Últims articles

Joan Queralt

Periodista i escriptor, autor de La Gomorra
Catalana (Angle Editorial, 2011)

La globalització ha propiciat el desenvolupament d’un capitalisme de saqueig

1. A què atribueix la proliferació de casos de corrupció durant l’etapa autonòmica: és conseqüència de la cultura picaresca que va presidir el franquisme o del model depredador en el qual s’han abonat les oligarquies locals? Fins a quin punt és un problema sistèmic?

La picaresca, com la pesta o la verola, pertany a l’Espanya dels segles xvi i xvii. Acceptar la seva vigència en la societat del segle xxi seria tant com acceptar la inexistència i el fracàs absolut de l’evolució social. Franco va morir ara fa quaranta anys, per més que la seva empremta segueixi present en molts aspectes de la vida nacional. El clima d’il·legalitat, de corrupció, l’increïble saqueig de fons públics que s’ha produït en els últims anys, no és picaresca, és criminalitat econòmica. Si no som capaços de dir les coses pel seu nom no aprendrem dels errors.

En la meva opinió, en la base d’aquesta deriva hi coincideixen dos elements: un de nacional i un altre que té a veure amb el context històric. La Transició no va portar un nou enfocament de la legalitat ni la va situar en l’àmbit de les transformacions i dels objectius prioritaris d’un país que es preparava per a l’aprenentatge de la democràcia i els seus valors. Va quedar fora de la voluntat política i de qualsevol pedagogia ciutadana.  El país va prendre el camí de la democràcia possible acceptant herències estructurals i renunciant a la renovació de molts dels hàbits del passat: des del frau fiscal i l’absència d’una magistratura autònoma i eficient fins a la falta de controls democràtics reals, l’opacitat institucional i la tolerància davant la corrupció i els delictes econòmics. L’encongida democràcia espanyola no es va preocupar de la qüestió, i quatre dècades després a  la pregunta de si hi ha a Espanya una mínima cultura de la legalitat hem de respondre amb contundència que no. Al país, mai no hi ha arribat a arrelar la consciència que la legalitat té a veure amb la pràctica diària de la convivència, amb la justícia social i amb la formació d’un pensament democràtic real. Més enllà de la retòrica, aquesta qüestió segueix sense estar present en les agendes de la classe política o en les preocupacions dels educadors. La legalitat segueix sense ser subjecte de debat ni imperatiu comú en el nostre estat de dret.

Cal preguntar-se per què la modernització del país després de la mort de Franco no va incloure la justícia. O assumptes essencials com el finançament dels partits polítics o la qüestió fiscal. I a qui han acabat per afavorir aquestes omissions deliberades. No va ser només una qüestió de manca de coratge. Com deia Sciascia, el poder no sol suïcidar-se. La primera pregunta que ens hem de formular és a on resideix el poder reial. En la política, és a dir, en l’Estat i les seves institucions, o en l’economia? La resta em sembla que és pura retòrica.

L’altre factor té a veure amb el teló de fons en què s’ha desenvolupat el nostre procés democràtic. El fenomen de corrupció sistèmica del nostre país està íntimament lligat a la profunda irregularitat de l’actual sistema econòmic i financer mundial. La globalització ha propiciat el desenvolupament exponencial d’una economia d’ombres i d’un capitalisme de saqueig, clandestí. L’economia globalitzada del segle xxi ha assumit sense vergonya actuacions obscenes, delictives, i aquesta actitud ha acabat per adquirir, com sol succeir, una dinàmica transversal. Importants sectors de les burgesies nacionals –i amb elles la nostra– han assimilat les lògiques depredatòries que sustenten el sistema econòmic mundial.

El món econòmic s’ha transformat en un espai no transparent, fora de tot control extern en la pràctica. Una geografia global off-shore, protegida de fet per les institucions internacionals que estructuren el sistema. En el nou capitalisme, qualsevol reglamentació o control és considerat un obstacle per a l’activitat dels anomenats mercats, inclosos els il·legals. D’aquí, l’afirmació del jutge francès Renaud Van Ruymbeke que «a la globalització ja no hi ha més fronteres, excepte per als jutges».

2. Quins casos de corrupció als Països Catalans considera més paradigmàtics d’aquest període?

Els casos de corrupció no s’esgoten amb la relació dels escàndols més coneguts i mediàtics. El que hi ha hagut és una implosió de la cultura depredadora; hem assistit a l’apoteosi de la cultura de la rapinya. I el que coneixem, em temo, és només la punta de l’iceberg. Parlar del cas Palau o del cas Pujol, o del cas Pretòria, a més de reiteratiu és caure en l’obvietat o, pitjor encara, en el risc que el caràcter excepcional dels seves protagonistes ens facin oblidar altres fets. Més enllà de les seves responsabilitats penals, que les tenen, compleixen la funció afegida de bocs expiatoris d’una realitat que els supera. Els aventurers de les finances, els pirates de fons públics i privats, han estat molts. I les pràctiques il·legals, moltes més.

Em sembla més útil i important recordar episodis molt més perillosos en termes de futur. Com el de Jordi Ausàs, el que va ser alcalde de la Seu d’Urgell i exconseller de Governació, condemnat per pertànyer a una banda de contrabandistes de tabac, o l’opacitat de les negociacions del govern català amb els representants de Sheldon Adelson per a la instal·lació d’Eurovegas, un exemple perfecte de la sospitosa ombra que regeix sobre els interessos comuns de la política i de certa economia. O els casos del subdelegat del Govern a Barcelona Eduard Planells, detingut el juliol del 2007 per la seva presumpta relació amb la màfia russa-georgiana, de l’exconseller i diputat de CiU Fernández Teixidó o del president de la Diputació de Tarragona, Josep Mariné, que va aparèixer a la investigació de l’operació Marbre Vermell, el juny de 2005, juntament amb el president del Reus Deportiu, Antonio Alonso. O més recentment, el cas de l’exalcalde de Lloret i diputat de CiU, Xavier Crespo, acusat de mantenir relacions amb el cap de la màfia russa, Andrei Petrov. Crec que marquen certes dinàmiques que van més enllà de la simple corrupció.

3. El fenomen de les portes giratòries, la manca de transparència i les xarxes clientelars per afavorir determinats interessos demostren els dèficits de l’actual democràcia representativa (partitocràcia, manca de control i de separació de poders, etc.)?

Avui, les modalitats de l’enginyeria de la il·legalitat econòmica són infinites. La concessió de crèdits irregulars, la malversació, les estafes, el blanqueig de capitals, la creació de productes sempre més sofisticats i perillosos per part de la banca, el falsejament dels estats financers, les operacions d’intermediació i assessorament, l’actuació de lobbys i grups de pressió, la connivència dels partits polítics, les comissions il·legals, l’opacitat i el secret bancari, i el frau fiscal oficialitzat pel propi Estat, han obert un espai d’activitats i sistemes relacionals que han diluït els límits del concepte de legalitat. Un àmbit extraterritorial a les lleis, de sobirania pròpia, generador d’una delinqüència invisible i capaç de reestructurar l’esfera política, legislativa i jurídica en el seu benefici i en el dels seus exclusius membres.

L’elit política i econòmica s’ha tornat més indiferent i més permeable a la cultura depredadora, i les lògiques d’aquesta cultura han falsejat les regles de joc. L’economia, les relacions socials i la política han quedat marcades per un estret trenat de legalitat i il·legalitat.

Ens enfrontem a una seqüència terrible i perillosa: la corrupció debilita l’estat i la debilitat dels estats afavoreix la cultura depredadora del sistema. Concebut per la filosofia política a partir del segle xvi, el monopoli estatal va ser, malgrat els seus compromisos i degeneracions, l’únic subjecte en grau d’oposar-se a les forces de l’abús privat. Avui, aquesta figura tutelar està profundament posada en discussió pel nou pluralisme jurídic que segueix l’estela de la globalització. La covardia de la classe política, la seva connivència amb el món dels negocis, el seu corporativisme de clan i la seva impunitat fan de l’estat una institució en crisi.

D’altra banda, la corrupció condueix a la creació de sistemes premafiosos i criminals. La confluència de la corrupció, la criminalitat econòmica i la criminalitat organitzada pot portar-nos a un futur amb noves i més agressives formes d’explotació, de desigualtat i de colonialisme social. A una democràcia feudal, com diria Antoni Puigverd.

Conferir a les xarxes polítiques, especuladores i criminals, una força pràcticament impossible de controlar suposa un gravíssim risc per a la societat. El capitalisme, escrivia temps enrere l’assagista Rafael Argullol, que s’ha desembarassat a la fi de qualsevol contenció ètica, apareix cada vegada més reticent a qualsevol exercici de qualitat democràtica i més seduït per la visió mafiosa del món. I és cert: la deriva del capitalisme dominant s’ha acostat a la lògica mafiosa. De la mateixa manera que les organitzacions mafioses han desenvolupat una cultura d’empresa, l’empresa del nou capitalisme ha assumit el mètode mafiós. No ens ha de sorprendre. Ja el 1936, Roosevelt va denunciar el perill dels financers que havien començat a considerar el govern dels Estats Units com un simple apèndix dels seus negocis privats. Roosevelt concloïa el seu discurs amb una frase que va passar a la història i que avui, si és possible, gaudeix de més actualitat:

«Sabem que ser governats pels diners organitzats és tan perillós com ser governats pel crim organitzat». Desgraciadament, la seva advertència no es va tenir en compte.

4. Quines mesures o alternatives cal aplicar per acabar amb aquest flagell? És necessari un canvi en les regles de joc o la solució es limita a un rearmament ètic de la societat i dels seus representants?

La lluita contra la corrupció i la criminalitat de tot tipus ha d’afrontar necessàriament la resolució de les contradiccions de fons de la societat contemporània: un repte colossal que exigeix canvis profunds, opcions radicals, i no mesures-tap. No es tracta d’un desafiament que hagi de ser assumit per la justícia o per les forces policials, per aquest o aquell país en particular. És un repte mundial, de naturalesa política, però no únicament, que necessita de l’afany col·lectiu.

Avui, la contradicció extrema que existeix entre els interessos privats i els interessos col·lectius, la tensió clàssica entre capitalisme i democràcia, exigeix dels polítics una dosi de coratge que ja no existeix. D’aquí, la sobreactuació i la impostura del seu discurs.

El problema de la il·legalitat no són únicament els corruptes o els defraudadors. En major o menor mesura, sempre n’hi haurà. La qüestió central és la resposta de l’Estat i de les seves institucions, és a dir, si s’és permissiu amb ells o, per contra, es tria la tolerància zero. Malauradament, Catalunya i Espanya són realitats indulgents amb la il·legalitat, i en particular amb la del poder, lliure de tota responsabilitat penal.

El que em preocupa és que, transcorreguts diversos anys des de la implosió corruptora, no s’hagi fet encara una anàlisi rigorosa, detallada, dels mètodes emprats, de les connexions entre institucions econòmiques, empreses i política, un relat minuciós sobre la legalitat o la il·legalitat dels seus procediments. Tot i l’acció judicial, sortim del període marcat per la corrupció amb la mateixa falta de transparència que regia quan estaven succeint els fets. Falta perspectiva i una visió general del que ha passat. S’ha prioritzat un relat fragmentari d’alguns noms i episodis però se’ns ha furtat la visió de conjunt i el coneixement sobre la profunditat i la magnitud d’aquesta crisi de legalitat. I persisteix la manca de mecanismes reals de regulació i control.

CompartirShare on FacebookShare on Google+Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn