Últims articles

Antoni Batista

ANTONI BATISTA
periodista i escriptor

Queda molta brutícia per exhumar de les fosses sèptiques

1. A què atribueix la proliferació de casos de corrupció durant l’etapa autonòmica: és conseqüència de la cultura picaresca que va presidir el franquisme o del model depredador en el qual s’han abonat les oligarquies locals? Fins a quin punt és un problema sistèmic?

El lazarillo de Tormes (segle xvi) és una crònica, més que una novella, d’una picaresca que Castella va exportar a les seves colònies peninsulars interiors i exteriors, amb el gran paradigma hispanoamericà. Aquí hi ha clarament una tradició, però seria injust circumscriure-hi el genoma de la corrupció: la corrupció també és a la Bíblia i a les Històries d’Herodot, perquè és una de les manifestacions de l’etern problema del mal.

Història ençà, sí, ara i ací la corrupció és un problema sistèmic, pura proporció estadística de proliferació i prevalença, la quantitat que esdevé qualitat; també perquè, en aquesta dimensió hem de prendre en consideració que hi ha corruptors i corromputs, i que els uns es presenten i els altres els voten. No sempre els castiguen, va en funció de l’extensió i l’aprofitament. Com s’explica, si no, que el PSOE més maculat d’Andalusia en el seu pitjor moment de l’Erogate guanyi les eleccions de 2015?

És cert que la corrupció augmenta en els règims dictatorials sense control –com diu l’aforisme: «el poder corromp i el poder absolut corromp absolutament». Per tant, aquí tenim l’herència franquista. Donant la volta a l’argument, podem afirmar aquesta corrupció sistèmica amb l’auge contrari de la lluita antisistema que mena a l’obsolescència dels partits clàssics: no hi ha conseqüent sense antecedent. N’hi ha prou de verificar-ho amb l’Informe Lugano, de Susan George, que és un dels llibres que haurien de ser de lectura preceptiva al batxillerat.

Finalment, les oligarquies locals que repeteixen majories absolutes podríem incardinar-les en l’absolutisme. Guanyar eleccions no vol dir que els que les guanyen siguin demòcrates, la història en va plena d’exemples, alguns de terribles. La perpetuació en el poder malmet la democràcia.

2. Quins casos de corrupció als Països Catalans considera més paradigmàtics d’aquest període?

Al Principat, els vint-i-tres anys de govern de CiU. Al País Valencià, els vint anys de govern del PP (que en són vint-i-quatre si comencem a comptar des que guanyen l’alcaldia de València). A les Illes, igualment des que el PP assoleix el poder, que abans ja tenia la UCD hereva del franquisme, i només amb dos períodes legislatius de parèntes i regits pel Partit Socialista. A Andorra, des que és un paradís fiscal, tàcitament des del final de la II Guerra Mundial, i legislativament des de 1991.

En tots els supòsits s’acumulen casos molt greus, n’hi ha prou de veu  re els presidents –Matas, Camps, Pujol– i alts càrrecs que han passat i passen pels tribunals, però cadascú amb el seu accent. Hi ha un model  de corrupció corresponent a cada model lingüístic, podríem dir. El panorama, certament, és ben galdós. No he entès mai el cofoisme, i detesto  el nacionalisme padanista de dretes que se centra en el fet que nosaltres som millors que els altres. L’alteritat és un principi essencial que no es va inventar el moviment antiglobalització sinó que ja va definir Guillem d’Occam al segle xiv.

3. El fenomen de les portes giratòries, la manca de transparència i les xarxes clientelars per afavorir determinats interessos demostren els dèficits de l’actual democràcia representativa (partitocràcia, manca de control i de separació de poders, etc.)?

L’actual democràcia es mira al mirall i hi veu tot el que la pregunta planteja, però té una part de vampirisme que no hi surt. Com l’Agatha Christie va posar en boca del gran Hercule Poirot, el major nombre de criminals no és a les presons, és al carrer. Em consta que queda molta brutícia per exhumar de les fosses sèptiques, sobretot relativa a concursos públics, comissions, subvencions i llocs de treball atorgats no en funció de la meritocràcia sinó de l’amiguisme o, si se’m permet el neologisme i l’alliteració, el llepaculisme. La majoria són opacs, però a les tertúlies de ràdio i televisió se n’escolten i se’n veuen.

4. Quines mesures o alternatives cal aplicar per acabar amb aquest flagell? És necessari un canvi en les regles de joc o la solució es limita a un rearmament ètic de la societat i dels seus representants?

Jo no crec en el rearmament ètic socialitzat en la política: l’ètica és una qüestió personal. La política actua amb el metrònom curt de la tàctica; el metrònom mitjà de l’estratègia es reserva per a grans temes i és limitat; i el metrònom llarg de l’ètica és una mesura d’una altra dimensió, íntima, com he dit, tot i que predicar amb l’exemple sempre fa pòsit.

Al meu entendre, per regenerar la política sí que calen enormes transformacions, com ara les legislatives que afectin eleccions, partits, mandats, finançament, transparència… Amb traçat gruixut, enumero alguns suggeriments. Cada vot ha de valdre igual, s’ha de posar en funció de persones i no de territoris, perquè això ja esbiaixa l’estat de dret, i si ho analitzem bé veurem que la raó que ho justifica és terrible. Llistes mixtes, de candidats elegits pels partits en primàries, i de candidats elegits directament pel poble en llistes obertes, que limitin el poder dels apparatchik i que els electes en obert despatxin directament amb els seus electors de districte. Allargar els cicles legislatius a cinc anys i limitar els mandats a dos períodes. Finançament de partits menys restrictiu que l’actual, encara que anàlogament més transparent: que pagui qui vulgui i el que vulgui, però que se sàpiga qui paga, quant paga i a qui paga, i que tributi a Hisenda. Supressió de les duplicitats institucionals: en concret, a Catalunya, fora diputacions i consells comarcals i supressió dels organismes parainstitucionals no imprescindibles (les «menjadores»). Acceleració de la part processal, i que les penes per corrupció s’ajustin amb equitat a la llei i reglamentació penitenciàries; ara com ara són les que contemplen més favoritisme. Quan escric això, la Pantoja ja se va de rositas, mentre a l’Arnaldo Otegi li faran complir fins a l’últim segon d’una condemna injusta.

CompartirShare on FacebookShare on Google+Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn