Últims articles

Joan Ridao

Joan Riado

Exdiputat d’ERC, professor de Dret Constitucional a la UB
i autor de Contra la corrupció (Angle Editorial, 2013)

“Necessitem una postura republicana que reforci els valors i l’ètica pública”

1. A què atribueix la proliferació de casos de corrupció durant l’etapa autonòmica: és conseqüència de la cultura picaresca que va presidir el franquisme o del model depredador en el qual s’han abonat les oligarquies locals? Fins a quin punt és un problema sistèmic?

Abans de res, cal dir que hi ha una relació evident entre la corrupció i el neoliberalisme econòmic. No és un problema, només, derivat de l’avidesa o de la manca de probitat d’algunes persones. És sobretot una qüestió de valors. I, és clar, el model econòmic imperant els darrers anys ha forjat contravalors com ara que l’excessiva regulació tenalla el mercat, de manera que resulta més eficient acceptar un cert grau de transgressió o que cal ser indulgents amb l’afany d’enriquir-se d’uns pocs si constitueix una palanca de progrés material per a la majoria.

A més, no hi ha dubte que això s’ha vist afavorit per la immaduresa democràtica del postfranquisme i per la pèssima gestió de la memòria històrica durant la Transició, que va engendrar una generació de ciutadans acrítics amb la mentida i la depravació. El clima de bonança econòmica va ser propici perquè molts, en plena exuberància irracional dels anys noranta i 2000 pensessin com aquell candidat a presidir un Estat brasiler: «Robo, mai fago».

Sobre la dimensió o el caràcter sistèmic d’aquest fenomen, cal deixar clar que a Catalunya la corrupció és eminentment política i no administrativa: la relació funcionari-polític és de 10 a 1, a diferència de les cleptocràcies africanes, on l’inaudit és topar amb un funcionari honest. El retrat robot de la corrupció té, a més, poc a veure amb els casos més notoris mediàticament o escrutats pel Parlament. Està vinculat a la política local, on l’urbanisme, especialment a la costa, gaudeix d’un grau de discrecionalitat administrativa elevat. A més, també hi trobem una corrupció light, sense aparent transcendència econòmica, però igualment nociva: dubtosos privilegis en forma d’indults, beneficis penitenciaris o la reprotxable mala praxi de la denominada «porta giratòria».

Ara bé, les dades estadístiques (CEO, CIS, etc.) acostumen a reflectir la percepció social, de manera que la corrupció que es percep (subjectivament) sempre és major que la real. Les dades objectives que ofereix la Fiscalia o la Memòria del Consell General del Poder Judicial revelen que la proporció de casos judicialitzats en relació amb el nombre d’electes és del 0,7%. Hi ha, doncs, molts més polítics honestos que corruptes. Això cal que ho posem en relleu per no generar una desconfiança absoluta i desaforada en relació amb el sistema polític.

2. Quins casos de corrupció als Països Catalans considera més paradigmàtics d’aquest període?

M’interessa més mirar cap al futur que descriure determinats episodis prou coneguts de tots, i que ens avergonyeixen prou. A més, cal que reclamem a tothom que deixi de costat tota suficiència moral i admeti que a Catalunya no només hi ha corrupció sinó que no és herència de la tradició espanyola, de la qual, per cert, Catalunya es va beneficiar en termes econòmics durant la Restauració o les dues dictadures del segle xx. No hi ha cap determinisme diví que distingeixi entre un nord industriós i honest i un sud indolent i murri, com insinuava Weber en parlar de la moral protestant i l’origen del capitalisme.

Precisament la clau està a aprofitar les estructures del nou estat per erigir un nou model econòmic més just i igualitari, i un sistema polític amb institucions representatives, i una administració allunyada del model partitocràtic i napoleònic-burocràtic de l’Estat espanyol i de l’actual autonomia política. Però cal parar atenció i fixar-nos en alguns precedents de canvi polític gens edificants com l’italià dels anys noranta, on el fastigueig per la Tangentopoli va derivar en la desaparició per implosió del sistema clàssic de partits a canvi de l’esclat del berlusconisme, la demagògia, el populisme o el nihilisme polític.

3. El fenomen de les portes giratòries, la manca de transparència i les xarxes clientelars per afavorir determinats interessos demostren els dèficits de l’actual democràcia representativa (partitocràcia, manca de control i de separació de poders, etc.)?

La sensació més estesa és que la política és, més que mai, «l’art de l’engany», de servir l’interès particular, d’adular els poderosos i d’extorquir els qui no ho són tant. Per això, la corrupció pública no és un problema derivat només de la cobdícia de determinats polítics o funcionaris. Es tracta, sobretot, d’una de les patologies més greus que poden donar-se en el marc d’un estat democràtic, perquè ataca directament els fonaments que regeixen la convivència social, contravé les seves regles ètiques i jurídiques, i arriba, en molts casos, a posar en perill la supervivència dels mateixos règims democràtics.

Per això, quan parlem de la crisi de legitimitat del sistema polític, o fins i tot de la democràcia representativa, és evident que no vol dir només que cal millorar la qualitat o la perícia de la classe política, o incorporar mecanismes que facin més participativa la nostra democràcia. Cal, sobretot, millorar l’actitud dels polítics i dels partits que en molts casos evidencien un burocratisme i una pèrdua progressiva d’ideals esgarrifosa, a més d’un excés de personalisme que minva l’acció col·lectiva. Per exemple, quan es nega l’evidència o no s’assumeixen responsabilitats i es proporcionen explicacions risibles i demagògiques.

En altres paraules, el gran problema és que la política moderna es troba segrestada per una partitocràcia cada vegada més competitiva i onerosa, que aparca l’interès general i té una concepció patrimonial del poder. Tot això esclerosa la política i l’ancora en formes arcaiques i dirigistes pròpies del segle passat, alienes, per cert, a les noves vies de participació democràtica que avui canalitzen millor ONG o moviments informals i no reglats com el 15-M.

4. Quines mesures o alternatives cal aplicar per acabar amb aquest flagell? És necessari un canvi en les regles de joc o la solució es limita a un rearmament ètic de la societat i dels seus representants?

És necessari fer passos per transitar, com he assenyalat, cap a una nova cultura política que reforci els valors públics i l’ètica pública. Ens calen unes institucions que donin confiança, que gestionin el millor possible allò que és de tothom i per a tothom, i que assentin les bases d’un canvi real i no aparent. Per això, la virtut cívica requereix una postura republicana, és a dir, la participació activa del ciutadà en els assumptes i esdeveniments públics. Que el ciutadà surti de la seva individualitat i de la seva passivitat.

Ara bé, hem de ser conscients que la història demostra que la corrupció és un fenomen persistent i consubstancial a la condició humana. Difícilment pot eradicar-se, tot i que es pot combatre més eficaçment. Això constitueix un imperatiu no solament ètic sinó també polític. Els recursos desviats irregularment de l’erari públic impedeixen que l’estat-providència avanci en la justícia distributiva.

Així doncs, acceptant que la desaparició total de la corrupció és gairebé impossible, és innegable que és factible lluitar amb un cert grau d’èxit contra la corrupció pública. En aquest sentit, són possibles algunes millores en els mecanismes de control, no només ex post sinó també preventius, que, en un sistema democràtic, haurien de servir per evitar tota mena d’abusos de poder: les lleis, el paper de la ciutadania i el sistema judicial. Les reformes haurien d’anar encaminades a garantir que aquests mecanismes compleixin amb eficàcia el rol que el sistema els ha adjudicat. De manera que no queda més remei que confiar en la democràcia i els seus pesos i contrapesos com a mecanisme de sortida a les seves pròpies perversions.

En particular, se m’acuden algunes mesures que poden contribuir a tot això:

a) El compliment estricte de la recent Llei de transparència, per facilitar, primer, l’accés per part dels ciutadans a la informació pública i els problemes d’opacitat generats per pràctiques arbitràries o corruptes; i, segon, complir el marc d’infraccions i sancions als polítics i càrrecs públics que no compleixin amb el que estableix la llei, ja que sense control ni sancions les normes no es compleixen.

b) La codificació de les exigències ètiques dels empleats públics i les relatives a la funció del Govern.

c) La dotació d’un sistema de finançament públic i suficient per als partits, al mateix temps que extremar el control economicofinancer dels partits, fundacions i entitats vinculades.

d) La revisió de la situació del personal de lliure designació i el seu sistema retributiu, en especial el règim del denominat personal eventual.

e) El control de les adjudicacions de contractes públics i la limitació de l’autonomia local en l’exercici de les competències urbanístiques.

CompartirShare on FacebookShare on Google+Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn