Últims articles

José María Mena

Jurista i exfiscal anticorrupció,
fiscal en cap del TSJC (1996-2006)

La corrupció, com tota la delinqüència greu impune, és un enemic social ‘dorment’

1. A què atribueix la proliferació de casos de corrupció durant l’etapa autonòmica: és conseqüència de la cultura picaresca que va presidir el franquisme o del model depredador en el qual s’han abonat les oligarquies locals? Fins a quin punt és un problema sistèmic?

Sempre hi ha hagut corrupció. Hi ha casos prou paradigmàtics al llarg de la història. La tropa que sortia de Barcelona cap a la guerra del Rif moria, més que en el combat, de malalties i per falta d’alimentació, calçat i roba adequada perquè l’oficialitat corrupta, d’acord amb els proveïdors, s’enriquia. El rei va esperonar la guerra pels seus interessos a les mines del Rif, en què participava l’aristocràcia catalana.

Ningú va resultar responsable d’aquesta conducta criminal, que va causar més de deu mil morts en combat i moltes més per les malalties derivades de les condicions miserables a les quals eren sotmesos els soldats.

També durant la II República van aparèixer casos de corrupció. El més sonat, potser, va ser el de l’estraperlo. Els holandesos Strauss, Perle i Lowann van inventar una ruleta trucada –amb la qual sempre guanyava la banca– perquè funcionés al casino de Sant Sebastià. Van batejar-la amb el nom format per les síl·labes inicials dels tres cognoms. Van convenir amb Lerroux, ministre i després president del Govern, que els autoritzés desenvolupar el seu negoci fraudulent a canvi que ell percebés el 25% del benefici, a part d’altres comissions inferiors per a altres polítics del seu Partit Radical. Només es va posar fi a aquest escàndol amb l’arribada del Front Popular.

Amb la dictadura, l’escassetat d’aliments i d’altres productes de primera necessitat va donar peu a l’aparició del mercat negre, al qual es va denominar amb el nom genèric d’estraperlo. Hi havia estraperlistes mínims, de simple supervivència, i grans estraperlistes emparats pels jerarques del Règim, que eren els antecedents de la corrupció moderna.

La base de la corrupció és la utilització, per al benefici particular, del poder polític amb capacitat decisòria en assumptes de rellevància econòmica. Això només es pot aconseguir, de manera estable i duradora, amb una garantia d’impunitat. La dictadura franquista oferia aquesta garantia als seus sequaços, que no eren només uns quants jerarques de Madrid. La retenció del poder polític total permetia les decisions arbitràries profitoses. La «unitat del poder» permetia l’absència pràctica de riscos de denúncia política, judicial i mediàtica. El silenci davant dels abusos s’imposava amb por i, a més a més, amb complicitats disseminades per tot l’Estat espanyol.

Una altra de les característiques de totes les organitzacions criminals és la coherència fèrria, el silenci interior recíproc. Com en l’omertà. L’experiència criminològica ens diu que mentre una banda criminal conserva la coherència interna no hi ha qui la derroti. La seva ruïna deriva, necessàriament, de les seves dimensions internes, normalment vinculades a la lluita pel comandament o pel repartiment del botí. Amb la delinqüència organitzada dedicada a la corrupció passa el mateix.

Fins als temps del tardofranquisme a Espanya no hi passava mai res. Però en un determinat moment el règim va començar a evidenciar fissures. Entre els falangistes hi va aparèixer l’esquerda que separava els immobilistes dels aperturistes, dirigits per Manuel Fraga i José Solís. Però davant dels falangistes hi va aparèixer un nou bloc polític, el dels tecnòcrates, amb el ministre català López Rodó com a figura més significativa. L’Opus Dei era el nou credo que pretenia arraconar els falangistes. Aquests van reaccionar amb virulència aprofitant el cas Matesa. Un empresari català proper a aquest sector va ser processat el 1969 acusat d’un frau de desenes de milers de milions de pessetes. La premsa controlada per Fraga i per Solís, seguint la seva estratègia, es va acarnissar aferrissadament contra ell i va derrotar la nova força emergent dels tecnòcrates. L’empresari va ser condemnat i empresonat, però Carrero Blanco era més de l’Opus que de la Falange, i manava més que Fraga i Solís. Tots dos van ser cessats i l’empresari va ser indultat, i així es va seguir una línia d’impunitat de la corrupció que encara no ha acabat. La lluita pel comandament i pel botí la van guanyar els tecnòcrates.

La corrupció és una forma de criminalitat organitzada. La seva condició essencial és la de ser sistèmica. Per això mai apareix sol un cas aïllat, excepcional. I la prova n’és que sempre que apareix un nou cas, els polítics propers al corrupte de torn s’afanyen a dir que és un cas puntual, que el sistema és íntegre, net. Necessiten afirmar-ho perquè la negació de l’essència sistèmica és la base de la seva pròpia supervivència.

Durant l’etapa autonòmica de Catalunya també ha aparegut la lacra de  la corrupció, inicialment vinculada a les seves característiques generals de ser sistèmica i impune. S’ha dit que si la justícia hagués sigut rigorosa en el cas de Banca Catalana, hauria constituït un fre davant la corrupció posterior. N’hauria impedit la prossecució, hauria deixat de ser sistèmica. Potser aquesta afirmació és excessiva, pròpia dels qui esperen massa dels tribunals, però el que és indubtable és que la trista actitud de l’Audiència, timorata davant la pressió política i mediàtica, sí que va constituir un missatge d’impunitat objectiva ben rebut pels corruptes a Catalunya  i a Espanya.

2. Quins casos de corrupció als Països Catalans considera més paradigmàtics d’aquest període?

Convé assenyalar que seria erroni valorar els nivells de la corrupció a Catalunya a partir de les notícies divulgades, de les quals han nascut, generalment, els casos judicialitzats. Dit això, el problema criminològic de les anomenades «xifres negres» de la criminalitat té el seu màxim exponent en la delinqüència organitzada, protagonista coral de la corrupció.

Seria desitjable que no hi hagués més corruptes que els coneguts, publicats i jutjats. Però no hi ha base per a l’optimisme. Com en totes les àrees de la criminalitat, els casos coneguts són la punta de l’iceberg d’una realitat social molt més gran, que és la «xifra negra», que generalment no es coneix. I com tota delinqüència greu impune, constitueix un perill; és un enemic social «dorment».

3. El fenomen de les portes giratòries, la manca de transparència i les xarxes clientelars per afavorir determinats interessos demostren els dèficits de l’actual democràcia representativa (partitocràcia, manca de control i de separació de poders, etc.)?

El problema fonamental és la dificultat per controlar aquells «determinats interessos» que constitueixen el poder real. Els poders democràtics –legislatiu, executiu i judicial– gestionen la sobirania que «resideix en el poble», segons la Constitució. Però és evident que és una declara ció tan bonica i impracticable com la que establia l’article 6 de la primera Constitució, el 1812, que exigia a tots els espanyols «amar a la patria y ser justos y benéficos».

Darrere les declaracions emfàtiques, sempre ampul·loses i imprecises,  hi ha la inassequibilitat del poder real, de la veritable sobirania, difusa, sense controls, normes ni fronteres. Aquesta insuficiència essencial del poder polític democràtic es concreta en insuficiències de gestió i dels seus gestors. Un poder legislatiu «partitocràtic», mediatitzat per poderosos lobbys, un poder judicial abstret, burocratitzat i de vegades polititzat, i un poder executiu propens a l’opacitat, atent al manteniment del comandament i a futures portes giratòries. Les xarxes clientelars operen com els últims vasos capil·lars, irrigant la pell del sistema. La insuficiència dels mecanismes democràtics també és sistèmica. Per això la democràcia és necessàriament i permanentment revisable.

4. Quines mesures o alternatives cal aplicar per acabar amb aquest flagell? És necessari un canvi en les regles de joc o la solució es limita a un rearmament ètic de la societat i dels seus representants?

No és probable que es pugui posar fi a la corrupció amb determinades mesures o alternatives. Els casos assenyalats, a títol d’exemple, viscuts al llarg del segle xx, en diferents moments històrics, evidencien l’altíssima probabilitat d’haver de continuar convivint amb aquesta malaltia social. Però determinades mesures preventives i sancionadores poden i s’han d’articular per contenir la corrupció.

El rearmament ètic és una condició necessària, però no suficient. Fa falta un canvi en les regles de joc polítiques, jurídiques i específicament penals. Però no solament penals. El dret penal per si mateix no resol els problemes. Encara que la inoperància del sistema judicial (amb les seves decisions de vegades inexplicables, les seves lentituds exasperants i la seva limitació, també sistèmica, pels indults del Govern) provoca la sensació cívica i popular que, a més de no resoldre els problemes, de vegades els agreuja.

CompartirShare on FacebookShare on Google+Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn