pot ser institució i, finalment, la institució està feta de persones? Rousseau, que és qui va pensar més radicalment la sobirania popular sense senyors, plantejava que la voluntat del poble, per expressar-se, no podia tenir delegats ni representants. Però aleshores, qui havia de legislar, si el poble no pot estar permanentment amb ell mateix? Tràgicament, Rousseau concloïa que el bon legislador, només podia ser un sant. I els sants, com sabem, no existeixen. I més ens val.

Per tant, la qüestió és: entre la proximitat absoluta, políticament impossible, i la delegació expropiadora que obre la porta a tota mena de corrupcions a instàncies cada cop més inabastables, com podem construir avui formes d’institucionalitat social i política que ens permetin exercir una relació prou propera sobre els assumptes comuns, que alhora ofereixi estabilitat i garanties respecte a tot allò que l’acció i el compromís directes no poden assumir? Estem condemnats a lluitar sempre contra un poder que tendirà a ser corrupte per definició, o podem imaginar formes d’organització social i política capaces de fer implosionar, dins d’elles, la presa del poder?

4. L’ètica i la política són inseparables, però l’ètica no pot ser, per ella mateixa, la solució per a les disfuncions de la política. Dit ràpidament: no hi ha solució només ètica per a la política. La virtut es pot cultivar i compartir, però no hi ha manera d’imposar-la. Això també ho van aprendre durant la Revolució Francesa: quan la llei vol ser l’expressió de la virtut, acaba governant el terror. Per això cal una orientació política de la política. És a dir: basada no només en els valors personals, sinó també en les dificultats de viure junts. «La vida col·lectiva és un infern», deia el filòsof francès Merleau-Ponty. No és un infern perquè siguem tots dimonis, sinó perquè mai serem al cel invocat pel pensament revolucionari de caràcter utòpic. No hi ha solució final.

El que cal, doncs, és treball col·lectiu, transmissió de l’experiència acumulada, coneixement històric, educació, molta educació, i una legislació electoral, administrativa i penal sempre en procés, de codi obert, capaç de moure’s amb l’aprenentatge social. Hi ha una cosa que em sembla molt important de pensar: l’honestedat es defensa individualment, però s’aprèn col·lectivament. Ningú no es fa honest sol i una societat bona no és una suma d’individus honestos, cadascun d’ells mirant per si mateix.

L’honestedat implica l’atenció dels altres i cap als altres. No és que necessiti de la mirada del reconeixement, sinó que depèn de la capacitat de posar-se en el lloc dels altres. És una mesura de la pròpia acció que no depèn del punt de vista particular. Només és realment honesta la mirada que assumeix com a horitzó de la pròpia acció la situació del conjunt de la realitat que compartim. Ser honestos és assumir com a propi l’estat del món i fer-ne un problema comú. Per això no pot haver-hi capitalistes honestos. Poden ser legals però no honestos, perquè la persecució dels propis interessos com a mesura ètica de la pròpia acció és deshonesta per definició.

CompartirShare on FacebookShare on Google+Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn