Últims articles

Javier Pérez Andújar

JAVIER PÉREZ ANDÚJAR
periodista i escriptor

El poder s’ha de vigilar des de fora del poder

1. A què atribueix la proliferació de casos de corrupció durant l’etapa autonòmica: és conseqüència de la cultura picaresca que va presidir el franquisme o del model depredador en el qual s’han abonat les oligarquies locals? Fins a quin punt és un problema sistèmic?

La cultura picaresca és una forma amable, acadèmica i burgesa d’interpretar la realitat. De la mateixa manera que ho són totes les etiquetes. Però la realitat és sistèmica. Les coses no passen perquè un lloc sigui terra de pícaros o un altre lloc sigui terra de filibusters. La societat, l’economia… funcionen estructuralment. No sé si els casos de corrupció han proliferat especialment durant l’etapa autonòmica. Això voldria dir que durant el franquisme la corrupció va ser menor? Moltes de les persones que ara són corruptes ja exercien el mateix ofici durant la dictadura i fins i tot ja ocupaven els seus primers càrrecs de responsabilitat. Van esperar la democràcia per ser corruptes? Suposo que van començar a ser-ho quan en van tenir la primera ocasió.

Em temo que l’ocasió no té res a veure amb els sistemes polítics (dictadura militar, monarquia parlamentària…). L’ocasió és l’estructura, l’ordre de la vida, pertànyer a tal família o a tal altra. L’ocasió és el poder. El comandament. La corrupció és el lliure exercici del poder. És corrupte qui pot ser-ho i com més pot, més corrupte és. I aquí el verb poder ho explica tot. La corrupció és el dret de manar. La corrupció és convertir el poder en una forma de relació humana.

El poder és l’energia atòmica que mou el món. De manera que és molt perillós, i per això ha d’estar controlat amb la màxima seguretat. Un centre de poder (un govern, un estat, una càtedra, una família, etc.) és una central nuclear. Irradia perill. Les escombraries que produeix són irreciclables. El que és més perillós del poder, en l’aspecte quotidià, són les escombraries que genera, que no hi ha manera ni lloc per emmagatzemar-les.

Crec que aquesta vegada ha passat el mateix de sempre. Que els que manen han acabat confonent les escombraries amb el poder, i han acabat regint-se per elles. Per què els agraden tant, les escombraries, als que manen? Perquè són autènticament seves. És el més personal, propi i íntim que han creat. Els pertany per complet. Hi ha alguna cosa de perversió freudiana, d’etern complex anal, en el poder. Per això el poder és sàdic i masoquista respecte als seus iguals. La merda és l’univers final dels que manen i allà se senten impunes, com reis del mambo. És la seva creació. Els pertany de ple. La corrupció és una forma de perversió de les relacions polítiques, econòmiques, de la mateixa manera que les oligarquies són una forma de perversió del poder.

2. Quins casos de corrupció als Països Catalans considera més paradigmàtics d’aquest període?

El de la família Pujol, per descomptat. Ho reuneix tot: clan, família, banca, govern, fugida de capital, sexe, patriotisme, identificació amb… les classes populars? És graciós que des de la perspectiva pujolista s’hagi identificat les classes mitjanes amb les populars. Jo crec que fins i tot s’ho creien ells mateixos. Realment, les classes populars, encara que a molts els emprenyi i no ho vulguin admetre, són les classes baixes. I com més baixes, més populars. I les classes baixes sempre van passar de Pujol com de la pesta.

M’encanta recordar la famosa anècdota de quan Pujol va anar al barri de Santa Rosa (durant la construcció del metro Fondo a Santa Coloma) i es va encarar a uns manifestants d’aquells suburbis. Ells el van increpar, ell va baixar del cotxe oficial, els va cridar i van callar acoquinats, els va deixar mansos.

En aquell cas, les maleïdes classes populars de la classe mitjana van prendre partit per Pujol i van dir alguna cosa com: «Déu n’hi do, quin president que tenim, tan ben dotat per manar, amb tanta autoritat!». Ningú de la classe mitjana va ser capaç de prendre partit per aquella altra gent. Pels descamisats. Ningú de la classe mitjana va ser capaç d’explicar, en aquell moment, que havíem presenciat un abús d’autoritat, un gest de  tirania.

Però tothom sap que als esclaus no fa falta ni donar-los fuetades perquè obeeixin, n’hi ha prou amb fer espetegar el fuet a l’aire. Només de sentir aquell so els esclaus ja tremolen. I això, Pujol ho sabia perfectament. La corrupció de Jordi Pujol i de la seva obscena família, començant per la seva dona i el fill gran, mostra la corrupció moral i beata de la classe que representen. Per això tothom tancava els ulls. Tothom? No! Només el seu món. Però la resta no existia. Entre la corrupció d’un Jordi Pujol i d’un Anastasio Somoza només existeix la diferència d’un formalisme democràtic.

3. El fenomen de les portes giratòries, la manca de transparència i les xarxes clientelars per afavorir determinats interessos demostren els dèficits de l’actual democràcia representativa (partitocràcia, manca de control i de separació de poders, etc.)?

Sí, crec que sí. Que tots aquests fenòmens són simptomàtics de societats tancades. Però no sé què opinar respecte als sistemes democràtics en què també ha prosperat. De fet, ara mateix no caic en cap sistema econòmic que no hagi generat les seves pròpies formes de corrupció. Des de l’antiga Grècia fins a la Xina imperial, passant per la Revolució Francesa (a Danton, al final, el van trincar per corrupte), la socialdemocràcia nòrdica, el comunisme no alineat de Tito… Imagino que el poder requereix una vigilància permanent. Suposo que al poder se l’ha de vigilar des de fora del poder. De vegades, a això, n’hi diuen societat civil. Suposo que s’han de crear estructures externes de control i implicar-hi el màxim nombre de gent possible. Contra el poder no existeix cap vacuna, encara. Així que s’ha d’anar amb molt de compte.

4. Quines mesures o alternatives cal aplicar per acabar amb aquest flagell? És necessari un canvi en les regles de joc o la solució es limita a un rearmament ètic de la societat i dels seus representants?

Per mi és molt més fàcil dir que existeix un problema que no pas oferir una solució. Massa escèptic per creure durant molta estona en qualsevol solució. «Canviar les regles del joc» o «rearmament ètic de la societat» ni tan sols són propostes concretes sinó possibilitats massa generals, massa imprecises. És necessari per alguna cosa més visible, més propera, que serveixi per propiciar aquell canvi o aquella renovació de regles i aquella demostració a la gent que ser decent val la pena. Que l’esforç té sentit. Per exemple, s’ha de començar fent tot el que sigui possible legalment per enviar a la presó (de debò i no de broma) molts dels que han desfilat per la Comissió d’Investigació que ha tingut lloc al Parlament de Catalunya. Ferho per manifestar davant la societat que l’esforç d’investigar, de preguntar per un mateix, de buscar les pròpies falles, té una intenció, un propòsit, que és el de corregir-se. Que les coses es poden canviar si un s’ho proposa. Però, com podem ser capaços de canviar les regles del joc si no som capaços d’enviar a la presó algú que té més poder que nosaltres? Les regles es canvien fent-les servir, tocant-les. Si no, es corre el perill de canviar-ho tot menys les regles.

CompartirShare on FacebookShare on Google+Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn