Últims articles

Diana Coromines

Doctora en Traducció, autora del llibre Viatge al
cor de la bona governança (BonPort Edicions, 2015)

La societat catalana està preparada per avançar cap a un aprofundiment democràtic ‘a la suïssa’

1. A què atribueix la proliferació de casos de corrupció durant l’etapa autonòmica: és conseqüència de la cultura picaresca que va presidir el franquisme o del model depredador en el qual s’han abonat les oligarquies locals? Fins a quin punt és un problema sistèmic?

Penso que és una barreja de totes dues coses. La «cultura» picaresca de l’amiguisme i les xarxes de clientelisme, de l’apropiació indeguda i també del vuelva usted mañana (el menyspreu sistemàtic de l’administració pública envers el ciutadà) està profundament arrelada a la societat espanyola i va, és clar, molt més enrere del franquisme. A Catalunya (així com també a les Balears i el País Valencià), les elits polítiques i econòmiques s’han empeltat d’aquesta manera de fer i l’han aprofitada. Sense cap ànim de voler justificar-ho, també cal dir que és molt difícil desmarcar-se d’aquesta mena de comportaments quan no es té la capacitat de canvi ar les estructures de l’Estat que els toleren i, fins i tot, els propicien: de transformar l’administració tributària perquè sigui transparent i es basi en la col·laboració i la confiança; d’agilitzar la justícia i fer-la propera i independent… Si no tens cap possibilitat de dotar aquestes institucions de la solidesa democràtica que els cal perquè la corrupció no pugui arrelar-hi, necessàriament acabes caient en els mateixos vicis.

Tal com em comentava fa poc un alt càrrec del Síndic de Greuges del parlament danès, la corrupció és una malaltia inherent a l’ésser humà; es tracta, doncs, de dotar-nos dels mecanismes adequats que ens permetin controlar-la i reduir-la al màxim. A les portes d’iniciar ‒esperem-ho‒ un procés constituent de base ciutadana, tenim una oportunitat d’or d’establir aquests mecanismes.

2. Quins casos de corrupció als Països Catalans considera més paradigmàtics d’aquest període?

El cas Mercuri, el Pretòria, el Pallerols, el Palma Arena o el cas Palau (per esmentar-ne només alguns) són paradigmàtics d’una manera de fer generalitzada, basada en el finançament il·legal, el suborn, el cobrament de comissions i, en definitiva, la malversació de fons públics, en què s’han vist implicats bona part dels partits polítics. Però no hi ha cap dubte que si hi ha un cas que ha marcat un punt d’inflexió, és el cas Pujol, per la vessant mediàtica que ha tingut, potenciada grollerament des de les institucions de l’Estat espanyol. Malgrat la decepció, l’estupor i la indignació que va causar en la societat catalana, crec que finalment tot plegat ha acabat sent beneficiós per a la presa de consciència col·lectiva que ha de precedir tota lluita eficaç contra la corrupció.

En aquest sentit, penso que el paper de la Comissió d’Investigació sobre el Frau i l’Evasió Fiscals i les Pràctiques de Corrupció Política ha estat clau (més enllà de la utilitat real que la comissió pugui tenir a l’hora d’acla rir els fets), perquè l’actuació d’alguns dels compareixents –especialment la de Jordi Pujol i Ferrussola– ha permès posar de manifest fins a quin punt el tràfic d’influències, el nepotisme i l’amiguisme han estat, fins a dia d’avui, normals al sistema polític català. A Dinamarca, això és impensable: als familiars dels càrrecs públics, per més capacitats que estiguin per fer una determinada feina o exercir un càrrec, no se’ls permet cap vincle de tipus econòmic o polític amb l’administració. A Catalunya hem d’arribar a aquest punt de tolerància zero amb el nepotisme i l’amiguisme.

3. El fenomen de les portes giratòries, la manca de transparència i les xarxes clientelars per afavorir determinats interessos demostren els dèficits de l’actual democràcia representativa (partitocràcia, manca de control i de separació de poders, etc.)?

Absolutament. Ara que tenim l’oportunitat de construir un estat de cap i de nou, els ciutadans hem de reclamar la necessitat d’introduir, en la nova constitució, mecanismes de democràcia directa que permetin retornar el poder a mans de la gent perquè puguem decidir, a través de consultes i referèndums regulars, sobre les polítiques que més ens afecten.

A Europa tenim un model paradigmàtic de democràcia semidirecta: Suïssa, on els ciutadans poden, per exemple, revocar un polític implicat en un cas de corrupció per mitjà d’un referèndum. Com explica Pilar Carracelas al seu assaig La democràcia a l’helvètica, la combinació de decisions preses pels representants polítics i decisions preses directament pels ciutadans facilita la transparència i el retiment de comptes i té molts més avantatges que la democràcia representativa.

Penso que la societat catalana, amb un teixit cultural i associatiu molt ric i una societat civil madura i organitzada (requisit indispensable, segons els estudiosos de la corrupció, perquè les polítiques encaminades a combatre-la puguin arrelar en una societat) està preparada per avançar cap a un aprofundiment democràtic basat en mecanismes participatius «a la suïssa». Com diu Michael Johnston, la lluita contra la corrupció no s’acaba mai, i arribar a controlar-la sempre té a veure amb processos de deep democratization.

4. Quines mesures o alternatives cal aplicar per acabar amb aquest flagell? És necessari un canvi en les regles de joc o la solució es limita a un rearmament ètic de la societat i dels seus representants?

El rearmament ètic és important (a Dinamarca constantment es fan cursos d’ètica per a servidors públics, i debats que impliquen tots els actors socials), però per si sol és insuficient. Per controlar la corrupció, més que discursos plens de grans paraules com ara justícia social, igualtat davant la llei, etc., és imprescindible una societat civil mobilitzada, conscient que aquests conceptes són útils en tant que instruments concrets per defensar-se de l’abús que uns pocs fan dels recursos públics que són de tothom: una força bottom-up organitzada i disposada a fer valdre els seus drets. I aquest moviment que empeny des de sota ha de veure’s correspost per una força top-down, és a dir, la voluntat política, institucional, d’aplicar mesures anticorrupció efectives.

Les democràcies que avui encapçalen els rànquings mundials de bona governança, amb l’exemple paradigmàtic de Dinamarca en primera posició, hi han arribat, en bona part, gràcies a una combinació d’aquestes dues forces. A Catalunya tenim un moviment de base gens menyspreable, amb una ciutadania que es mobilitza a favor de la independència i, ja gairebé de manera indestriable, per assolir un país ben governat.

Però el marge de millora encara és gran: ens hem d’acostumar a ser ciutadans actius en el control de la tasca dels nostres governants i a exercir el dret d’accés a la informació pública. A Dinamarca, en els darrers sis mesos només el Ministeri de Medi Ambient (d’un total de divuit ministeris) ha rebut més de seixanta peticions de dret d’accés, sense comptar-hi les adreçades directament als instituts que en depenen; en el mateix període, tota la Generalitat n’ha rebut dues-centes trenta. Tenim una llei de la transparència molt potent, però no servirà de gran cosa si la ciutadania no té interès a mirar i fiscalitzar. I tampoc no avançarem gaire si els qui l’han de fer aplicar no l’assumeixen com un autèntic deure, un nou paradigma en què tothom hi sortirà guanyant.

Els darrers temps s’han fet esforços importants i sembla que aquesta voluntat política hi és. Ara bé, mig any després de l’entrada en vigor de la nova Llei 19/2014, al registre de grups d’interès de la Generalitat només hi ha dos grups inscrits, i un d’ells és… Reinicia Catalunya. On són els grans lobbys? Com se’ls obligarà a inscriure-s’hi? Com pot ser que Meritxell Borràs digui (en una entrevista a final d’agost del 2015) que les poques peticions de dret d’accés es deuen, probablement, al fet que ja es publica molta informació? Educar el ciutadà en el seu dret d’accés a la informació pública és, també, responsabilitat del Govern. Els portals de la transparència de la Generalitat de Catalunya i del Parlament segueixen tenint buits importants, i és fonamental exigir que totes les administracions, entitats públiques, fundacions i partits polítics hi estiguin connectats i tinguin tota la informació endreçada segons els estàndards que marca la Comissió Nacional d’Accés, Avaluació i Tria Documental, de manera que permeti la consulta dels documents originals (no pas de refregits que fomenten l’opacitat i dificulten el retiment de comptes), tal com s’adverteix des de l’Associació d’Arxivers de Catalunya. Ni el mateix Síndic de Greuges no facilita la documentació original davant d’una petició de dret d’accés a informació sobre, per exemple, les despeses de càrrecs seus.

Tenim, doncs, molta feina a fer: els ciutadans no podem afluixar, i és ara que hem d’empènyer amb força, durant el procés constituent, perquè és ara que podem fer canvis estructurals per establir les bases d’un país ben governat i amb un control efectiu de la corrupció.

CompartirShare on FacebookShare on Google+Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn