Últims articles

Jordi Muñoz

Politòleg, investigador al Departament de Dret Constitucional
i Ciència Política de la Universitat de Barcelona (UB)

El model econòmic predominant ha basculat cap a activitats de caràcter especulatiu que afavoreixen la corrupció

1. A què atribueix la proliferació de casos de corrupció durant l’etapa autonòmica: és conseqüència de la cultura picaresca que va presidir el franquisme o del model depredador en el qual s’han abonat les oligarquies locals? Fins a quin punt és un problema sistèmic?

No combrego amb les explicacions de tipus culturalista de fenòmens com la corrupció. El que sovint es presenta com hàbits arrelats en la cultura en realitat són patrons de conducta incentivats per un determinat sistema econòmic i institucional i legitimats per discursos interessats. Deixeu-me posar un exemple una mica diferent: quantes vegades hem sentit que un dels motors de la bombolla immobiliària era una suposada «cultura de la propietat» molt arrelada al nostre país, que empenyia la gent a comprar habitatges? Doncs, si mirem enrere, ens adonarem que fins als anys seixanta aproximadament la gran majoria de gent al nostre país vivia de lloguer, especialment a les zones urbanes. No hi ha tal cultura de la propietat, el que hi havia eren uns incentius molt forts per a comprar habitatge: rebaixes fiscals, abundància de crèdit, tipus d’interès moderats, etc.

Per tant, en aquesta línia hem d’entendre també el fenomen de la corrupció. Si hi ha corrupció al nostre país és, fonamentalment, perquè hi ha un sistema institucional que la permet i fomenta la impunitat. I, sobretot, perquè el model econòmic predominant ha basculat cap a activitats de caràcter especulatiu que afavoreixen la corrupció. No és casualitat que hi hagi tants casos de corrupció al voltant de la indústria de la construcció i el mercat immobiliari. Determinats tipus d’activitat econòmica són més proclius a la corrupció.

2. Quins casos de corrupció als Països Catalans considera més paradigmàtics d’aquest període?

El patró més habitual és probablement el de la corrupció urbanística i el del finançament il·legal dels partits polítics via comissions. Un regidor o alcalde que a canvi de suborns facilita la requalificació de terrenys, i un tresorer de partit que negocia amb empreses que concorren a concursos públics el pagament d’unes contrapartides a les adjudicacions destinades a mantenir l’estructura i operacions del partit. Per mi, aquests són els paradigmes.

Després hi ha casos particulars, d’individus destacats que entenen la política bàsicament com una activitat d’extracció de rendes per a ells i per al seu entorn, com l’exconseller valencià Rafael Blasco, per exemple. Però tot i l’espectacularitat d’aquests casos, pense que els tipus paradigmàtics són els altres. Qualsevol reforma institucional hauria d’anar dirigida als casos paradigmàtics, més que no a casos puntuals, per molt sonats que hagen estat.

3. El fenomen de les portes giratòries, la manca de transparència i les xarxes clientelars per afavorir determinats interessos demostren els dèficits de l’actual democràcia representativa (partitocràcia, manca de control i de separació de poders, etc.)?

El nostre sistema democràtic té alguns dèficits importants que afavoreixen la corrupció. Alguns tenen solucions relativament fàcils si hi ha voluntat política, com una regulació més estricta de les portes giratòries o una reforma radical en termes de transparència absoluta. Les lleis de transparència que s’han aprovat han fet molt curt en aquest sentit.

D’altres tenen una solució més complexa, perquè tenen a veure amb l’estructura de poder real al nostre país. El poder del sector financer o les relacions entre sistema financer, mitjans de comunicació i partits, per posar-ne dos exemples.

4. Quines mesures o alternatives cal aplicar per acabar amb aquest flagell? És necessari un canvi en les regles de joc o la solució es limita a un rearmament ètic de la societat i dels seus representants?

Crec que el «rearmament ètic» serà, en tot cas, conseqüència d’un nou equilibri al qual només es pot arribar via reformes institucionals. No veig com es pot inculcar honestedat si no és mitjançant un canvi en el marc d’incentius i en els mecanismes de control i sanció. Pense que cal actuar en diversos fronts: l’administratiu, el judicial i el de l’apoderament ciutadà.

Pel que fa a l’administració i el marc jurídic, sembla raonable afrontar, abans que res, el finançament dels partits i dels municipis, que són els dos grans forats negres. A més, tot i que això potser no és gaire popular, pense que s’hauria de limitar l’autonomia municipal en matèries sensibles, especialment l’urbanisme. El poder municipal és el més sensible a aquestes pràctiques, com vam veure durant els anys de la bombolla immobiliària. D’altra banda, caldria reforçar la professionalització i independència  de l’administració limitant el control polític sobre càrrecs que haurien de ser purament administratius i tècnics.

Pel que fa a l’apoderament ciutadà, caldria dissenyar mecanismes que permetessin els ciutadans de sancionar i controlar els seus representants. Massa sovint hem vist com la corrupció eixia impune de la seua cita amb les urnes, i cal posar mecanismes que dificulten aquesta impunitat electoral. Sabem que els ciutadans, per castigar eficaçment la corrupció, cal que tinguin informació creïble i independent, i necessiten poder focalitzar el càstig en els que perceben com a responsables. A més, calen mecanismes que eviten la ‘torna’ positiva de la corrupció en forma d’inversions i millores als municipis, per exemple.

Finalment, l’altra pota de les reformes institucionals hauria de ser la del sistema judicial. El sistema judicial actua quan els altres mecanismes de control han fallat i per això sovint se’l veu com una solució d’últim recurs. En canvi, és evident que un sistema judicial eficaç pot actuar com a dissuasiu i, per tant, té un paper preventiu també.

En aquest marc, crec que hi ha tres mesures que s’haurien de posar en marxa. La primera té a veure amb les reformes processals: agilitzar els processos i dificultar les obstruccions i dilacions de mala fe que sovint practiquen despatxos d’advocats molt coneguts al nostre país. En segon lloc, caldria una legislació específica i ambiciosa de protecció dels filtradors (whistleblowers), per fomentar el control intern dins de l’administració. Sovint la corrupció necessita alguna mena de cooperació, per acció  o per omissió, de funcionaris. I sabem que els incentius per a  denunciar són inexistents: més aviat representa un cost molt important per a qui decideix denunciar.

Finalment, hi ha la suspensió cautelar dels càrrecs públics. S’ha parlat molt de què s’hauria de fer amb els càrrecs públics imputats, especialment tenint en compte que alguns processos acaben amb l’exculpació dels processats. Sembla raonable no prendre mesures definitives fins que l’evidència sigui ferma, però caldria arbitrar algun mecanisme de suspensió cautelar de les funcions durant el procés.

CompartirShare on FacebookShare on Google+Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn