Últims articles

Ernesto Ekaizer

Periodista, autor de llibres com Indecentes. Crónica de un atraco perfecto (Espasa, 2012),
El caso Bárcenas (Espasa, 2013) o Queríamos tanto a Luis (Temas de Hoy, 2015)

Els Pujol han convertit Catalunya en una Little Italy. Un sistema de corrupció pretesament no mafiós, civilitzat

1. A què atribueix la proliferació de casos de corrupció durant l’etapa autonòmica: és conseqüència de la cultura picaresca que va presidir el franquisme o del model depredador en el qual s’han abonat les oligarquies locals? Fins a quin punt és un problema sistèmic?

Les píndoles de les últimes eleccions a Espanya van ser els casos de corrupció del diputat del PP per Segòvia i candidat a la reelecció, Pedro Gómez de la Serna, i l’ambaixador a l’Índia, Gustavo de Arístegui. Uns casos que han desmentit el fins ara president del Congrés, Jesús Posada, per qui l’any 2015 havia estat el de menys casos de corrupció dels últims 100 anys. Avui, si hi ha res que no es pugui negar és, precisament, que Espanya pateix una corrupció de caràcter sistèmic. És a dir, que afecta el sistema capitalista i la seva forma de govern de cap a cap del país i altres institucions que no governen, com la Corona.

L’abdicació del rei Joan Carles I és la prova del caràcter sistèmic ja que és conseqüència directa del cas Nóos, pel qual s’asseuran al banc dels acusats per greus delictes Iñaki Urdangarín i la infanta Cristina de Borbó.

He definit al Parlament, a la comissió Pujol, el capitalisme espanyol com a crony capitalism o capitalisme d’amiguets, amb expressions locals o regionals més o menys escandaloses. Tot i que el concepte s’inspira en els governs asiàtics arran de la crisi econòmica del 1998, recentment ha rebrotat. Una institució com la Conference Board, que reflecteix els interessos de l’establishment als Estats Units, va publicar l’octubre de 2015 un estudi titulat Crony Capitalism en què s’aborda la gravetat en l’evolució del capitalisme nord-americà. «Aquesta relació simbiòtica i destructiva entre els interessos privats i el govern ha estat evident en les tendències bàsiques que han caracteritzat l’economia política durant les últimes dècades», sosté el treball.

La bombolla immobiliària i financera inflada a Espanya pels governs de José María Aznar (PP) i José Luis Rodríguez Zapatero (PSOE) ha contribuït a generalitzar la corrupció en implicar les comunitats autònomes i ajuntaments en la manipulació del valor del sòl (requalificacions) a canvi de «mossegades» o comissions que financen irregularment les campanyes dels partits.

2. Quins casos de corrupció als Països Catalans considera més paradigmàtics d’aquest període?

El capitalisme d’amiguets ha tingut una modalitat especialment prolongada i acceptada a Catalunya. És l’aportació de Pujol després del franquisme. La seva experiència a Banca Catalana (Més que un Banc) en la relació amb les empreses industrials és traslladada del sector financer al Govern de la Generalitat. Des d’allà consolida, prenent les paraules del document del Conference Board nord-americà, «aquesta relació destructiva entre els interessos privats i el govern».

El capitalisme d’amiguets, al mateix temps, es regava amb comissions que s’embutxacaven els seus familiars i el partit. Pujol i el seu partit, CiU, creen un estat paternalista i benefactor, fins al punt que personatges com el financer Javier de la Rosa són posats com a exemple de fer país. Els Pujol han convertit Catalunya en una Little Italy. És la nova normalitat que es consolida els anys vuitanta del segle passat. Un sistema de corrupció elegant, pretesament no mafiós, civilitzat.

El cas Matas a les Balears, entre d’altres, a més del cas Nóos, és un exemple estel·lar de l’extensió de la corrupció a les comunitats autònomes, que a la vegada té un altre cas gravíssim a la Comunitat Valenciana, on el PP, com el PSOE a Andalusia, governa com el PRI a Mèxic. No és casual que el cas Nóos sigui com el raspall, per dir-ho així, que va passant Urdangarín per les comunitats autònomes de València i les Balears. Paco Camps, Rita Barberá i Jaume Matas són els que contribueixen amb aquest raspall, que no exhibeix l’escut de la Casa del Rei però que és vist com a tal per ells, i qui tingui orelles que hi senti.

Un altre exemple és la comptabilitat B del PP que Luis Bárcenas i Álvaro Lapuerta han gestionat durant dècades. Procedeix en origen de l’abril del 1989. Mentre el Tribunal Suprem anul·lava les proves sobre finançament il·legal el 1992, darrere de bastidors, Bárcenas seguia amb les anotacions en negre. La frustració del judici oral, quan les proves van ser anul·lades, i l’arxivament de la causa van incentivar el PP a mantenir el sistema.

Avui no sabem amb certesa si els fons bloquejats (dels 48,2 milions invertits en valors en queden uns 18 milions arran de les pèrdues en Borsa) als comptes de Bárcenas a Suïssa són de l’extresorer o en realitat gestionava diner negre del PP –les donacions il·legals– els invertia allà a compte del partit.

3. El fenomen de les portes giratòries, la manca de transparència i les xarxes clientelars per afavorir determinats interessos demostren els dèficits de l’actual democràcia representativa (partitocràcia, manca de control i de separació de poders, etc.)?

En són una prova, sí. Però fins i tot quan, per exemple, hi ha una legislació que prohibeix nominalment pràctiques o activitats que poden esdevenir corrupció, per exemple, al Congrés de Diputats, aquesta legislació es viola i després s’afirma que el Congrés n’ha estat informat i ha donat suport a tals activitats.

El cas Pujalte, Trillo i Gómez de la Serna en són exemples molt clars. I molt actuals. Aquesta falta de transparència, per exemple, afecta fins i tot el president del PP i candidat a la reelecció, Mariano Rajoy. I no em refereixo als trenta-cinc apunts per 322.231 euros que figuren a la comptabilitat aportada per Bárcenas. Sabem, perquè Rajoy mateix ho ha dit recentment en el seu debat del 14 de desembre de 2015 amb Pedro Sánchez, que va guanyar molts diners amb el càrrec de registrador de la propietat, però el seu expedient de registrador és reservat i no es pot consultar. Ignorem quant temps, a partir del seu ingrés a l’activitat política, el 1981, va cobrar de Partit Popular, aleshores Alianza Popular, i simultàniament pel seu càrrec de registrador a Santa Pola, si tenim en compte que realment no va treballar-hi.

4. Quines mesures o alternatives cal aplicar per acabar amb aquest flagell? És necessari un canvi en les regles de joc o la solució es limita a un rearmament ètic de la societat i dels seus representants?

El PP i Rajoy sostenen que han après del cas Bárcenas, Gürtel i Púnica, i que això es pot advertir en les reformes aprovades. El Codi Penal reformat ha inclòs el delicte de finançament il·legal dels partits polítics, inexistent fins ara. Però és un simulacre. Perquè si bé un furt d’aliments de 450 euros, per exemple, és objecte de pena de presó, una activitat de finançament il·legal de 450.000 euros no es castiga amb pena de presó sinó amb una multa.

Un altre exemple: el frau a la Seguretat Social es castiga des del primer euro, però perquè es consideri delicte fiscal una evasió s’ha d’arribar a la quota de 120.000 euros. D’altra banda, un delicte especialment important en un país amb corrupció sistèmica és el d’enriquiment il·lícit o injustificat, que existeix en diversos països europeus. I no ha estat incorporat en la reforma recent del Codi Penal, tenint en compte que aquest és el delicte que encaixa com l’anell al dit en els casos de les comunitats autònomes i ajuntaments.

L’Estat tampoc no posa mitjans per accelerar la investigació de la corrupció. Els sis jutjats centrals d’instrucció de l’Audiència Nacional haurien de reformar-se per dedicar-se, alguns d’ells, a l’especialització en corrupció. Actualment aquests casos rivalitzen amb el terrorisme, gihadisme i altres delictes.

A les comunitats autònomes, tanmateix, haurien de crear-se jutjats especialitzats en delictes de corrupció i delictes fiscals. Però el Govern del PP ha posat el carro davant dels bous: ha posat terminis perquè fiscals i jutges decideixin apressadament quins casos dels que s’acumulen als jutjats s’han d’investigar i quins han de ser rebutjats, en el que s’ha qualificat per les associacions judicials, tant conservadores com progressistes, com una llei virtual de punt final.

CompartirShare on FacebookShare on Google+Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn